La monarquia

Valldemossa, capital mundial

Valldemossa és una petita vila de la serra de Tramuntana de Mallorca turísticament reconeguda pel seu monestir medieval, on Frédéric Chopin va fer una llarga estada en els anys trenta del segle XIX. El municipi ha conquerit, amb tot, fama mundial gràcies al referèndum que va organitzar sobre la monarquia el 31 de març passat i que va fer el salt a les pàgines de The New York Times davant la indignació d’algunes patums constitucionalistes que no entenen com això –un nou qüestionament del model d’estat– pot ser considerat una notícia d’abast internacional. Lògicament, el mitjà dona els resultats de la votació: 97 a favor de l’eliminació de la monarquia, 25 en contra i un vot en blanc. Per acabar-ho adobar, el cap de setmana passat es van fer consultes, amb resultats similars, a Artà, Alaró, Esporles, Lluí, Palma, Pollença, Porreres, Santa Margalida, Sencelles i Sineu.

Si Arenys de Munt va encendre una espurna a Catalunya, tal volta Valldemossa, com intueix el periodista de The New York Times, n’encén una altra en un feu rellevant de la monarquia a l’Estat espanyol, les Illes, on la família passa una part de les seves vacances eternament pagades a Marivent. Les malifetes d’Urdangarin i la infanta Cristina –no condemnada però membre del consell d’administració de l’empresa d’Iñaki–van tenir lloc sobretot a Mallorca, i certament la voluntat uniformadora de Felip VI no casa tampoc amb el model republicà que defensen els grups d’esquerra que han liderat les consultes i que es van trobar amb una primera prohibició de la junta electoral i de la delegació del govern espanyol. Es van haver de fer enrere, és clar, pel despropòsit que suposava una prohibició de votacions no vinculants i simbòliques. A les Illes també s’associa el manteniment del règim monàrquic i del sistema actual de partits a un perill d’involució del català, com s’ha vist al laboratori del País Valencià.

Clàssica estampa de la família reial en una jornada de vacances a Mallorca

L’engany de Marivent

El palau on resideix la família reial espanyola a les Illes havia de ser un museu obert al públic que portés el nom del pintor Saridakis, tal com va establir la seva vídua en la seva cessió a la Diputació Provincial de Balears el 1966. El 1973, però, la diputació franquista va entregar el palau a Joan Carles I, perquè hi visqués com i quan hi volgués.

Els debats electorals, una nosa menys

Mentre aquests dies es discuteix sobre les estratègies electorals dels candidats a l’hora de triar quin debat és més idoni per a cadascun, qui s’ho mira tranquil·lament conscient que ell mai no haurà de debatre amb ningú és el cap d’estat. Mentre Pedro Sánchez, el president, rep un allau de crítiques per descartar una trobada amb els altres candidats a la televisió pública i s’ho fa venir bé per anar a un programa que li convé més (Antena 3), ningú troba estrany que el rei no només no vagi mai a cap debat, sinó que ni tan sols es deixi entrevistar o faci una trista roda de premsa. Si és el preparao, de què té por?

El dia que Catalunya va tenir un rei

Ara que s’acosta Sant Jordi, que no deixa de ser el patró de Catalunya, val a dir que la llegenda del cavaller topa, com ja sabeu, amb la historiografia oficial, que reconeix que els catalans no hem tingut mai un rei oficial, sinó que el vam compartir, com a molt, amb tot el territori de la Corona d’Aragó. Amb tot, Sant Jordi bé que va rebre un encàrrec reial (a Montblanc diu la llegenda), que era el de matar el drac per casar-se amb la princesa. Ens falta, això sí, el nom d’aquell misteriós rei...

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)