Internacional

Armènia i l’Azerbaidjan: cap a la fi del conflicte?

Els impactes de la guerra de Rússia contra Ucraïna han obert una finestra d’oportunitat per a la resolució d’un dels conflictes que va esclatar en el context de la dissolució de l’URSS

L’ordre postsoviètic trontolla al ritme que va marcant la guerra a Ucraïna. Al Caucas Sud, el 12 de setembre passat les forces de l’Azerbaidjan van atacar per sorpresa el territori sobirà d’Armènia, una ofensiva contra territoris del centre i el sud del país. L’atac es va saldar amb prop de tres-cents soldats morts, i les tropes azerbaidjaneses van aconseguir ocupar alguns punts fronterers armenis.

Fa dos anys, el 9 de novembre del 2020, un alto el foc aconseguit gràcies a la mediació de Rússia va posar fi als quaranta-quatre dies que va durar la coneguda com a segona guerra de l’Alt Karabakh. Iniciada el 27 de setembre del mateix any amb una gran ofensiva militar de les forces de l’Azerbaidjan, va permetre a aquest país recuperar els territoris adjacents al Karabakh perduts durant la guerra del 1991-1994, així com aconseguir el control del sud del territori històric del Karabakh, incloent la ciutat de Shusha, de gran valor simbòlic i estratègic per a ambdós bàndols. L’alto el foc i el nou statu quo es va segellar amb la presència d’un contingent d’interposició de tropes russes d’uns dos mil efectius renovable en cinc anys, suposat garant de la des de llavors molt minvada independència dels territoris de l’Alt Karabakh que van quedar en mans armènies.

El nou escenari passava a ser molt favorable als interessos de l’Azerbaidjan, reflex també de la seva superioritat econòmica i militar adquirida gràcies als ingressos per les exportacions de petroli i de gas durant els darrers anys. Però el conflicte seguia i segueix sense resoldre’s, especialment pel que fa a l’estatus de l’Alt Karabakh i a la demarcació de la frontera entre ambdós països, tot i que l’acord del 9-N del 2020 preveia mecanismes per encarar les negociacions.

Durant el 2021 es van produir diverses rondes de negociacions impulsades per Rússia, amb pocs avenços substancials. Des de l’inici de l’ofensiva militar russa contra Ucraïna al febrer, però, qui ha emergit com a actor rellevant en aquest litigi ha estat la Unió Europea, que ha desplaçat progressivament Moscou del rol de mediador principal. Des de la primavera s’han produït diverses cimeres i reunions trilaterals Armènia-l’Azerbaidjan-UE. Mentrestant, l’Azerbaidjan ha continuat fustigant militarment de forma regular el territori de la República d’Armènia i de l’Alt Karabakh sota control armeni. Combinant negociacions amb pressió militar, Bakú porta a terme una estratègia de diplomàcia coercitiva per incrementar la seva pressió sobre el primer ministre armeni, Nikol Pashinyan, aprofitant també una conjuntura internacional que li és favorable, amb el suport d’una Turquia cada cop més reforçada com a potència regional, i amb una UE amb presses per diversificar els seus subministradors de gas a fi de reduir la dependència envers Rússia (el juliol passat Brussel·les i Bakú van signar un acord històric per incrementar les exportacions de gas àzeri cap als països de la Unió). Més important encara, amb una Rússia afeblida per la seva incapacitat d’imposar-se militarment a Ucraïna, i amb el seu rol com a potència regional en hores baixes, especialment després de les exitoses contraofensives ucraïneses del setembre. Com era de preveure, Moscou no va defensar militarment Armènia davant els atacs de les forces azerbaidjaneses, tot i tenir sobre el paper un acord de defensa mútua (alhora que importants vincles energètics amb l’Azerbaidjan), negant-se també a activar el mecanisme de defensa mútua de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, una mini-OTAN de mitja dotzena d’estats postsoviètics liderada per Moscou, la qual s’ha mostrat cada cop més obsoleta i inoperativa.

intensificació de les negociacions

L’atac de l’Azerbaidjan de mitjans de setembre ha provocat una acceleració de les negociacions, tal com pretenia Bakú. També, pel fet que Washington estigui prenent un paper cada cop més actiu en la qüestió per mirar d’evitar noves agressions de l’Azerbaidjan, aprofitant el buit diplomàtic creixent que ha anat deixant Rússia, i a fi d’evitar que l’Iran (amb frontera amb Armènia i l’Azerbaidjan, i històricament més proper a Yerevan) pugui esdevenir un actor clau en aquest conflicte.

Així, el 27 de setembre es va portar a terme una reunió entre representants armenis i azerbaidjanesos a Washington, amb la mediació de Jake Sullivan, l’assessor en Seguretat Nacional del president dels EUA. El 2 d’octubre, els ministres d’Exteriors d’ambdós països es van reunir a Ginebra, i el 6 d’octubre es va produir a Praga una cimera UE-Armènia-l’Azerbaidjan-França a escala de presidents i primers ministres, als marges de la primera cimera de la Comunitat Política Europea, que inclou tots els països del continent europeu excepte Rússia, Bielorússia i el Kazakhstan.

En una entrevista a la televisió pública armènia el 12 d’octubre passat, el secretari del Consell de Seguretat de la República d’Armènia, Armen Grigoryan, va afirmar que les parts s’havien compromès a treballar per assolir un tractat de pau abans que finalitzi el 2022. Els tres elements fonamentals que s’estan negociant són, d’una banda, la delimitació de les fronteres entre ambdós estats, fet que implicaria el reconeixement per part d’Armènia de la sobirania azerbaidjanesa sobre l’Alt Karabakh. En segon lloc, l’estatus en què quedaria la comunitat armènia ètnica de l’Alt Karabakh dins de l’Azerbaidjan, especialment pel que fa als seus drets i a les garanties de protecció d’aquests (fins ara Bakú s’ha negat a acceptar reconèixer cap tipus d’estatus d’autonomia per a aquest territori). Per acabar, el tercer element fonamental és la qüestió d’un corredor de trànsit terrestre que uneixi l’Azerbaidjan amb el seu enclavament del Nakhchivan creuant el sud d’Armènia. Tots són aspectes molt delicats i amb una elevada importància política i simbòlica per als armenis, especialment pel que fa a la possible renúncia històrica per part d’Armènia a la regió de l’Alt Karabakh, amb la qual cosa és de preveure que qualsevol acord en aquesta direcció generi una important oposició interna.

A la trobada del 6 d’octubre a Praga es va decidir desplegar una missió de monitorització de la UE a la zona entre ambdós països per mirar de garantir la pau i l’estabilitat mentre dura el procés de delimitació de les fronteres, i per tal de contribuir a aquest procés. De fet, la UE té des del 2008 una missió a Geòrgia per fer monitoratge de l’alto el foc i la situació en relació amb els conflictes d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Previsiblement, l’OSCE hi enviarà també una missió d’observadors, en el marc del Grup de Minsk per a la resolució pacífica del conflicte, creat el 1992 i liderat per Rússia, França i els Estats Units, i el qual fins ara s’ha mostrat poc efectiu a l’hora d’impulsar les negociacions.

La perspectiva d’una possible pau a l’horitzó mostra fins a quin punt les dificultats en què es troba Rússia han alterat els statu quo regionals a l’espai postsoviètic, en gran mesura basat en el poder rus i el seu rol com a potència militar principal en zones com el Caucas Sud i l’Àsia Central. En aquest cas, la pressió militar creixent de l’Azerbaidjan, l’entrada en escena de la UE i dels EUA, el rol de Turquia, i l’evidència per als armenis que no poden comptar amb Moscou per a la defensa de la seva sobirania i integritat territorial són factors que han contribuït a modificar de manera decisiva els equilibris a la regió.

Una possible resolució del conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan per la qüestió de l’Alt Karabakh podria facilitar la normalització de les relacions entre Armènia i Turquia, amb les fronteres tancades i sense relacions diplomàtiques des del 1993 com a conseqüència de la primera guerra de l’Alt Karabakh (1991-1994). Des de la perspectiva turca, la reobertura de fronteres i la construcció d’un corredor est-oest a través d’Armènia li permetria una major connectivitat amb l’Àsia Central, amb una reintegració regional que, de retruc, podria reduir la dependència econòmica d’Armènia respecte a Rússia.

Hi segueix havent diversos interrogants pel que fa a la consistència de l’actual procés negociador, especialment pel que fa a les garanties de seguretat per a Armènia, i a la confiança entre les parts. Tot i així, i paradoxalment, el cert és que els impactes geopolítics de la guerra de Rússia contra Ucraïna han obert una finestra d’oportunitat històrica per a la resolució d’un dels conflictes que va esclatar precisament en el context de la dissolució de l’URSS, ja fa més de tres dècades.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)