Pantalla

‘Ben-Hur’

Un dia que feia escala a l’aeroport Schiphol d’Amsterdam, els altaveus van anunciar que hauríem d’esperar sis hores per agafar l’avió. Vaig pensar: “Mira, com veure dues vegades Ben-Hur.” Si les tones o les hectàrees són per mesurar grans magnituds, per mi des d’aquell dia un ben-hur són tres hores.

Els escolapis ens van portar a veure-la. Ho feien cada cop que s’estrenava una pel·lícula d’“història sagrada”: Els deu manaments, Rei de Reis, La Bíblia... Aquesta última ens va excitar ja d’entrada. Eva ensenyava un pit. A Terenci Moix l’excitava Ben-Hur perquè el pit descobert anava a càrrec de Charlton Heston. Potser alguns companys d’escola eren de la mateixa filiació, però llavors jo no hi pensava. Després, un capellà que es deia Capdevila i que el recordo com si fos ara, ens va comentar la pel·lícula a classe. Ens va dir que els conductors de quadrigues que resulten morts per les maldats de Messala en la seqüència més famosa de totes, van morir de debò durant la filmació. Per què ens va enganyar? No sabia res de trucs cinematogràfics o ens volia espantar? Un dia em va requisar una maquineta de fer punta al llapis que tenia la forma d’una televisió minúscula, amb uns ninots en moviment, i que era de la meva germana. Aquell capellà em va dir que me la tornaria passat un temps. Al cap d’uns dies, la hi vaig anar a reclamar. L’instructor en història sagrada em va dir que l’havia regalada a un altre nen. El vaig localitzar. Ara penso si no volia que aquell nen el veiés com el Charlton Heston esparracat que surt victoriós de l’escena del naufragi.

A col·legi, per insultar-nos, ens acusàvem de “nena” –“ets un nena”– i altres epítets que no diré. A partir de Ben-Hur vam passar a ser “leprosos”. Perquè es vegi que dominàvem l’esperit de la llengua encara que no ens ensenyessin català ni en català, doblàvem la l: “llepra” i “lleprós”. “Lleprós, que ets un lleprós.” Recordo el company de classe Candelich dient-nos-ho, a mi i a tothom. Els capellans també ens duien a passejar per la fira d’atraccions, la setmana de Pentecosta. En Candelich va molestar la mona que extreia els números d’una tómbola. La mona li va mossegar una orella i en Candelich va haver de córrer a l’hospital amb el lòbul penjant. Li van cosir i li van subministrar la injecció del tètanus. Per a la mare i la germana de Ben-Hur, la sutura i desinfecció va venir de Jesucrist, camí del Calvari.

Un dia que van passar les tres hores de pel·lícula per la televisió, el meu fill, llavors molt petit, va confondre la casa amb pati i escalinata de la família Ben-Hur amb l’interior del Palau de la Generalitat. Al final, quan Charlton Heston hi torna, la casa està abandonada, decrèpita, plena de fulles, com si hi hagués passat l’article 155 de la Constitució espanyola i el titular fos a l’exili.

BEN-HUR
Direcció: William Wyler
País: Estats Units
Any:1959
Guió:Karl Tunberg, Gore Vidal, Christopher Fry, Maxwell Anderson i SN. Behman
Productora: Metro-Goldwyn-Mayer
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor