La monarquia

Per la gràcia i els collons de déu

Qui us escriu no és un gran defensor dels títols aristocràtics en general, tot i que sento un respecte majestàtic per aquells que provenen de nissagues que van més enllà de l’edat mitjana i s’endinsen en temps immemorials. Fins i tot alguns nobles i experts heràldics encara defensen –amb vehemència i presumptes proves documentals– que n’hi ha que són hereus directes de Jesús de Natzaret, que després de morir o ressuscitar, tant se val, va arribar a Europa pel port de Marsella o Àfrica pel d’Alexandria per fundar dinasties que encara perdurarien avui dia. Però una cosa són aquestes cases que tenen un cert regust imperial, com els antics tsars o els governants de Constantinoble, i una altra els títols que algú et dona d’un dia per l’altre. D’un dia per l’altre passes de ser un ciutadà normalment acabalat o amb un poder descomunal a ser considerat “oficialment” un marquès o un gran duc.

En aquest mercat aristòcrata modern, la corrupció hi té un pes decisiu. El cas que ens ocupa és, certament, antològic. Francisco Franco, que de marquès en tenia tant com jo de papa de Roma, va elegir com a hereu Joan Carles I. Tots sabem que el dictador va morir, malauradament, al llit, el 20 de novembre de 1975. Sis dies després el seu successor, no per la gràcia de deu –com posava a les pessetes de llavors–, sinó perquè li va sortir d’allò que no sona, va tornar el favor a la família del seu mestre creant el ducat de Franco. Així s’assegurava que en el futur els descendents d’un feixista amb noms i cognoms tinguessin la consideració oficial de grans d’Espanya. L’avantatge dels ducs i les duquesses, per dir-ne només un, és que mai hi ha eleccions pel mig. Tens un fill o una filla i el títol continua. I si no se’n va cap al nebot, el cosí, el gendre, etc. Fins a la fi dels temps.

L’actual duquessa de Franco és Carmen Martínez- Bordiú, una abnegada servidora de la pàtria.

Franco, al centre, i Joan Carles I, a la dreta, en un acte de suport al règim a Madrid

Just a temps

Un gran exemple que tot continua “lligat i ben lligat” és la concessió a Martínez-Bordiú del ducat. Va ser aprovat just el 31 de maig del 2018 pel ministre del PP Rafael Catalá, el dia abans de la moció de censura contra Mariano Rajoy. El PSOE va dir que estudiaria el cas. No només no ho ha fet, sinó que no en té cap ganes.

Felip VI, un tertulià més

El rei espanyol teòricament no pot opinar o influir en el rumb polític del seu estat. Ho diu la seva modèlica Constitució. Felip VI, però, ja va dir-hi la seva sobre com havia d’actuar el govern del PP –i de passada jutges i fiscals– a Catalunya i es troba cada vegada més còmode en aquest terreny de joc. Se suposa que les seves reflexions no s’han de tenir en compte però ell es veu cada vegada més valent i ja ha demanat que es formi govern com abans millor per evitar noves eleccions, un format “democràtic” que es veu que no li agrada. Tampoc li agrada, és clar, un partit republicà en el futur govern. Per tant, té les idees clares: el PSOE i Ciutadans i cap endavant.

No tan benvinguts

En l’anterior número de La República parlàvem sobre com la família reial va aconseguir el Palau de Marivent com aquell qui no vol la cosa. Sembla que a Palma alguns amics republicans han decidit que corri la veu sobre com les gasten els Borbons. Fa uns dies un nombrós grup d’associacions es va reunir al davant del Palau de l’Almudaina per protestar precisament contra la presència dels reis i per reclamar que Marivent torni a ser del poble. “És un regal expropiat, com el Pazo de Meirás”, va recordar Pep Juárez, membre d’Arruix Borbons.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)