Pantalla

SERGI LÓPEZ

ACTOR

SERGI LÓPEZ

“El que ha passat a Catalunya ha estat molt gros. Veig la gent desencisada, però amb ganes de resistir”

Revolta catalana
“A l’octubre vam veure el poder que té la gent. Espero que això no es desinfli i que la lluita continuï”
L’audiovisual, en crisi
“A França tenen clar que el cinema és una estructura d’estat. Aquí, en canvi, la situació és tràgica”
Projectes diferents
“Durant la meva carrera m’he anat trobat amb directors que ningú no coneixia i que han acabat sorprenent i fent-nos descobrir coses noves”

Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) es troba en un moment dolç. Acaba d’estrenar a Canes dues pel·lícules (L’esperada The man who killed Don Quixote, de Terry Gilliam, i una de les sorpreses del festival: Lazzaro felice, de la italiana Alice Rohrwacher), ha enllestit aquest mes el rodatge al Senegal d’Staff Only amb la catalana Neus Ballús i continua de gira pel país amb el seu espectacle teatral Non solum. Atén l’entrevista just després de baixar de l’avió, provinent de Brussel·les, on ha acompanyat al seu amic Frédérique Fonteyne dins d’un cicle de celebració de cinquanta anys de cinematografia belga.

Vostè no para.
Darrerament, m’estan passant un munt de coses, totes juntes i totes molt maques. És un gran moment. Això passa molt, en el cinema: tens dos o tres anys incerts, i després comencen a passar un munt de coses, i mai no saps ben bé per què. Així és aquesta feina, mai no s’acaba de posar bé. Però vaja, ho porto la mar bé. Tinc molts amics que han hagut de deixar la feina per això: no pas per ser bons o dolents, sinó perquè passes períodes de temps en blanc i si al final has de pagar un lloguer o un pis o el que sigui, no pots. Jo ja hi estic bastant acostumat i, a més, em van bé les coses, o sigui que no em queixo.
Com ha anat el Quixot de Gilliams?
Ell és un paio especial, excessiu, meravellós. Fa pel·lícules fantàstiques, marcianes i, és clar, va veure la novel·la del Quixot i li va encantar: un paio que se li’n va l’olla i que veu que els molins són gegants i amb una comicitat tan absurda i profunda... És justament el seu rotllo. Va muntar un guió i fa 25 anys la va intentar rodar. Però llavors tot li va anar en contra. Se li van inundar el lloc on volia rodar, el desert de Las Bardenas, on només plou un cop cada mil anys! Ara s’hi ha tornat a posar i ha fet una pel·lícula que és icònica per si mateixa.
Com va ser el rodatge?
Va ser una passada. Ens vam com enamorar. Ell es descollonava amb mi. De vegades estàvem rodant i li havien de dir: “Gilliam! Que se’t sent, collons!” Perquè no parava de riure. Jo tinc un paper petit, el d’un convers que fa veure que és cristià, però a qui enxampen resant a Al·là sobre una estora i ha de dissimular. Li vaig preguntar si això ho havia de fer una mica realista: “No! –em va dir–. Estil Monty Python!” És a dir, molt passat, exagerat, histriònic. L’estil Monty Python és un estil que també fa pensar en els pastorets, en els Comediants, en aquest teatre popular i de carrer, una mica de circ. I ell és una mica així. Excessiu per tot arreu. Al film hi surten màscares de la Patum, una mena de foguera de Sant Joan amb tota mena d’objectes, la lluna dels Comediants, coses del folklore basc... És un sonat, un geni, un director que sembla que faci circ, molt enèrgic i a qui li agrada riure i, alhora, té una mirada molt profunda.
Estem acostumats a veure’l en papers més continguts.
És curiós, perquè en teatre gairebé sempre he fet comèdia però, en canvi, en cinema, no sé per què, n’he fet poca. La gent de Vilanova i la Geltrú, que em coneixien de fer el burro des que era jove, fent els pastorets i teatre pel carrer, quan em veien a les pel·lícules franceses se sorprenien: “Hòstia, sembles un actor de cine i tot!” I els francesos, al revés. Quan van veure l’espectacle de teatre que vaig portar a París, em van dir: “Què fots, fent el capullo d’aquesta manera?” És un estil que en cinema deu ser més difícil d’aplicar. No és que el cinema francès sigui sempre més sobri. La gràcia de França és que allà fan de tot. Peró sí que és veritat que hi funciona el cinema d’autor. Estic acostumat a treballar amb directors o directores que han escrit el guió, tenen tota la pel·lícula al cap, el to de cada escena... Els americans, en canvi, treballen molt a partir de la producció: tenen un guió, un productor se’l queda i el vol tirar endavant sense ni tan sols saber qui en serà el director. Per a ells això és menys rellevant i poden ser intercanviables.
A Cannes l’han vist en una altra pel·lícula, ‘Lazzaro felice’, premiada amb el millor guió.
L’Alice [Alice Rohrwacher, la directora] és una crac. Fa un cinema outsider, ben lluny de l’establishment. Viu al camp, està fora dels circuits, i el que ha fet ha estat una pel·lícula molt política sense parlar de política. Parla d’un grup de camperols que viuen en un lloc aïllat amb un règim medieval i que no s’han assabentat de l’arribada del capitalisme i de l’estat del benestar. Però s’hi rebel·len, descobreixen el gran engany i marxen a la ciutat, i allò que troben és encara pitjor. I divertit. Jo soc un drapaire, casat amb una de les camperoles emigrades a la ciutat i que parla italià amb accent de Vilanova. És un film molt profund, molt humà, molt essencial, amb un personatge central, en Lazzaro, que no l’interpreta un actor, sinó un personatge real, l’únic del poble on vam rodar que no va anar al càsting per sortir a la pel·lícula. Però l’Alice el va veure pel carrer, va parlar amb ell, i era un paio especial, amb una mirada increïble. Et mira i et desarma. És un tros de pa, i a la pel·li fa exactament aquest personatge. Tot és fruit de l’Alice. És intel·ligent, carinyosa, amb una sensibilitat i una gràcia brutals. Ha estat una troballa. És curiós: de vegades em pregunten amb quin director voldria o on voldria treballar, i mai no sé què dir perquè soc molt poc cinèfil.
Mmm...
De debò! Soc un patata, és una cosa exagerada! Hi ha gent que s’ho ha mirat tot i que coneix tothom. Però jo, el que m’ha passat, és que des que vaig començar m’he anat trobant amb directors que ningú no coneixia, amb primeres pel·lícules com aquesta de l’Alice, que han acabat sent gent que sorprenen, que et fan descobrir coses. M’ha passat també amb la Neus Ballús. Ara he estat amb ella dos mesos al Senegal i hem rodat hem rodat la seva primera ficció, Staff Only.
Com ha estat l’experiència de rodar a l’Àfrica?
Ha estat molt maco. Amb mig equip català i mig equip senegalès. També hi havia xilens, brasilers, de tot. Érem quatre actors professionals i la resta, amateurs. A mi m’encanta això: soc molt d’intervenir i de xerrar i es crea un clima especial entre uns i altres, tots aprenem. Tindrem sorpresa, amb aquesta pel·lícula. És un viatge que fa una nena de 18 anys i el seu germà a l’Àfrica. Jo interpreto el seu pare, un paio que està separat i treballa allà organitzant sortides per a turistes. Ella hi té mala relació, no vol anar-hi, i un cop allà la relació es va bellugant amb tot el que troben, amb el món africà.
Una producció catalana en temps de 155 i de retallades dràstiques dels ajuts a l’audiovisual.
És terrible. Han tombat la taxa per a l’audiovisual, i TV3 tampoc no pot produir res. Jo tinc sort, que puc anar a fora a treballar. Ara, també et diré que soc conegut per agafar les pel·lícules més mal pagades [riu]. Però tot i així, em paguen. La veritat és que la situació és tràgica, a Catalunya. Pel 155 i perquè el cinema mai no ha estat considerat un sector estratègic. Com si això fos una indústria de fer mitjons, quan és clau per a una cultura. Això els francesos ho tenen molt més clar.
En quin sentit?
Per als francesos, el cinema no és una indústria d’anar a fotre pel·lícules per guanyar alguns calés i ja està. No, no. Són conscients que genera pensament, i que ensenya a tot el món quin país i quina societat són. Et posaré un exemple: Unifrance, un ens que funciona amb diner públic i que es dedica a promocionar el cinema francès fora de les fronteres de França. Els paios controlen quines pel·lícules s’han comercialitzat fora del país, i llavors organitzen durant quinze dies en un hotelarro de París una trobada de periodistes que venen de tot el coi de món. Els porten allà, i fan desfilar davant d’ells el director, els actors, les actrius... Tot allò que demanin. Això fa que quan s’estrena la pel·lícula en aquells països, els periodistes ja n’hagin parlat i ja s’hagi generat un interès. I amb això estan venent França, la manera de viure i de pensar. I també els seus formatges, la seva moda, tot. I a continuació, és clar, hi van les petrolieres franceses i els automòbils francesos, i el que sigui. El cinema és un sector que serveix per explicar-se, i per existir. Tenen clar que és una estructura d’estat.
Aquí no?
Aquí ja estàvem malament abans, però amb el 155, amb el que ha passat amb l’IVA de TV3, ha caigut tot. No hi ha ajudes. I sembla que això tant és. A Espanya, però a Catalunya també, les paraules cultura i cinema s’han abaratit molt. Se’ls ha tret la dimensió i el prestigi que tenen. A Espanya, però aquí també, si algú diu que han donat 1 milió d’euros per a una pel·lícula, sents pel carrer: “Un milió? Collons! Quin morro!” En canvi, donen molts més milions de diner públic a la Renault o a qui sigui perquè faci més cotxes, i a ningú li sembla malament. A les grans multinacionals, el que vulguin. En canvi, al cinema i al teatre, ai si els donen subvencions! Caram, tu has vist algú al teatre que es faci ric perquè li han donat una mica de xavalla per fer una obra? Es pensa que no passa res per deixar el teatre i el cinema sense diners, quan és un drama per a la cultura d’un país. Hi havia fuga de tècnics i actors cap a França, cap als Estats Units, cap a Anglaterra, i això ara s’ha agreujat.
L’hem vist a l’acte de suport a Toni Albà, que ha declarat al jutjat avui [dijous 31 de maig] acusat per uns tuits.
Ara l’Albà. Vaig començar a fer teatre amb ell, ben jovenet. Abans, el Valtònyc, que s’ha hagut d’exiliar. Al de la Polla Records, també l’han detingut perquè va dir una cosa que a l’època de Franco ja es deia. En canvi, hi ha grups de neonazis que van amb pals i a cascar la gent i no passa res. Els d’Espanya 2000 que van anar a casa de l’Oltra han quedat absolts. Estem en un moment en què alguns volen tirar vuitanta anys enrere, i espero que aquests es trobin al davant no només els independentistes, sinó tota la gent que un dia es va creure que això era una democràcia i que si es vota una gent, aquesta gent ha guanyat i ha de poder governar, en lloc d’estar a la presó o exiliada. Estic convençut que d’aquí a trenta anys hi haurà uns quants que aniran a la presó i passaran comptes pel que estan fent avui. Tenen voluntat d’esclafar-nos. I encara resulta que els indepes, tots junts, els de l’arracada i els de corbata, tenen majoria, però en lloc de celebrar la victòria, hi ha dubtes i indecisió.
És optimista?
En una democràcia mínimament sana és impossible començar un projecte de qualsevol cosa amb el paio que ha estat elegit dins d’una presó o obligat a viure a l’estranger. El paio que ha estat elegit, que l’ha votat la gent! Però això que és? Tindrem feina, amb això. I haurem de començar per aquí. Jo, tot i que hi ha un cert desencís i moltes renúncies per part del govern català (que no havíem de restituir Puigdemont?), veig la gent desanimada però, alhora, amb la voluntat de resistir.
Què voldria que passés ara?

Estem trepitjant un terreny que no havíem trepitjat mai, i és normal gent que s’espantin en una banda i en l’altra. Però jo penso que hi ha una dinàmica que ha ser irreversible. Les preguntes que s’estan fent des d’aquí són prou profundes com per deixar-les estar. L’1 d’octubre vaig veure paios del meu barri, on tot són immigrants i no són ni de la CUP ni del PDeCAT ni d’enlloc, defensant el seu col·legi i el seu poble. I això va ser molt gros. Hi ha hagut un intent de revolta popular, i un qüestionament de com funciona el poder i la presa de decisions. Les plataformes contra els desnonaments també eren això. Jo sempre havia escoltat allò del “poder popular” i em sonava a poesia, a construcció intel·lectual. Però els darrers temps estem veient que pot ser ben real: que si ens plantem tots davant d’una oficina del banc, podem aturar un desnonament i fer que el director negociï amb la família, o si ens plantem tots davant d’un col·legi, podem protegir un referèndum. Veus que tens un poder. I espero que no ens acabem desinflant, i que la lluita continuï.

The man who killed don quixote
Director: Terry Gilliam
Producció: Gerardo Herrero, Mariela Besuievsky, Amy Gilliam
Actors: Jonathan Pryce, Adam Driver, Olga Kurylenko, Stellan Skarsgärd, Sergi López

Dels pastorets a Canes

Va començar amb els pastorets de Vilanova i un dia, per evitar una esbroncada monumental del seu pare en tornar d’una nit de festa, li va assegurar, tan sols per sortir del pas, que ja sabia a què es dedicaria: al teatre. I ho va fer. Toni Albà li va ensenyar a improvisar les primeres obres pels carrers de Vilanova, i quan va reunir uns pocs diners va anar a estudiar a París. Allà va conèixer un director novell, Manuel Poirier, amb qui va rodar quatre llargmetratges. El cinquè, Western, va anar a Canes i va ser la revelació del festival. Des de llavors, s’ha convertit en l’actor català més internacional, premi César, nominacions als Goya i premi al millor actor europeu per Harry, un amic que us estima.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)