Lletres

Biblioteques amb segell femení

La Mancomunitat de Catalunya va inaugurar ara fa cent anys la primera biblioteca popular, a Valls. Era la gènesi de tota una xarxa de biblioteques públiques que encara perviu avui dia. S’han adaptat als temps moderns, però conserven l’esquelet d’aquelles que van permetre, per primer cop, l’accés lliure a la lectura. Les bibliotecàries en van ser la clau

“Els dietaris de les bibliotecàries són cabdals i van més enllà de la narració del dia a dia d’una biblioteca ”

La història de les biblioteques públiques és una història de dones. Quan la Mancomunitat de Catalunya va crear la Xarxa de Biblioteques, ara tot just fa cent anys, van ser les dones les que en van prendre les regnes i hi van estampar la seva manera de fer. Els dietaris que van escriure de manera gairebé ininterrompuda esdevenen un bon relat no només del funcionament i de l’activitat dels centres, sinó de l’evolució i dels canvis polítics i socials del país. És una minúscula part de la història escrita per dones; per bibliotecàries.

La primera biblioteca popular de la Mancomunitat del president Enric Prat de la Riba va ser la de Valls. La va inaugurar per Sant Joan del 1918 el seu successor, Josep Puig i Cadafalch. Per això la ciutat de Valls ha organitzat ara tot un programa de celebració del centenari, que tindrà el seu colofó la vigília de Sant Joan, el 23 de juny, amb un acte institucional. Olot, Sallent, les Borges Blanques i Canet van ser els següents municipis que en van tenir. I passats cent anys, Catalunya disposa d’una xarxa de biblioteques públiques, hereva directa d’aquelles. S’han escampat i multiplicat per tot arreu i s’han adaptat als nous temps, però mantenen l’esquelet d’aquelles que, fa cent anys, van permetre “l’accés lliure de tothom a la lectura”, a través del préstec gratuït de llibres, segons Jep Martí, director de l’Arxiu Municipal de Valls i un dels autors del llibre que acaba d’editar l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV), que repassa la història d’aquell primer “temple de la cultura”, segons el va definir l’arquitecte Cèsar Martinell (1888-1973).

El sistema bibliotecari que va adoptar la Mancomunitat va ser bàsicament el model americà. És un model d’espais i de prestatgeries obertes, amb tots els llibres a l’abast dels lectors i la classificació seguint el sistema decimal, el mateix que s’utilitza actualment: “Les biblioteques que existien anteriorment tenien un sistema que no tenia res a veure, era alfabètic o de fitxes, i resultava molt complicat trobar els llibres; a més, els llibres s’havien de demanar sempre al bibliotecari. En canvi, les biblioteques populars ho havien de tenir tot a l’abast, en espais agradables, lluminosos, on la gent se sentís còmoda”, explica Jep Martí.

La xarxa actual de biblioteques públiques és el resultat de l’evolució de les creades fa cent anys. “És una mateixa xarxa que ha anat creixent. Les biblioteques actuals donen uns serveis en consonància amb els temps actuals. No es limiten a servir llibres, sinó que hi ha tota la part bibliogràfica, la informàtica... Ara hi és tot, a la biblioteca, i si no és allà, l’usuari ho trobarà en xarxa. El gran salt es haver-se adaptat als temps actuals”, assenyala l’autor del llibre sobre la primera biblioteca popular.

Actualment, el Sistema de Lectura Pública de Catalunya disposa de 403 biblioteques i 12 bibliobusos que reben 24,6 milions de visites, segons dades de finals de l’any 2016. Hi treballen uns 2.200 professionals. I 437 municipis (el 94,3% de la població total) tenen almenys una biblioteca o servei de bibliobús, amb més de 3,7 milions d’usuaris inscrits.

Aquestes xifres es distancien molt de la realitat social de fa cent anys, quan van néixer les primeres: “A les cases no hi havia llibres; només algun d’escolar i res més. Quan es van obrir les primeres biblioteques, el 40% de la població de la demarcació de Tarragona era analfabeta. La seva obertura facilitava que tothom tingués accés a la lectura, tant de lleure com a la literatura tècnica i científica. Va ser un salt qualitatiu enorme, de difícil quantificació en resultats. Va suposar un abans i un després en l’accés a la cultura”, destaca Jep Martí. I potser per això alguns sectors s’hi van posicionar en contra: “A Valls, el carlisme es va oposar a l’obertura de la biblioteca pel que significava que la gent pogués accedir a determinades lectures contràries a la moral que ells practicaven”, recorda Martí, conscient que “els servis públics, vulguem o no, gairebé sempre estan en consonància amb el poder polític de l’època”. Però la resta de forces polítiques van superar diferències i van signar un acord per tirar-la endavant. Actualment, és l’única que conserva íntegrament l’edifici. “La de les Borges Blanques va estar afectada per un bombardeig durant la Guerra Civil, i moltes d’altres s’han transformat fins al punt que el que queda ja no té res a veure amb l’edifici original”, segons Martí.

