La monarquia

L’exili Borbó, una marca registrada

L’exili, el desterrament, la fugida o simplement la covardia congènita han estat sempre en l’ADN dels Borbons espanyols. Un rere l’altre han acabat escampant la boira i abandonant els súbdits a la seva (mala) sort. Joan Carles I, ara als Emirats Àrabs, no ha fet res més que seguir la seva llarga tradició familiar.

El pare de Joan Carles I, Joan (compte de Barcelona), va viure sempre a l’estranger i no va arribar ni tan sols a governar tot i vendre la seva ànima a Franco, que no volia al seu costat una família que destruïa tot allò que tocava. Alfons XIII va haver de fugir d’Espanya cames ajudeu-me per la proclamació de la Segona República (1931). Abans havia perdut les colònies d’ultramar. Un crac. Va morir a Roma. El seu pare, Alfons XII, havia partit cap a l’exili amb la seva mare, la regent Maria Cristina, que va ser destronada per la Revolució del 1868. Bona part de la seva formació va tenir lloc a Suïssa, un país amb el qual els Borbons sempre han tingut relació. Amadeu de Savoia, l’únic rei no Borbó del segle XIX no va durar, pobre, ni tres anys. De Torí va arribar i cap a Itàlia se’n va tornar en veure el panorama social i polític espanyol.

Abans de l’experiment d’Amadeu, Isabel II, coneguda com “la dels tristos destins” –que ja em direu!–, es va haver d’exiliar a França el 1870 abans d’abdicar a favor d’Alfons XII. Va viure i morir a París, on va assistir impotent des de la distància a la proclamació de la Primera República. El pare d’Isabel, Ferran VII, probablement el pitjor rei espanyol –la competència és ferotge–va ser durant molt de temps un titella de Napoleó, que el va enviar cap a França per col·locar Josep Bonaparte, que també va acabar a l’exili, no només d’Espanya, sinó de França. Carles IV, després del motí d’Aranjuez, va ser desterrat i va morir a Roma... Això sí, Carles III va néixer i va morir a Espanya, tot un miracle!

Alfons XIII, amb la seva família, abans de l’exili

Defecte de fàbrica

Probablement, l’angoixa existencial dels Borbons de mirar sempre cap a Europa, sobretot cap a França, ve de l’origen de tots els mals, el nomenament de Felip V, que va passar de viure tan tranquil a la cort de Versalles amb un interès mínim pels afers ibèrics, a haver d’agafar les armes en un conflicte que, de fet, ens ha portat on som ara.

Joguines trencades

L’escàndol de la vacunació a Abu Dhabi de les infantes Cristina i Helena ha posat un cop més sobre la taula la impossibilitat que té Felip VI de controlar tot allò que envolta la corona i sobretot la seva pròpia família, la qual –més enllà de les consideracions legals– molts consideren part de la reialesa oficial espanyola. Legalment, la infanta Helena va ser exclosa per Felip VI de la família reial oficial impedint –es desconeixen les raons però se sospiten– que representi la corona en actes institucionals. Des de llavors, la seva relació és tensa, segons els que hi entenen. El 2015, el rei, a més, va retirar el títol de duquessa de Palma a Cristina. Des d’aleshores, tampoc es poden veure. Un petit drama.

Meghan Markle

La crisi d’imatge de la família reial espanyola comença a ser poca cosa al costat dels escàndols que tenen muntats a la corona britànica arran de la popularitat de Meghan Markle, la duquessa de Sussex, a qui els tabloides ja comparen directament amb Diana de Gal·les, després d’unes recents declaracions en què explicava els problemes que ha tingut arran de la “persecució” dels mitjans. A més, Markle ha tocat un punt encara més sensible en la societat britànica. En una entrevista amb Oprah Winfrey, va acusar un membre de la família reial d’haver-li fet comentaris racistes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor