Felip VI, el rei sediciós
És memorable l’esforç ingent que fa Marchena en la seva sentència per negar l’existència del “suposat” –diu ell– dret a l’autodeterminació i tenir així l’excusa per enviar a la garjola aquells que, simplement, tenen una versió diferent sobre una qüestió política que, ai las, esdevé penal. El jutge cita constitucions i també politòlegs que donen suport a la seva tesi quan al judici n’hi va haver d’altres que la van contradir. Què hi farem...
Algun dia també caldrà jutjar el sediciós major del regne, i el tribunal al qual li pertoqui no s’haurà d’enfilar tant pels brancals per justificar penes ideològiques. Ben pensat, potser aquell dia ens anirà bé la jurisprudència de Marchena –qui ho diria– per tancar Felip VI al calabós, perquè tant ell com la seva família en saben un munt, de sedició i malversació. Jo mateix m’ofereixo de voluntari per exposar en tantes planes com calguin –tres mil, si voleu– quina és la doctrina internacional majoritària en democràcia sobre l’elecció dels caps d’estat i quina legitimitat tenen els que són escollits per dictadors i sàtrapes. Això, sense oblidar que una de les grans conquestes de la Revolució Francesa, la porta a l’edat moderna, va ser precisament posar fi a les successions dinàstiques.
Com bé indica Marchena, que sentencia Oriol Junqueras perquè no va evitar les crides a la manifestació –encara que fos pacífica– quan tenia el “poder” per fer-ho, Felip VI també va donar via lliure a la repressió no només contra càrrecs electes (gravíssim), sinó contra ciutadans desarmats. Per acabar-ho adobar, el rei tampoc va fer res per rebaixar la tensió –una altra de les acusacions que al govern català–, sinó que va fer el contrari i va posar en perill la unitat d’Espanya que ell diu defensar, ja que la seva actuació va ser una de les principals causants de la futura declaració d’independència. Culpable.
El rei i el jutge Manuel Marchena
La malversació
Si la sedició reial ha portat Catalunya i també Espanya a un carreró sense sortida, què hauríem de dir de la malversació, l’altre delicte estrella de Marchena? El dia que escoltem les gravacions que Villarejo va fer de Letícia –tothom en parla i ningú les mostra– sembla que quedaran més que acreditats, entre altres fets, els comtes dels Borbons a Suïssa.
El judici a Lluís XVI
El judici més mediàtic que s’ha fet mai a un monarca –el 1792, a Lluís XVI, a París–, ja sabem com va acabar. Alguns dels càrrecs d’acusació al Borbó van ser impedir el dret a reunió (caram!), haver mobilitzat l’exèrcit contra ciutadans desarmats (de què em sona?), haver enviat grans sumes de diners fora del país (marca de la casa), haver pres part en una insurrecció (pregunteu què feia Joan Carles I els dies abans del 23-F?) i no haver complert tampoc les seves promeses. Recordeu, en aquest sentit, una de les grans frases de Felip VI: “Els catalans seran el que ells vulguin.” Jutgin vostès.
Judici farsa a la infanta
Ara que hem esdevingut experts judicials, sabem la rellevància que tenen les acusacions de la fiscalia i també, sobretot, les de l’advocacia de l’Estat, que és la que va fer valer la seva tesi sobre Marchena, que s’hi ha agafat per condemnar els presos catalans. En el mediàtic cas Nóos contra la infanta Cristina, la germana del rei, ni el fiscal ni l’advocat de l’Estat, tot i tenir les mateixes proves que van condemnar Urdangarin, van presentar cap acusació. El jutge, doncs, va tenir el camí aplanat d’antuvi pel mateix Estat per estalviar-se una imatge i una condemna que tothom volia evitar.