Les dones

En tot aquest part bibliotecari les dones van ser clau. Per tirar endavant el seu projecte, la Mancomunitat va crear una escola de bibliotecàries. La primera promoció va acabar la formació just l’any 1918: “Estava tot perfectament sincronitzat i lligat perquè el 1918 es posessin en marxa les biblioteques populars, amb personal adequat i format perfectament”, assenyala Martí, que destaca que “l’escola es va crear amb la intenció que només fos personal femení, per donar una nova professió a les dones en aquell moment”. La trampa era que els sous de les dones eren més baixos que els dels homes? Per Martí “no del tot”: “Perquè no hi havia sous d’homes bibliotecaris; no hi havia una equivalència perquè les biblioteques que hi havia fins a aquell moment, als centres polítics i d’associacions, les portaven voluntàriament els membres de les juntes. En aquest cas, el sou de les dones no va influir de manera determinant. A més, la majoria de les dones que hi van accedir en aquestes primeres tongades eren de classe més aviat mitjana alta: eren dones de classe acomodada, que es podien permetre dedicar-se a aquest tipus de professió. Normalment, havien de passar moltes hores fora de casa i no totes ho van suportar. Per exemple, la primera bibliotecària a Valls va durar un any i escaig.”

El cas és que per a les bibliotecàries de l’època “l’autoritat del director era inqüestionable”: “Havien estat educades per sotmetre’s al pare, al marit i ara al director, tot i que algunes van engegar bones iniciatives per canviar les coses”, recorda Assumpció Estivill, bibliotecària, exdegana de la Facultat de Biblioteconomia de la Universitat de Barcelona i experta en l’estudi de la història de la professió i de les biblioteques públiques catalanes.

Dietaris

La bibliotecària encarregada del centre havia d’anotar en un llibre dietari l’activitat administrativa i els fets quotidians que s’hi produïen. Uns documents “d’importància cabdal” per conèixer “multitud de detalls que van molt més enllà de la narració del dia a dia d’una biblioteca”, segons Jep Martí, que en el llibre que ha publicat l’IEV transcriu dietaris originals de la Biblioteca Popular de Valls, escrits entre els anys 1920 i 1988. Estava reglat el que hi havien d’anotar: l’entrada i la sortida de correspondència, les novetats que es produïen a l’entorn del que després es van anomenar biblioteques filials; les deficiències o les mancances de l’edifici i tot allò que afectava el servei directe de la biblioteca. “Però, a poc a poc, cada bibliotecària hi va anar anotant altres coses que no tenien res a veure amb la biblioteca”, diu Martí.

“La sala de lectura es veu desanimada, cada dia anem perdent lectors que marxen per incorporar-se a les files”, relata en el dietari el dia 15 d’abril del 1938, en plena Guerra Civil, la bibliotecària de Valls. Al llarg dels anys, hi ha escrites moltes altres vivències, algunes que expliquen fets rellevants del país i d’altres del dia a dia del centre. S’han transcrit respectant l’original i en la llengua en què van ser escrites (en català, els dietaris de la Mancomunitat, els de la Segona República i a partir del 1976, i en castellà els de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i els dels primers anys del postfranquisme). Hi podem llegir moltes anècdotes, com la que explicava la directora de la biblioteca el 23 de març del 1921: “Hem rebut dels reclusos a la presó de Valls una comunicació demanant algunes obres [...] Faig una visita a la presó a fi de saber si l’encarregat vol respondre dels llibres que la biblioteca deixi als presos. L’encarregat s’hi nega dient que qui demana aquestes obres són individus de mala fe i aconsella no deixar-los.”

Llibre a deu mans

Jep Martí és coautor, juntament amb Laura Canalias, Lluís Cuspinera, Jordi París i Núria Ventura, del llibre sobre la Biblioteca Popular que acaba d’editar l’Institut d’Estudis Vallencs per commemorar el centenari. L’obra és un recorregut històric per la primera etapa d’implantació de la biblioteca, amb la crònica inaugural feta per l’historiador Indaleci Castells (1864-1930), i un estudi de l’edifici i del seu arquitecte, Lluís Planas; també inclou un recull de les anotacions de les directores en els dietaris i que permeten conèixer la vida quotidiana de la institució i de la ciutat al llarg de tot el segle XX.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.