On és Europa?

Acabo de tornar, com qui diu, de la meva segona visita a Bucarest, on he tingut la bona fortuna de participar en el XVIII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, organitzat i patrocinat per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i la Universitat de Bucarest, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut Ramon Llull i el Centre de Lingüística Comparada i Cognitiva de Bucarest. En el col·loqui, vaig participar en un debat al costat del jove i destacat crític i autor Marius Chivu a l’entorn del cànon literari avui, un debat en què el públic vibrava per la importància del tema. En el marc del col·loqui, l’editorial Meronia va presentar el meu nou llibre d’assaig, Entre Beckley i Bucarest: Marin Sorescu, Nichita Stanescu i Mircea Cartarescu llegits a Barcelona per un crític americà, que acaba d’aparèixer en romanès.

Per a mi, la presentació del llibre tenia un fort contingut emotiu, perquè la meva àvia materna va marxar de Bucarest als Estats Units als 12 anys i mai va tornar al seu país natal. Jo tancava una ferida i superava un silenci de gairebé un segle. A banda de motius personals, però, vaig tenir la mateixa sensació a Bucarest que havia tingut la primera vegada el 2015: és, indubtablement, una de les capitals culturals i literàries d’Europa.

Des de fa temps, la literatura i cultura catalanes apunten sobretot cap al Regne Unit, l’Estat francès, Alemanya i Itàlia, de manera que Europa s’ha encongit. Anys enrere, molts autors catalans agraïen ser traduïts al txec i altres llengües de l’Europa de l’Est, però, ara, més aviat passen. Se suposa que tenen aspiracions més altes. És una llàstima per no dir una pena, perquè Europa no acaba a Viena. Entre Viena i Sant Petersburg, el mapa d’Europa està salpebrat de veritables capitals literàries i culturals, com ara Praga, Ljubljana, Varsòvia, Budapest, Bucarest i Vílnius, per gratar només la superfície. Els noms de Bohumil Hrabal, Tomas Salamun, Czeslaw Milosz, Péter Nádas, Mircea Cartarescu i Tomas Venclova són proves irrefutables de la meva afirmació. Autors d’aquesta categoria no surten del no-res. I pot haver-hi aspiracions més altes que integrar-se en el sistema literari que ha donat al món autors d’aquesta vàlua?

Feliçment, vivim en l’era postcolonial i sabem que és una autèntica fal·làcia provinciana allò de cultures i literatures petites i grans. Hi ha només grans escriptors i escriptors negligibles. Un gran escriptor pot sortir de qualsevol lloc i de qualsevol comunitat lingüística. Reykjavík tenia una població de només 32.974 persones l’any 1934 quan el gran Halldór Laxness (premi Nobel 1955) va publicar el primer volum de la seva obra mestra, Gent independent. El món és ample més enllà del melic.