Pantalla

L’últim tango a París

Pujàvem al 600 d’en Ramon, i anàvem a veure pel·lícules a Perpinyà. Érem en Toni, la Carmina, en Salvador, la Nuri, la Maria Rosa... No sempre tots a la vegada, però el 600 d’en Ramon corria més com més gent carregava. Dic Perpinyà però hauria de dir Ceret, que era on s’organitzaven més certàmens de pel·lícules aquí prohibides. N’hi havia de cochon, que diuen els francesos, però les nostres preferides eren les de contingut polític. En podíem arribar a consumir deu en dos dies, entre dissabte i diumenge, i encara teníem temps d’arribar-nos fins a Cuixà o enfilar-nos a Serrabona. Els weekends cinematogràfics van contribuir a la descoberta de la Catalunya del Nord. També entràvem a llibreries i fèiem algunes adquisicions. Sempre queia una Playboy, admetem-ho. Venia l’hora de dinar. Sempre dic que els restaurants francesos van suprimir els formatges de postres que servien amb un carro perquè nosaltres en comptes de triar-ne un o dos ens els acabàvem tots, els tous i els forts. Recordo la voracitat formatgera d’en Salvador. Com si no anéssim prou servits de cine, consultàvem la cartellera de L’Indépendant. Vam anar fins a Tuïr, volant per la carretera tortuosa, per no perdre’ns Le souffle au coeur. A la sala immensa, tant que semblava que hi havia de caber tot el poble, amb les cases, els carrers i l’església, només érem nosaltres cinc i uns nens. Els nens es van passar tota la pel·lícula jugant a pilota. Nosaltres, protestant perquè es veia desenfocada. Va baixar el projeccionista. Era un home centenari amb les ninetes dels ulls blanques. Ens va dir que ell ho veia com sempre.

L’últim tango a París ens va jugar una mala passada. Fins llavors havíem gaudit de prestigi i admiració entre els amics i familiars: “Van a veure pel·lícules difícils.” Ja sospitaven que de tant en tant se’n colava una amb senyores despullades, però eren de Pasolini o de Miklós Jancsó, i ens planyien. L’últim tango a París va convocar tots els amics i familiars a Perpinyà. Els altres cines de la ciutat van programar porno per completar-los el viatge. Ens els trobàvem pel carrer, venint de Ceret o de Tuïr. Ens miraven: “Com que cine polític, oi?” Els fèiem un fòrum: “L’útim tango té un contingut polític i social...” Sí, sí. No entenien que, del mateix Bertolucci, preferíssim L’estratègia de l’aranya, en què tothom surt vestit.

El president Puigdemont vol fer-se present a Perpinyà des de l’exili belga. Els advocats li ho desaconsellen. Temen que el jutge reactivi l’ordre de detenció i els gendarmes el dipositin a aquesta part de la frontera en cinc minuts. França no és tan fiable com Bèlgica o Alemanya. Quan la travessàvem cap a l’altra banda amb el 600 d’en Ramon exclamàvem: “Això és vida i llibertat!” Sempre hi ha un últim tango.

l’últim tango a parís Direcció: Bernardo Bertolucci Guió: Bernardo Bertolucci i Franco Arcalli País: Itàlia / França Any: 1972
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)