La monarquia

La propaganda olímpica

Quan els aristòcrates no han tingut gaire res a fer –inclosos prínceps, princeses, reis i reines–, sovint s’han aficionat als esports més elitistes. És una cosa que ve gairebé de l’edat mitjana i la fal·lera per la cacera. En el món més contemporani, la vela, un esport que mai no ha fallat en les diferents cites olímpiques, ha estat el refugi de gent amb gran poder adquisitiu. Els Jocs sempre han estat una arma propagandística de primer ordre entre els Borbons. La primera que va intentar participar-hi va ser la reina Sofia el 1960, a Roma. Tenia 21 anys i era suplent de l’equip grec. Exercia sobretot de cheerleader del seu germà Constantí, que va ser campió de la classe dragó.

El 1972 a Munic va arribar el torn per al llavors príncep d’Astúries Joan Carles de Borbó. Amb 34 anys va competir en la classe dragó amb el duc d’Arión i Félix Gancedo. Els somnis de glòria del règim es van estampar contra la realitat: 15è lloc de 23 participants. El 1988 a Seül, la infanta Cristina va ser la banderera de la delegació espanyola en la cerimònia inaugural, tot i que era reserva en l’equip de vela, en la classe tornado. L’últim dia –oh, quina casualitat– un dels titulars no es va trobar bé –tampoc tenia possibilitats de medalla– i això va permetre a la infanta navegar un dia ni que fos perquè en el futur currículum que va presentar a La Caixa hi figurés una gesta de tanta magnitud.

I després, és clar, va arribar la gran esperança blanca, Felip de Borbó, l’home que va fer plorar la infanta Elena com una magdalena en la inauguració de Barcelona 92. Al costat de Fernando León i Alfredo Vázquez, va ser un dels pocs regatistes del COE que no van guanyar medalla (6è), fet que va entristir no només el seu pare sinó el president del COI, Joan Antoni Samaranch, que tenia en gran estima l’hereu a la corona, com veurem en un altre dels apartats de la secció d’aquesta setmana.

Felip VI, llavors príncep d’Astúries, desfilant a l’estadi olímpic el 1992

Urdangarin

La infanta Cristina va tenir molts pretendents entre grans esportistes olímpics espanyols. No direm noms ara. Qui finalment s’hi va casar, Iñaki Urdangarin, sí que va poder entrar a La Zarzuela amb dues medalles olímpiques (bronze a Atlanta i Sydney), fet que devia fer encara més ràbia a Joan Carles I, que des del primer dia li havia posat el dit a l’ull.

Samaranch volia “col·locar” Felip al COI

Quan l’empresari català Carles Ferrer Salat, que era membre del COI, va morir de forma sobtada l’octubre del 1998, Samaranch tenia molt clar qui havia de substituir-lo, algú amb influència i poca feina: Felip de Borbó. La incorporació només depenia de la voluntat del mateix Samaranch i de Joan Carles I. Aquests dos sí que van ser amics per sempre, que deia la cançó. Tot estava preparat per completar l’operació però els mitjans van començar a destapar greus casos de corrupció en el COI per la compra de vots en l’elecció de Salt Lake City 2002. Hi va haver cessaments, dimissions i investigacions i la casa reial va decidir que no era el moment per entrar-hi.

La devoció monàrquica

Al llarg de la història del COI, un rei, 27 prínceps, sis ducs, sis marquesos, 25 comtes, 10 barons, un sultà i un xeic n’han estat membres. La devoció de Samaranch per la família reial espanyola en particular i per la reialesa en general va ser una constant. Sempre va considerar que s’havien de cuidar les famílies reials per la forma com entenia les relacions internacionals un home del seu bagatge. En les seves memòries hi ha un índex onomàstic i la persona que hi surt més cops esmentada és el rei Joan Carles I. La segona? La reina Sofia de Grècia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)