Revifar el mercat de l’art

El mercat de l’art ha canviat molt en els darrers anys. La globalització, la incorporació de la Xina i Corea, ciutats com Xangai i Singapur, que abans no comptaven, l’Orient Mitjà amb l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs, la proliferació de biennals i fires arreu del món, l’enfortiment d’alguns lobbies occidentals i la necessitat d’implantar seus en diversos punts estratègics han fet trontollar l’art nacional i/o local.

Algunes fires han esdevingut franquícies com Art Basel, i Espanya s’ha quedat molt enrere d’aquest sistema global. Primer, perquè en quaranta anys de democràcia no ha estat capaç de crear un sistema per a l’art contemporani. Els governs han delegat la seva responsabilitat política en els museus de capçalera estatals i, en els seus directors, la patrimonialització de l’art contemporani i, òbviament, administren al seu aire tot el pressupost disponible per a adquisicions i controlen i assessoren les donacions i dacions en pagament d’impostos, en un país on el col·leccionisme és migrat. Segon, perquè ha confiat la tasca de crear mercat a un únic esdeveniment estatal, la famosa fira ARCO, sense un sistema de les arts que el sustenti i donant prioritat recomanada a les galeries i als artistes estrangers. Ha estat un intent de comprar la internacionalitat del país a cop de subvenció. El resultat és que s’ha erosionat el sistema i s’ha perjudicat l’art del país. Catalunya es troba en la mateixa situació, però encara més paupèrrima, ja que el mercat és més pobre i moltes galeries han tancat. Sortosament, podem esmentar dues fires d’iniciativa privada, Arts Libris i Swab.

Aquestes i altres qüestions s’han debatut a Santander en paral·lel a la UIMP i en les jornades professionals organitzades pel Consorci de Galeries d’Art Contemporani de l’Estat espanyol i, si en alguna cosa han estat d’acord, és a demanar al nou ministre la desgravació per compra d’obra d’art. Al mateix temps, la fira Artesantander és un model petit de mercat, però de qualitat. Quaranta-dues galeries han presentat monogràficament un artista, la qual cosa ha permès veure bé l’obra i establir relacions i intercanvis personals. Només una galeria catalana, etHALL, amb Juan de Jarrillo, i altres artistes catalans com Joan Fontcuberta, Claudio Zulián, Martín Carral i Carmen Anzano hi han estat presents.

A Catalunya hem estat capaços de crear fires de teatre, de titelles, de cultura popular... que no existien, però l’art ha quedat subordinat a altres iniciatives que no són nostres. Caldrà pensar nous models sense pretensions que ajudin a fer més capil·lar l’art contemporani a la nostra societat.