Pantalla

Dumbo

Un elefant que vola, un tren que parla, canta i bufa, i una llarga seqüència onírica expliquen que Walt Disney, autor de Dumbo, volgués conèixer Dalí i oferir-li una col·laboració. Més tard, Disney insistiria amb els paquiderms: va agafar uns hipopòtams, els va vestir amb tutú i els va fer ballar la Dansa de les hores de Ponchielli a Fantasia. La ingravidesa dels cossos pesants és la condició dels somnis. Hitchcock es va avançar a Disney: va encarregar a Dalí els decorats dels somnis de Recorda. Fins i tot Harpo Marx va rebre els favors de Dalí abans que ell. Dalí el va pintar. Hauria pogut pintar Groucho, que parlava aproximadament com ell, però va preferir el mut dels tres germans. Surrealisme també és això.

Si ens hi fixem bé, la majoria del cine de Hollywood dels anys trenta, quaranta i cinquanta està tocat per Freud. John Huston li va filmar la biografia. Els personatges dels drames de l’època estan gairebé tots tocats per un trauma sense el qual no s’expliquen les seves reaccions ni es descabdella l’acció. Als alumnes de l’Actors Studio se’ls inoculava un trauma juvenil perquè poguessin interpretar els papers que els oferirien amb convicció. Totes les pel·lícules d’Alfred Hitchcock i els seus imitadors es mouen entre la realitat i el somni: les fantasies sexuals de James Stewart a Vertigen, no són el producte d’una mala nit? Les dificultats sense cap ni peus de Cary Grant a Perseguit per la mort, no són fruit de la seva imaginació? L’actriu que li fa de mare gairebé el supera en edat. Ai, les mares des d’Èdip el grec! Molts anys després Roman Polanski, el millor seguidor de Hitchcock, va fer La llavor del diable. La protagonista: té per veí el dimoni i es fica al llit amb un còmplice seu o són manies d’una embarassada?

Es tracta d’un Freud i un surrealisme elementals, divulgatius. La “fàbrica dels somnis”, tampoc podia oferir més complicacions als seus espectadors. Per aquest motiu els agradava Dalí, l’Avida Dollars, el rei de Nova York. El surrealista expulsat del grup surrealista per embastardir el moviment. El ball final de Cantant sota la pluja, amb aquelles perspectives fins a l’infinit i les gases que volen en vertical són Dalí.

Disney va passar per Cadaqués. Dalí el va portar en barca. Van rumiar una pel·lícula que es va fer, malament, quan l’un i l’altre ja eren morts. Diuen que Disney es va fer congelar el cadàver esperant la invenció científica de la resurrecció dels cossos. De moment, a Dalí ja l’han desenterrat una vegada. Els que el van veure el van trobar molt enter. Quan Disney torni a la vida trobarà la seva empresa controlada per Pixar: els ratolins fan de cuiners i els vells se’n van al cel amb la casa posada, propulsats per globus.

DUMBO Direcció: Ben Sharpsteen País: Estats Units Any:1941 Guió: Helen Aberson, Harold Perl i Otto Englander. Productora: Walt Disney
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor