Erdogan lidera unes eleccions irregulars
D’aquí a una setmana veurem si el país continua sota un règim presidencial connectat amb els països àrabs i amb Rússia o amb un sistema més democràtic pròxim a Occident
Turquia passa a la segona volta, i diumenge que ve, 28 de maig, se celebraran uns nous comicis. A diferència del que assenyalaven les enquestes, l’actual president, Recep Tayyip Erdogan, passa al davant de l’oposició, liderada per Kemal Kiliçdaroglu. Segons l’agència nacional de notícies Anadolu, Erdogan va quedar primer, amb un 49,5% dels vots, mentre que Kiliçdaroglu en va aconseguir el 44,9%.
El Partit del Desenvolupament i la Justícia (AKP), el partit del president actual, va obtenir el suport majoritàriament de l’interior del país, mentre que els bastions del Partit Republicà del Poble (CHP), partit del cap de l’oposició, es van concentrar al nord-oest del país, a la costa del mar Egeu i al sud-est, a la zona kurda. A Ankara i Istanbul, les dues ciutats més grans, va assolir més bons resultats el CHP, a diferència de les darreres eleccions del 2018, en què va guanyar Erdogan. A la major part de la zona afectada pel terratrèmol, pròxima al govern d’Erdogan, va continuar guanyant l’actual president.
Abans de les eleccions, una part de l’opinió pública europea assenyalava una possible derrota d’Erdogan, amb un sistema cada cop més autoritari i més allunyat d’Occident. Tot i això, la figura del president continua sent admirada per una part de la població turca, que hi veu un líder fort capaç de construir una Turquia moderna, amb recursos propis, present a tot el món i reconeguda com a país capdavanter. Alguns exemples que fan posar Turquia al mapa i que enorgulleixen part de la població són la tecnologia de l’empresa Bayraktar, especialitzada en drons militars, o la construcció de cotxes elèctrics de la marca autòctona Togg, entre d’altres. Aquest poder material també s’ha fet present durant la campanya electoral, amb inauguracions de noves infraestructures, com la primera central nuclear del país. Més enllà d’aquestes mostres de poder, el president actual es caracteritza per ser un bon orador, un líder que té la capacitat per moure masses.
Al principi del seu mandat com a primer ministre, fa més de vint anys, Erdogan va donar resposta a una classe social conservadora, i en molts casos rural i musulmana, que se sentia marginada de les polítiques seculars i elitistes pròximes al kemalisme, la ideologia del fundador de la república, Mustafà Kemal Atatürk. Així, la figura d’Erdogan pren una esfera d’ídol per a una part de la societat. No obstant això, durant els últims anys de governança, el president ha anat establint un règim més autocràtic. El moment més clau va ser el referèndum del 2017 quan es va canviar del règim parlamentari al règim presidencialista. Enguany és el segon cop que Turquia vota el seu president –fins al 2017 es votava el primer ministre, figura que es va abolir amb el canvi de sistema– i és la primera vegada que Erdogan no guanya amb majoria en la primera volta.
L’oposició d’aquestes eleccions té l’objectiu principal de retornar al sistema parlamentari i establir un règim més democràtic. El grup opositor majoritari està format per sis partits amb ideologies diferents, la Taula del Sis. Per tant, el debat ja no se centra tant en la defensa de la ideologia secular vers la defensa de la ideologia islamista com en els darrers anys, sinó que l’oposició proposa sobretot mesures democràtiques i econòmiques.
El dia de les eleccions, tot i que hi va haver tensions puntuals en alguns col·legis incrementades per la importància dels comicis –part de l’opinió pública els definia com els més importants dels últims anys de Turquia, i alguns mitjans internacionals com els més importants del 2023–, en general no es van denunciar grans incidents. No obstant això, sí que hi va haver expulsions d’observadors internacionals. El Ministeri d’Exteriors espanyol va enviar dimarts passat una queixa a Turquia per la retenció i expulsió de deu espanyols, entre ells el senador d’Esquerra Republicana de Catalunya Jordi Martí i la secretària de la CUP, Isa Chacón.
Durant la nit electoral, les diferents cadenes de televisió turca van anar donant resultats diferents, com també les dues agències de notícies més importants: Anadolu, l’agència nacional, va donar tota l’estona Erdogan com a guanyador, mentre que els resultats d’Anka, l’agència propera a l’oposició, posaven al davant a Kiliçdaroglu en alguns moments. El resultat final no es va fer públic fins a l’endemà al migdia.
Durant el recompte, l’oposició va repetir públicament que la victòria seria per a ells, i va al·legar les possibles irregularitats que feien vencedor Erdogan. La mateixa nit electoral, a les xarxes socials s’hi va denunciar la voluntat d’allargar i bloquejar el recompte en algunes escoles per part de seguidors del president actual, així com la lentitud i les dificultats a l’hora d’entrar els resultats al YSK, el Consell Suprem Electoral.
Els darrers dies s’ha demostrat l’existència d’aquestes irregularitats. El CHP ha fet objeccions d’unes 2.000 urnes a les eleccions presidencials (poden representar màxim 600.000 vots) i unes 5.000 urnes a les eleccions legislatives (que són màxim 1,5 milions de vots). S’ha denunciat també que en diversos col·legis de la zona kurda, a l’hora d’entrar digitalment els resultats, s’han substituït vots de l’YSP, el partit d’esquerres prokurd per vots de l’MHP, el partit d’extrema dreta nacionalista. S’ha publicat, a més, que per a la segona volta, el Comitè Electoral Turc només havia donat dos dies per votar als Estats Units, al Canadà, a Australià i al Regne Unit, on hi ha una majoria de l’oposició, mentre que quatre dies per a la resta de països. Després que el CHP ho denunciés, s’ha acabat estenent el termini dels quatre dies arreu.
A conseqüència d’irregularitats com aquestes, ja s’han anunciat canvis als resultats del Parlament, com el reemplaçament d’un parlamentari de HÜDA PAR, partit kurd islamista radical aliat amb l’AKP d’Erdogan, per un de l’Iyi Parti, formació nacionalista que forma part de la coalició opositora. Malgrat tot, falta veure si les objeccions seran suficients perquè l’oposició passi al davant. Per fer-hi front, de cara a la segona volta més de 50.000 persones s’han sumat al seguiment de les votacions com a observadors.
Els nous comicis estaran condicionats pel 5,17% que es va emportar Sinan Ogan, el tercer candidat a la presidència. Ogan formava part del partit d’extrema dreta i ultranacionalista MHP, aliat amb l’AKP d’Erdogan. S’ha presentat conjuntament amb el Partit de la Victòria, d’extrema dreta i antiimmigració, conegut pel seu discurs antisirià. Així, els vots del candidat, que ja no formarà part de la segona volta, podrien ser favorables a Erdogan, ja que Ogan només donaria suport a Kiliçdaroglu si renunciés a l’aliança amb els kurds, que necessita per poder guanyar. Tot i això, analistes polítics defensen que part dels vots d’Ogan eren més vots de protesta que vots fidels al candidat. El 0,43% restant va ser per a Muharrem Ince, l’antic cap de l’oposició presentat pel CHP a les eleccions del 2018. Ince va abandonar la carrera electoral tres dies abans de la celebració de les eleccions, però el seu nom va seguir present en les butlletes.
El resultat de les eleccions legislatives també va ser favorable a Erdogan, que amb els resultats actuals s’emporta majoria absoluta gràcies a la coalició amb l’MHP, que representa la quarta força al Parlament. La tercera és el YSP, el partit d’esquerres prokurd, tot i que amb els resultats fins al moment, ha perdut sis escons respecte a les darreres eleccions, el 2018. La gran sorpresa, però, ha estat l’entrada al Parlament del partit kurd islamista radical, el HÜDA PAR, que demana un reconeixement dels drets dels kurds i alhora s’oposa al col·lectiu LGTBIQ+ i defensa la criminalització de l’adulteri.
El resultat final, doncs, està condicionat per les objeccions que es puguin anar publicant aquests dies, pel discurs dels dos caps de l’oposició i pel suport de Sinan Ogan. D’aquí a una setmana veurem si el país continua sota un règim presidencial connectat amb els països àrabs i amb Rússia o amb un sistema més democràtic pròxim a Occident.