Pantalla

‘El desfile del amor’

Quina va ser la primera pel·lícula sonora? El pare, nascut el 1922, deia que El desfile del amor (1929), de Lubitsch. Va ser la primera parlada de la seva vida. Cinquanta anys després encara recordava l’impacte que li va causar. La història diu que anteriorment hi havia hagut El cantor de jazz (1927), amb Al Jolson: un blanc pintat de negre perquè els negres autèntics no podien ser als anys vint i anys següents protagonistes de res. Els més observadors diuen que el cine mut no ha existit mai perquè sempre hi ha hagut a sota o a darrere de la pantalla un pianista, un quartet o una orquestra que ha condicionat l’acció i les emocions. Menys als pobles on no hi havia pianista ni orquestra, és clar. Després hi ha els sords de naixement o per malaltia. Per a ells el cine sempre ha estat mut i per això els que van conviure amb el cine silent van sofrir una gran pèrdua amb El cantor de jazz i El desfile del amor.

Però hi devia haver altres pel·lícules sonores, abans d’aquestes, ni que fossin experimentals. Me n’informo. Lee de Forest (1873-1961) va ser un inventor americà que l’any 1925 va fer unes primeres proves de cine sonor. Va filmar un curtmetratge no comercial per comprovar la seva creació. Hi sortia l’actriu Helen Menken, que a vostès, com a mi fins ara, no els dirà res però que era famosa a Broadway fent teatre i que va ser la primera dona de Humphrey Bogart. Un moment: Helen Menken? Estic llegint les cròniques sobre Nova York del col·laborador de The New Yorker Joseph Mitchell (1908-1996). Una, datada el 1941, narra la visita que el periodista fa a un club de sordmuts. Els associats juguen a cartes, aposten als cavalls, organitzen festes i miren pel·lícules mudes. S’hi cita Helen Menken. Era filla de pares que no parlaven ni hi sentien. Els membres del club li estan agraïts perquè fa campanyes i accions a favor dels discapacitats i, com que domina el llenguatge dels signes, s’ofereix a fer d’intèrpret. Si el primer negre que va cantar en una pel·lícula era un blanc, la primera dona que va parlar en una pel·lícula era una descendent de sords que a casa no va articular cap paraula fins als 4 anys.

El 9 de febrer de 1927, Helen Menken, amb tota la companyia teatral que interpretava el drama d’Édouard Bourdet The captive, va ser arrestada, acusada d’escàndol. L’obra tractava del lesbianisme. Hollywood, que la volia contractar per al cine sonor, no en va voler saber res després d’aquest fet. Diuen que el matrimoni amb Bogart es va trencar per aquest motiu. Van estar casats un any. Helen Menken va seguir al teatre, va guanyar un premi Tony, va presidir una associació d’actors. Va morir el 1966, als 64 anys, oficialment d’un atac de cor. La seva filmografia es redueix al curtmetratge en què va fer balbucejar el sonor. La pel·lícula es conserva a la Biblioteca de Congrés dels Estats Units.

love parade Direcció: Ernst Lubitsch Guió: Guy Bolton i Ernest Vajda País: Estats Units Any: 1929
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)