La monarquia

El gran masturbador

No ens preguntem gaire sovint, ni tan sols quan arriba la Diada, contra qui vam perdre realment la guerra de Successió o almenys pel seu cap visible, l’amic Felip V. Les històries que s’expliquen d’ell, feliçment documentades, sí que donarien per a una llarga sèrie televisiva, molt més morbosa fins i tot que la del bisbe Novell, un aprenent al seu costat. Una de les grans preocupacions que el van perseguir en vida va ser la qüestió sexual i com fer-la compatible amb els preceptes cristians perquè ell havia de ser el campió de la virtut.

A diferència d’altres Borbons que van tenir poques manies a l’hora d’enllitar-se amb mitja cort si feia falta, Felip volia que la seva obsessió pel sexe no l’enviés a l’infern. Ho va patir en al seva pròpia carn (i no és metàfora) la seva primera reina consort, Maria Lluïsa de Savoia, que va acabar morint, segons alguns, pels excessos sexuals del seu marit, que només ho volia i ho podia fer –seguint les ordres divines– amb la seva muller. Ara bé, per evitar la infidelitat, pecat mortal, el rei va acabar sotmès fins al final de la seva vida a una addició que el torturava per dins: l’onanisme. No tenia clar quina era la magnitud d’aquest pecat, tot i que el cardenal Portocarrero l’advertia dels perills d’aquesta activitat. Amb tot, el desig podia més que qualsevol altra cosa.

Quan la seva primera esposa va morir, ràpidament en va buscar una altra, Isabel Farnese, amb qui va compartir especialment la seva obsessió per tot allò que tenia a veure amb el sexe. I bé, fer-ho amb l’esposa oficial no comportava aquell sentiment de culpa que arrossegava malgrat que el plaer també era oficialment condemnat. Amb ella va poder fer l’acte sexual al llit on va morir Maria Lluïsa de Savoia, una perversió que l’atreia especialment. A la cort va importar tota mena de jocs sexuals practicats a Versalles –com l’impàvid–. Isabel s’hi va afegir amb ganes, ja que va entendre que aquella era la millor manera de tenir sota control Felip.

Felip V, amb Isabel Farnese, en un quadre de l’època

Només falta la Interpol

Davant la confirmació que fins i tot la fiscalia espanyola del Tribunal Suprem ja considera Joan Carles I sospitós de ser “comissionista internacional” en operacions relacionades amb negocis a l’Aràbia Saudita, només hi ha una possibilitat que l’emèrit fos detingut: una ordre de persecució a tot al món que inclogués la Interpol. Des d’aquí reclamem, sobretot, que el jutge Llarena, o qualsevol altre de la seva corda, s’abstingui de redactar cap ordre a Europa o on sigui per portar l’emèrit a Espanya, ja que la seva incapacitat és ben coneguda fins i tot a l’hora de treballar amb aliats de la Unió Europea que no han parat de deixar-lo en ridícul els últims anys.

La festa anual dels càrrecs no electes

El president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, i el rei Felip VI han inaugurat aquesta setmana l’any judicial amb la legitimitat que els dona representar dos dels poders de l’Estat que estan més caducats que Norma Duval. Lesmes, l’home que esbronca els autors dels indults, ja fa temps que hauria d’haver estat rellevat segons les mateixes lleis espanyoles que diu que defensa. I a Felip VI, qui l’ha voltat exactament? No hi ha més preguntes, senyoria.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor