La monarquia

‘The crown’

Com a bon “monarquista” (aficionat a la monarquia però no seguidor) em reconec sobrepassat en les meves expectatives després de completar les tres temporades de la incomparable sèrie The crown (Netflix). De fet, he tingut un daltabaix intel·lectual o de buit existencial en pensar com es podria aplicar la mateixa idea a Espanya. The crown no deixa de ser una excusa meravellosa per explicar la història sovint dramàtica però també triomfant en la Segona Guerra Mundial de la Gran Bretanya. La reina, no només com a cap d’estat sinó com a dona, sobreviu a episodis familiars i històrics terribles i salva la corona amb decisions valentes però també la debilita amb d’altres de més dubtoses. Peter Morgan, el guionista, és un geni i fa que sempre hi hagi un fil d’empatia amb la reina i la corona, encara que t’importi un rave la Commonwealth sencera.

La sèrie britànica comença en els anys quaranta. Imagineu per un moment com seria una biografia del Borbó major a través del feixisme del mentor, del tret al seu germà, dels crims d’estat, dels negocis obscurs, dels aspirants al tron, de les maquinacions del comte de Barcelona i, en general, de la història d’Espanya precisament en la postguerra. Perquè una cosa va ser la postguerra britànica i una altra la que van viure els nostres avis. Tot allò de modèlic que representa Isabel II per a la seva “nació” i, per tant, per a la corona britànica i per a una visió col·lectiva de la democràcia liberal, a Espanya es resumeix amb un futur rei acotant el cap amb una antic aliat de Hitler i Mussolini.

Com a drama, és clar, seria èpic, però com a operació d’imatge per construir un nou relat històric sobre Joan Carles I sembla ara mateix, fins i tot per a Hollywood, una missió impossible. Els guionistes, m’ho imagino, s’agafarien a la Transició com a clau roent per salvar els mobles, però en el moment en què sortís el general Armada tot se n’aniria en orris un altre cop.

Cartell promocional de la sèrie de Netflix, amb alguns dels seus protagonistes

Calbs i poder

El gran secundari de luxe a The crown és Winston Churchill, que en un dels grans moments de la primera temporada intenta allargar en el temps la coronació de la reina per motius polítics. En certa manera Isabel II és la seva reina. A Espanya, és clar, hi havia un altre calb amb molt de poder i amb els seus propis plans de coronació.

‘El rey’, una sèrie de terror borbònic

Telecinco va fer el seu propi biopic de Joan Carles I el 2014 en una minisèrie que intentava retratar la figura del rei emèrit des d’un punt de vista tan sentimental que feia vergonya aliena. Hi apareixia sobretot el seu pare i també Franco, mentre que els esdeveniments històrics gairebé feien nosa. Joan Carles va ser un pare de família modèlic (tal com sona) i resulta, ves per on, que la família va fer un gran sacrifici en acceptar ser el successor de Franco. Fernando Gil feia de rei i la catalana Cristina Brondo, que va debutar en la sèrie de TV3 Poblenou, va fer de Sofia. El director va tenir el detall de no posar-li banyes després del casament.

El dia que Lluís Homar va salvar Espanya

Fa una dècada TVE i TV3 van col·laborar en un telefilm –producte televisiu que ja sol indicar poca qualitat–sobre el 23-F. El dia més difícil del rei. L’argument, no ens enganyem, té tocs de fantasia, com ara la cara de sorpresa que fa Joan Carles I quan li diuen que hi ha un cop d’estat. Un català, perquè després diguin, el gran Lluís Homar, apareix en totes les televisions per dir: “Espanyols, tranquils, ho tinc tot controlat.” Si ho diu Homar jo m’ho crec, però en realitat no ho va dir ell, sinó el rei de veritat. Així anem.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)