La monarquia

El rei, el cunyat i el príncep poeta

Una de les coses més fascinants que pots escometre si ets aficionat a la història o malalt de l’actualitat política internacional és resseguir com totes les cases reials s’han anat escampant pel món arran de guerres, conflictes, cops d’estat o interessos geoestratègics locals o multilaterals. En aquest camí pot passar, com és el cas, que acabis localitzant l’últim hereu de la corona afganesa, el príncep Ahmad Shah Khan, residint a l’estat nord-americà de Virgínia, dedicat a escriure poesia mentre espera que una concatenació de fets el pugui portar un altre cop a Kabul. El seu pare, Mohamed Zahir Shah, últim rei en actiu al seu país, va ser considerat oficialment “pare de la nació” abans de morir el 2007.

Zahir Shah no és un personatge qualsevol en la història de l’Afganistan. És culpable, directament o indirectament, de tot el que va passar al seu país durant i després del seu regnat. Va exercir el poder quaranta anys (1933-1973) i va ser deposat (cap sorpresa) per un cop d’estat liderat, entre d’altres, pel seu propi cunyat –ai, la família!–. A partir de llavors, tot va començar a anar-se’n en orris, sobretot quan el país va irrompre en la guerra freda amb la invasió soviètica i l’entrada dels nord-americans finançant, sense ni tan sols dissimular-ho, les primeres faccions de talibans, una guerra que provocaria molts efectes col·laterals a llarg termini, el més conegut, l’atemptat contra les torres bessones a Nova York. “USA under attack” va titular durant aquella jornada negra la CNN, mentre repetia una vegada i una altra la caiguda dels dos símbols de la capital d’Occident.

Quan l’exèrcit dels Estats Units va arrasar l’Afganistan com a venjança, Zahir Shah va ser cridat per mirar de formar un govern unitari el 2002, però els americans van preferir muntar una república i, qui ho diria, potser en aquella ocasió un rei hauria estat més profitós.

Un afganès, el 2001, amb el retrat del rei Mohamed Zahir Shah

Professió de risc

En segons quins països, ser monarca o emir està bé mentre hi ets, tot i que les coses no solen acabar bé. Abans que Zahir Shah arribés al poder, Habibullah Khan va ser assassinat el 1919, igual que Mohamed Nadir Shah (1933) i, entre mig, Ali Ahmad Khan va ser executat (1929). D’altres van tenir més sort i van acabar a l’exili.

Roma, ciutat d’exiliats

Quan l’últim rei afganès va fugir cap a l’exili –s’hi va estar del 1973 fins que va morir, el 2007– no va triar una ciutat qualsevol. L’esperava amb els braços oberts Roma, la mateixa ciutat que va acollir els Borbons després de la proclamació de la República i la Guerra Civil. Joan Carles I hi va néixer perquè el seu pare, el comte Joan, s’hi havia establert quan va veure que la restauració de la monarquia no entrava en els plans inicials de Franco. Finalment, va acordar amb el dictador que el futur rei, que també va viure a Suïssa i a Portugal, quedaria sota la seva protecció i que la seva educació seguiria els principals valors del movimiento.

Benestar compartit

De la carta que fa uns dies Felip VI va enviar al rei del Marroc pel seu aniversari (58 anys) em quedo amb una expressió habitual en les missives entre sobirans, allò que en diuen els “desitjos de benestar”, com si un rei d’un país pobre no fos precisament un dels pocs que tingués garantit precisament això, el seu benestar personal. Mentre el govern espanyol torna il·legalment els menors que van creuar la tanca de Ceuta en comptes d’atendre’ls, a La Zarzuela es dediquen a llepar el club (amb perdó) al seu homòleg africà sense exigir-li, només faltaria, res a canvi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)