Pantalla

‘La quimera de l’or’

Com que la feien gairebé cada setmana al cine on més anava, que era aquell on feien les pel·lícules “aptes”, La quimera de l’or és la pel·lícula que més vegades he vist a la meva vida. El cine on més anava es deia Modern i era el més vell i atrotinat de la ciutat. La sala de projeccions estava situada a l’antic pati o jardí interior d’una casa deshabitada. El sostre era d’uralita i les cadires, de fusta. Quan plovia, entrava aigua. Quan no, hi entrava el sol. Però jo només veia les pel·lícules. Si hagués vist la pluja i el sol hauria pensat el que penso ara: que la barraca que ens acollia era igual que la que sortia a la pel·lícula i que en un dia de rierada acabaria lliscant per l’aigua com la de Charlot es desplaça per la neu. La casa deshabitada que contenia el cine tenia història. En el segle XVIII era la construcció més sòlida de la ciutat, un palau, i el seu propietari hi va acollir durant unes dies la reina Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel, que anava camí de Barcelona per reunir-se per primer cop amb el seu marit, Carles VI. Per rebre la senyora, la ciutat va tirar la casa per la finestra. A la plaça es va instal·lar una font que rajava vi. Hi va haver tres nits de castells de focs. Quan la reina se’n va haver anat, tot eren deutes i cap benefici. Però això és una altra pel·lícula, això és Bienvenido Míster Marshall. La casa i el cine van anar a terra fa molts anys i s’hi va instal·lar un Zara. Ara el Zara ha tancat per replegar-se a Mataró Parc, complex comercial de l’extraradi on també s’han anat a concentrar tots els cines. Si els observéssim bé veuríem que igualment són com barraques, construccions pensades per ser substituïdes per altres comerços així que el cine no sigui negoci. Quan plou, se sent la pluja percudir a la teulada. Els trons corresponen a la sala del costat, on en fan una d’encara més acció.

Charlot cou una bota en una estufa i se la menja. Els cordons són els fideus i la sola, el bistec. En aquella casa, Elisabet Cristina havia ingerit pulardes. Les seves faldilles i enagos havien arrossegat les vores per aquell pati o jardí interior ocupat gairebé cada setmana per l’apedaçat Charlot. Però jo la seqüència que preferia era una que m’entristia molt. Totes eren tristes, perquè menjar-se una sabata no produeix alegries, o eren mig tristes i mig còmiques, combinació en què es basa el geni de Charlot. L’escena que dic és quan ell va al bar seguint la seva enamorada, que no el correspon però ha fet que es faci il·lusions. La troba a la barra, i s’hi enganxa a un pam del clatell. Ella es gira. Mira a dreta i a esquerra del local buscant un home que li agrada, i passa la vista per la cara de Charlot sense veure’l, com si fos transparent. Alguna veu que no va fallar em deia que moltes vegades tindria la mateixa condició d’invisibilitat, també amb les noies.

la quimera de l’or
Direcció: Charles Chaplin
País: Estats Units
Any:1925
Guió:Charles Chaplin
Productora: United Artists
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)