‘Silenzio stampa’
Joan Carles I va obtenir la impunitat d’un dictador gràcies a un acord dels mitjans per amagar la seva vida privada
Una de les principals victòries de Joan Carles I va ser obtenir la mateixa impunitat que els dictadors tradicionals gràcies a un acord dels grans mitjans per no airejar cap de les activitats susceptibles de ser considerades impopulars, és a dir gairebé totes...
El rei es podia enllitar amb totes les amants inimaginables –la més coneguda, Bárbara Rey–, anar pel món cobrant comissions i caçant espècies protegides, augmentar descaradament el seu patrimoni i intervenir a favor d’empresaris poderosos espanyols ves a saber a canvi de què, conscient que la seva esfera sexual, econòmica i d’esbarjo amb l’escopeta estava protegida davant l’opinió pública precisament per aquells que tenien com a missió el control dels governants.
La periodista Pilar Eyre ha confirmat que després del 23-F, els quatre directors dels diaris més importants de Madrid van fer un pacte per no ficar-se en cap dels temes personals del rei, un acord al qual es van afegir amb joia els diaris catalans publicats en castellà, tant els considerats conservadors com els progressistes.
El més paradoxal de tot plegat és que el pacte es va trencar no només per l’aparició dels mitjans digitals, sinó per la premsa rosa, la considerada menys seriosa, que és la que no es va poder resistir fa uns anys a detallar els romanços de Joan Carles I i també el paper galdós de Sofia, amb unes banyes que arribaven de La Zarzuela a la seva antiga pàtria.
Biografies silenciades
Probablement, si els mitjans de comunicació espanyols s’han conjurat de veritat per silenciar un llibre ha estat per Un rey golpe a golpe (2000), d’Ardi Bertza, que el va publicar amb el pseudònim de Patricia Sverlo per evitar represàlies. És una biografia memorable, que mereixerà més endavant un article sencer en aquesta secció.