La monarquia

La dinastia argentina

Els Borbons, sempre tan efectius, van posseir a l’actual territori argentí el virregnat del Río de la Plata, gairebé l’últim ens que el decadent imperi espanyol va posseir a Amèrica. Ho van acabar perdent tot. Cap sorpresa. Els reis espanyols van anar reconeixent successivament la independència de les repúbliques sorgides del virregnat. La més poderosa va ser la de l’Argentina (27 de juny del 1860), que va tenir a la seva mà uns recursos immensos i que malgrat certa oposició a la procedència divina dels monarques amb el temps va crear la seva pròpia jerarquia divina, religiosa i reial: el futbol.

En aquesta nova activitat esportiva sorgida d’uns amics tradicionals dels argentins, al centre nuclear de l’imperi britànic, va donar als sud-americans una nova manera d’entendre el món. Qui volgués ser rei a les noves repúbliques hauria de tenir, a diferència dels Borbons, com a mínim una aptitud reconeguda: fer màgia amb una pilota en terrenys de joc farcits amb vint-i-dos pretendents. El primer candidat al tron argentí va ser Alfredo Di Stéfano, però malauradament es va quedar com a príncep en marxar a l’exili en una operació d’alt voltatge polític en què van rebre, per variar, els catalans. Però just un segle després de la proclamació de la república, el 1960, va néixer el messies que encarnaria tot allò que una corona amb ets i uts necessita per unir una nació en temps difícils. Maradona, àngel i dimoni, va ser un rei en el sentit majúscul de les paraules, fins i tot en un sentit medieval de la tradició monàrquica.

L’única gran guerra que ha guanyat l’Argentina ha estat la del 1986 a Mèxic, després de perdre les Malvines, i el monarca, com Jaume I el Conqueridor, es va posar al capdavant de les tropes per assegurar la victòria. Però tots els reis, i bé que ho sabia Shakespeare, tenen la seva part fosca i lluiten sovint sense èxit contra la seva pròpia divinitat.

Diego Armando Maradona, en el seu moment d’apogeu, en el mundial de Mèxic

Al servei de la reina

Tot i que Maradona era un enemic declarat per l’imperi britànic pel gol sobrehumà del mundial del 1986, també va acabar al servei de sa majestat Isabel II –cap de l’exèrcit que va conquerir les Malvines– en demanar-li que acceptés la direcció general de la fundació Football for Unity a l’Amèrica del Sud, càrrec que el jugador va acceptar públicament.

L’Ibex 35 també porta corona

Els errors ben coneguts de Maradona en la seva vida privada i fins i tot les seves amistats perilloses no són res al costat del que anem sabent del monarca que durant un temps va ser l’ídol de la Transició espanyola, l’home que volia i va ser rei, però que acabarà com el brivall d’un temps per oblidar. Aquesta setmana, per variar, hem sabut més detalls de les seves múltiples activitats econòmiques. A Suïssa no només tenia comptes per anar acumulant regals i comissions, sinó que es reservava també milions d’euros en accions de grans companyies de l’Ibex 35, empreses que ell mateix promocionava en els seus viatges com a cap d’estat. Un win-win, que en diuen.

Felip VI se’n va de marxa sense Letícia

Dilluns, la Casa del Rei va anunciar que Felip VI hauria de passar una quarantena en haver estat en contacte directe amb una persona que va donar positiu per covid-19, probablement un amic o una amiga seva. El contacte va tenir lloc durant un cap de setmana de festa per al rei, en una trobada sense la reina i les seves filles, que han continuat aquests dies amb la seva agenda. El que s’ha sabut fins ara és que hi va haver una festa d’amics, però més enllà d’això, un mur de silenci. Ui!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor