Articles

Sobre l’oblit i el perdó

El perdó és una eina personal, social i política que cal tenir en compte

El participi Unforgiven no té gènere ni nombre. Ignorem si es refereix a un home o una dona, a una persona o a unes quantes. Per aquest motiu, traduir la pel·lícula que Clint Eastwood va dirigir i interpretar el 1992 amb el títol Sense perdó és una bona opció perquè manté l’ambigüitat de l’original. L’Oest és un territori idoni per dirimir qüestions morals. La poca presència de l’Estat fa que la justícia no hi estigui institucionalitzada. Davant una ofensa s’imposa la reparació, que, al seu torn, pot generar una cadena de venjances. Així, el perdó no és irrellevant, ja que pot aturar la cadena. Sense perdó comença amb una prostituta que es burla de la mida del penis d’un client, que castiga l’ofensa marcant-li la cara i el cos. Quan arriba el xèrif, en comptes de fuetejar el client, tal com exigeixen les altres prostitutes, el commina a lliurar uns quants cavalls, no pas a la prostituta sinó a l’amo del bar. D’aquesta dialèctica de rancor i perdó sorgeix la pel·lícula, ja que les prostitutes ofereixen una recompensa a qui mati el client i també el seu jove company, que no ha ofès ningú però que queda incorporat en la venjança.

Quan els ofensors porten els cavalls a l’amo del bar, el jove vol regalar-ne un a la noia marcada, però les prostitutes no l’accepten: no el volen perdonar. Mentrestant, els caçarecompenses es dirigeixen al poble. El primer que hi arriba és castigat rudement pel xèrif (el mateix xèrif que havia perdonat l’home que havia marcat la prostituta), que administra càstig i perdó segons els seus càlculs i conveniències: li interessa que els caçarecompenses s’adonin del que els espera al poble. Per la mateixa raó, apallissa sense pietat el personatge que interpreta Clint Eastwood.

Acabem. Els caçarecompenses maten els dos clients del prostíbul i el xèrif mata el personatge interpretat per Morgan Freeman, que no havia matat ningú. En l’escena final, Eastwood perpetra una venjança homèrica, ell que, anys enrere, havia estat un assassí i s’havia deixat redimir per la seva esposa. Potser l’unforgiven del títol és ell, que durant anys s’havia perdonat a si mateix abans de deixar-se endur per la fúria. La pel·lícula mostra que resulta tan desencertat no perdonar mai com perdonar sempre. El perdó és una eina personal, social i política que val la pena tenir en compte. Hi penso quan llegeixo un dels eslògans que ha fet fortuna a les xarxes socials: “Ni oblit, ni perdó”. Oblidar és suïcida perquè és negar la història. En canvi, ja m’agradaria poder perdonar els agressors, sempre que abans es penedissin, és clar. Preferiria basar el futur en la reconciliació que no pas en la venjança.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)