La monarquia

La solució Armada

Espanya ja ho té tot a punt per celebrar els quaranta anys del cop d’estat que va salvar la monarquia i va enviar Adolfo Suárez a la paperera de la història. Joan Carles I, per bé i per mal (no ho sap ni ell), hi va tenir un rol decisiu, i no només pel famós discurs que va inspirar el de Felip VI el 3 d’octubre del 2017. S’ha escrit (gairebé) tot sobre la temptativa colpista i hi ha ingredients en què molts finalment s’han posat d’acord.

Alfonso Armada, condemnat com a cervell de l’operació, no era un passavolant qualsevol dins l’exèrcit amb idees d’ultradreta, tot i que en el seu currículum hi figura (amb orgull) la seva participació en la División Azul. Durant la dictadura havia estat clau en l’educació militar de Joan Carles i va ser el secretari general de la casa reial. Sempre va mantenir una amistat profunda amb el rei, a qui hauria comunicat personalment els seus plans per al 23-F deu dies abans amb el beneplàcit d’un altre personatge clau aquells dies, Sabino Fernández Campo, que també va admetre que el rei n’estava al corrent sense entrar amb més detalls. De fet, Armada ho tenia tot molt més planificat del que semblava abans que Tejero ho engegués tot a rodar amb la seva performance al Congrés. Hi havia d’haver un govern d’unitat amb el suport dels grans partits, fins i tot del PSOE, que es moria de ganes de tocar la cuixa del poder, com va demostrar en la reunió a Lleida del 22 d’octubre del 1980 amb Armada, en què Enrique Múgica i Joan Raventós van escoltar amb interès com el general els exposava els seus plans per convertir-se en un futur president de consens d’acord amb el rei.

Joan Carles i Armada, doncs, tenien el tauler a punt amb torres, cavalls, alfils i peons per començar la partida amb un objectiu ben simple, assegurar el poder del rei i la reina, en aquest cas el militar, en uns temps turbulents, no només pels atemptats d’ETA, sinó per la conflictivitat social. La partida es va complicar, però Joan Carles va llegir bé el moviment inesperat de Tejero i va assolir una victòria personal indiscutible.

Armada es dirigeix cap al Congrés, el 24 de febrer del 1981, per parlar amb Tejero

Les esqueles poden esperar

Per experiència pròpia puc dir que tots els grans mitjans espanyols ja tenen escrits els seus obituaris interminables de Joan Carles I perquè el desenllaç fatal de la seva estada a Abu Dhabi no els agafi desprevinguts a altes hores de la matinada. El contingut d’aquests futurs panegírics també me’ls puc imaginar, però ja en parlarem. Fa uns dies van saltar les primeres alarmes, quan Pilar Eyre va posar en dubte l’estat de salut de l’emèrit i va assegurar que estava “greu”, segons informacions que havia rebut. El mateix rei, parlant amb algun periodista amic, ho ha acabat desmentint assegurant, entre altres coses, que es “troba com un os” i que no para de fer activitat física.

Presonera a Dubai

Un dels millors amics de Joan Carles I a Dubai és Rashid Al Maktoum, emir i vicepresident dels Emirats Àrabs. Aquesta setmana hem vist un dels seus vint-i-cinc fills, la princesa Latifa (35 anys) reconeixent en mitjans anglesos a través d’un vídeo que és un ostatge i demanant asil polític als EUA, ja que la seva família la té confinada, i no en el sentit actual del terme, en un dels seus palaus. Latifa va estar a punt d’escapar del país en un vaixell en direcció a l’Índia, però les autoritats la va tornar a Dubai, des d’on ha aconseguit denunciar el seu empresonament.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)