Música

JORDI GRATACÒS

PRESIDENT DE L’ARC (ASSOCIACIÓ PROFESSIONAL DE REPRESENTANTS, PROMOTORS I MÀNAGERS DE CATALUNYA) I VICEPRESIDENT DE L’ACADÈMICA CATALANA DE LA MÚSICA

“Creix el nombre de festivals, però no hi ha prou públic”

Jordi Gratacòs, president de l’ARC i vicepresident de l’Acadèmica Catalana de la Música, diu que els festivals han de programar artistes consolidats i grans, per cridar més quantitat de públic i això fa que hi surti perdent el gran nombre de grups i artistes menors i que estant per descobrir. Més del 95% dels grups, diu, no es poden guanyar la vida amb la música.

L’Anuari de la Música 2018, que acaben d’elaborar el grup Enderrock i l’ARC (Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya), diu que la indústria musical catalana ha assolit una facturació rècord de 189 milions d’euros gràcies a la música en viu i, sobretot, a la facturació dels principals festivals privats, que en els últims deu anys han crescut un 109%.

Gràcies als festivals s’han acabat els anys foscos per al sector?
Genèricament, les dades són positives perquè s’ha repuntat una mica des de la crisi que vam patir fa deu anys. I els festivals són els que més pes tenen dins de la facturació.
Cada cop n’hi ha més i més grans?
Hi ha hagut un creixement exponencial de festivals al nostre país. Hem detectat que el gran pes de la indústria i de la facturació se’n va cap als festivals, sobretot cap als de gran format. La música en viu ha crescut, sí, però el pes important és per als festivals; les sales de concerts repunten, però poc. I el públic continua en crisi. Entre els joves de 18 a 25 anys hi ha un índex d’atur del 40%: el que fan es guardar els diners per pagar-se les entrades dels macroconcerts, que són molt cars, i no tenen diners per anar als concerts que es fan en el dia a dia a les sales.
Han notat canvis en els hàbits de consum musical dels joves?
Hi ha un fet important: el gran pecat original de considerar música = gratis. L’equació és aquesta. La gent ara pot escoltar qualsevol tipus de música a internet, de qualsevol país del món i de manera gratuïta. Però a l’hora de consumir i de pagar per aquesta música, ho acaba fent no comprant discos, sinó anant a concerts en directe. I més, als festivals. Per això han pujat tant en els últims anys. El nom festival ve de festa. El fet d’anar a un festival és més un fet social, d’anar tota la colla; molts compren l’entrada uns mesos abans, i ni tan sols coneixen el 80% dels grups que hi actuaran. Coneixen els caps de cartell, però a la resta, no. El festival serveix per anar de festa, però anar a un concert a una sala, encara que costi 10 euros, no té aquest concepte. El festival continua sent el leiv motive perquè la gent se’n vagi de festa.
Les entrades als festivals s’han encarit en els últims anys?
Durant els anys de la crisi, qui ha fet l’esforç econòmic ha estat l’empresa privada. Quan hi va haver l’augment de l’IVA de les entrades, els preus no van augmentar perquè els que van assumir la pèrdua van ser les sales de concerts i els organitzadors dels festivals. Hi ha una dada important, també: la Generalitat, en els últims deu anys, va disminuir els pressupostos de Cultura –i de música, en concret–, un 43%. L’any passat, el pressupost va augmentar un 4%, però és insuficient. Això vol dir que molts festivals han d’apostar per figures i artistes coneguts, que portin més públic. El risc que haurien d’assumir a l’hora de programar i donar a conèixer grups novells, que després potser seran més famosos, no l’assumeixen; no arrisquen.
Això perjudica els grups que no són caps de cartell?
Si repassem els festivals que hi ha arreu del país, excepte aquests més indies, com ara el Primavera Sound i el Sónar, la gran majoria de festivals van repetint artistes; són els mateixos caps de cartell. Per això ens trobem que hi ha una piràmide molt allargada, en la qual hi ha uns grans caps de cartell –tant si son del país com internacionals–, i una buidor de grups mig coneguts o desconeguts. El que ha passat al sector és el que ha passat a la societat: la classe mitjana ha perdut. S’han anat diferenciant molt els grans noms i la classe mitja de grups, que fan el que poden. Hi ha molta precarietat dins del nostre sector. En els grans festivals es contracten grans grups, que cobren grans caixets, mentre que la resta de grups encara gràcies si cobren.
Els catxets dels artistes han augmentar en aquests últims anys?
S’han ajustat molt, per la senzilla raó que anys enrere, molt abans de la crisi, els concerts gratuïts organitzats per les entitats públiques els van inflacionar; hi va haver una inflació de preus i això ho portem heretat gairebé des de la Transició. Abans de la Transició, les festes majors eren de pagament; hi havia un envelat i els nostres pares i avis pagaven per entrar a ballar. A partir de la Transició, es van començar a fer concerts gratuïts, d’alguna manera per celebrar que “el carrer és nostre”. Hi va haver una inflació gran. Grups, per exemple, que cobraven 200.000 pessetes [1.200 euros], si sonaven molt a la ràdio en dos o tres mesos doblaven el caixet. Això s’ha anat regulant i a causa de la crisi s’han anat ajustant els caixets. No obstant això, el músic continua estant en una situació molt precària. Ha augmentat el nombre de concerts, però paradoxalment ha disminuït el nombre d’assistents de mitjana als concerts. Hi ha més festivals i una mica més de públic en números globals, però la mitjana disminueix.
A què es deu?
Hi ha molta oferta. Han crescut els festivals i cada vegada es programa més música. En els últims anys, han sortit molts músics, i de qualitat, però no tenen sortida perquè no hi ha prou públic. Hi ha més oferta que demanda.
Hi ha massa festivals, al país?
Ara s’està dient que hi ha una bombolla. Creixen els festivals en capacitat i en nombre d’espectadors, però no hi ha prou públic. Això farà que molts deixin de tenir els ingressos necessaris i que vagin caient. La classe mitjana i baixa de festivals, que poden ser molt interessants, si no tenen públic ni subvencions suficients corren el risc de perdre’s. Les entitats públiques tenen cada vegada uns recursos més limitats i han decaigut molt les aportacions públiques. Per tant, els festivals han de programar artistes consolidats per cridar més públic. Qui hi surt perdent són els grups que estan per descobrir.
Segons l’Anuari, tampoc no hi ha prou presència d’artistes que cantin en català als festivals. Per què?
La formació i l’educació musical del públic és molt limitada, també. La gent que ara mira la televisió i escolta la ràdio es troba que l’oferta és molt comercial. La música feta al país gairebé només surt a les emissores públiques. Per què no hi ha música de grups catalans als festivals? Perquè no estan prou promocionats, és així de clar. Avui dia, ser mànager d’un grup català és una mica suïcida, perquè no hi ha tanta sortida. Els quatre o cinc grups capdavanters es mengen tot el mercat i tenen un caixet suficient per poder mig viure de la música. Però la gran immensitat dels grups no es poden guanyar la vida amb la música. Això és greu, perquè el sector de la música, si el comparem amb els altres sectors de la cultura, és el més gran i el que més diners mou.
Fa temps que reclamen una nova regulació del sector.
Sí, necessitem que es millori. A França, quan un músic fa un concert, cotitza per una setmana. Aquí, només per un dia. El nostre sistema està molt mal fet. Ara hem presentat a la subcomissió de música del Congrés dels Diputats una proposta d’estatut de l’artista. L’handicap que tenim aquí és que depenem de les lleis de Madrid, i ens interessaria que totes les lleis que s’han anat acumulant es poguessin governar des del nostre país. Fer cau i net, començar de zero. Des de fa dos anys, a iniciativa de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) també hem treballat el pla integral de la música, que tracta tots aquests temes legislatius i de necessitats que té el sector.
Un sector amb moltes branques.
És calidoscòpic, té moltes cares. No és el mateix l’òpera que el rap o el hip- hop. I no es tracta només d’estils: no només hi ha música en viu, sinó tota la indústria discogràfica i la digital. També hi ha el sector professional: el 99% dels que organitzem concerts i festivals hem entrat en aquest sector per una motivació cultural i, en canvi, no hi ha cap mena de formació. Tu et fas promotor de música i no hi ha formació. Per això durant molts anys ha passat que s’han organitzat festivals i han durat un any, perquè no hi ha una base professional. Et penses que és molt fàcil i que fent una multiplicació entre el públic que esperes i l’entrada que els cobres ja et surten els números. No és això. Organitzar un estival no és només posar un escenari i un artista.

CARA I CREU

“Hi ha hagut un creixement exponencial de festivals i cada vegada es programa més música, però la mitjana de públic disminueix”

MÉS PES

“El gran pes de la indústria i de la facturació se’n va cap als festivals, però sobretot cap als festivals i

els concerts d’estiu de gran format”

PRECARIS

“Avui dia, ser mànager d’un grup català és una mica suïcida, perquè no hi ha tanta sortida. Hi ha els quatre o cinc grups capdavanters, que es mengen tot el mercat, però la gran immensitat dels grups no es poden guanyar la vida”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor