Articles

LITERATURA SENSE COHESIÓ?

Escriuen en la mateixa llengua. Però, arriben als mateixos públics? Els seus llibres es trobaran arreu dels Països Catalans? Parlem amb diversos escriptors sobre la cohesió de la literatura catalana.

MITJANS
“De seguida tenim entrevistat Paul Auster a TV3 i arreu, però en canvi costa de veure-hi autors en català”
POSITIU
“Els premis i festivals sí que funcionen com si la catalana fos una sola literatura cohesionada”

Toni Cucarella va abandonar l’any 2006 tota activitat literària. L’escriptor valencià és un dels autors vius més interessants i importants de la nostra literatura, però fa dotze anys va decidir llançar la tovallola, decebut per la impossibilitat de fer arribar la seva obra més enllà del País Valencià. Després de tant de temps, ha canviat la situació?

“La literatura catalana no existeix”, diu amb contundència Cucarella a La República quan li preguntem ara per aquella decisió. “El desconeixement mutu entre el que es fa en els diferents territoris és el més greu.” Cucaralla explica que ha complert amb la seva decisió i ha abandonat completament qualsevol idea de reprendre l’activitat literària. “És un fracàs absolut. Jo ho vaig intentar, vaig voler col·locar les meves obres en el mapa i no ha estat possible: les editorials valencianes són de curta volada, localistes, tampoc des del Principat no es para cap atenció al que es fa fora del seu territori, no hi ha una distribució que ajudi a connectar els llibres en un mercat literari que no existeix sinó amb petits minifundis, i la política institucional també hi va a la contra.”

Cucarella va prendre aquella decisió el mateix any en què el govern valencià va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en lloc de promoure un únic referent lingüístic per al conjunt de la llengua. Una decisió controvertida que finalment es va fer reconeixent la unitat de la llengua, però entenent-la com una llengua policèntrica, i amb l’ACV al mateix nivell que l’Institut d’Estudis Catalans al Principat i la Universitat de les Illes Balears a les Illes. No ha estat des de llavors exempta de debats i pressions en contra de la unitat del català, fins que el 2013 va aconseguir frenar la voluntat del govern valencià de suggerir a la Reial Acadèmia Espanyola que distingís el valencià del català. Aquest mes de juny, a més, l’Acadèmia valenciana ha aprovat la simplificació dels accents diacrítics, per evitar divergències amb la nova normativa aprovada per l’Institut d’Estudis Catalans. Amb el canvi de govern al País Valencià, el 2015, s’han fet alguns apropaments perquè s’integri en l’Institut Ramon Llull, destinat a la promoció de la llengua i la literatura en català arreu del món, però no s’han fet efectius.

fragmentació comercial

La llengua, doncs, es manté formalment unida, tot i que sense cap eina de promoció i conservació institucional conjunta. Però, i les oportunitats per als escriptors i els lectors de cada àmbit geogràfic? “Un dels principals problemes és la fragmentació comercial, a banda de la política, que ve de lluny”, explica Sebastià Bennasar, autor mallorquí establert ara al Principat. “Per exemple, els llibres editats a Mallorca tenen molts problemes per arribar a altres llocs del territori, i al País Valencià també és molt difícil”, diu Bennasar. “L’editorial Bromera podria ser una excepció, ja que sí que té una certa presència fora del País Valencià, però la majoria d’editorials valencianes i de les Illes tenen molts problemes d’implantació.”

Això fa, segons Bennasar, “que un autor com el valencià Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) no hagi arribat massivament a les llibreries de la resta del territori, o que un dels millors poetes dels Països Catalans, Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), estigui tenint ara un reconeixement molt tardà”. El Gall Editor va reunir tres novel·les seves en un volum, Cicle d’Almandaia, “que no va tenir el reconeixement ni de la crítica ni de les institucions, tot i l’esforç econòmic, i fora de Mallorca ha passat desapercebut”.

Bennasar va fer fa uns anys el pas de deixar Mallorca i aterrar a Barcelona. “És molt difícil viure de la literatura des de Mallorca en català. Has de ser allà on hi ha la indústria, sobretot si fas l’opció de viure completament d’això, fent conferències, articles a la premsa... Va passar igual al País Valencià, on n’hi ha pocs que puguin viure d’escriure en català. Vicent Torrent és l’excepció, no n’hi deu haver gaires més.” Sense fer aquest pas, l’escriptor pot caure en el risc de quedar-se limitat al mercat local, mentre a la resta de territoris ignoren la seva obra.

el paper dels mitjans

“De tots els problemes que tenim per funcionar com una literatura nacional cohesionada, els mitjans de comunicació en són un de molt important”, indica Bennasar. “La majoria de mitjans perden el cul parlant dels autors estrangers quan venen de promoció, i en canvi deixen de banda els nostres. Ens interessa més el de fora que el de dintre.” Les grans editorials, com ara Grup 62, diu Bennasar, i en menor mesura Angle Editorial, arriben bé als mitjans. “Però falta molta feina d’investigació i de prescripció perquè els mitjans s’adonin d’una novel·la interessant en una editorial mitjana o petita.” “De seguida tenim entrevistat Paul Auster a TV3, però en canvi, a alguns autors de gran valor en català, no se’ls fa ni cas.” “Hi ha un cert amateurisme en les editorials, i haurien de ser capaces d’invertir en publicitat i promoció per poder fer arribar els seus llibres arreu.”

El també illenc Sebastià Alzamora, en canvi, indica que precisament el sorgiment de noves editorials petites, que han poblat el mercat els darrers anys, és una gran oportunitat per fer arribar els autors més enllà dels seus àmbits regionals: “En els últims temps això ha millorat gràcies a editorials independents, que sobretot a les Balears i Catalunya fan una molt bona feina i, tinc la sensació, es preocupen per fer un seguiment més pròxim dels seus llibres en la seva promoció i distribució.” “No tenen mandra d’organitzar actes, lectures, presentacions arreu de tots els territoris, i això és molt positiu, però encara estem lluny de la normalitat”, comenta Alzamora.

Una de les coses que troben a faltar els escriptors és que la distribució arribi a tot el territori amb agilitat. Josep Manel Vidal, escriptor valencià, situa el tancament de la distribuïdora Arc de Berà, l’any 2010, com un cop dur en la cohesió del llibre en català. Fundada l’any 1971, era l’única distribuïdora que treballava en l’àmbit del conjunt dels territoris de parla catalana. “Sense una distribució que ens connecti amb lectors de tots els territoris, tot es fa més complicat.”

blaverisme al principat

Sebastià Alzamora indica, a més, els prejudicis contra les variants lingüístiques com un dels problemes encara a abatre: “Recordo fa uns anys una professora de secundària de Catalunya que no s’atrevia a fer llegir Bearn, perquè deia que els alumnes no l’entenien lingüísticament. Aquesta concepció és més pròpia del Principat, i especialment de Barcelona.” Des de la capital catalana, diu, molt sovint “de la poesia valenciana no passem d’Estellés, quan hi ha molts més poetes valencians que em temo que molta gent es perd d’una manera absurda”. “Els valencians han hagut de patir els blavers, aquí a les Balears hem patit els gonelles, i a vegades, sense voler, al Principat també pateixen un blaverisme propi, potser ben intencionat però que acaba tenint aquest mateix efecte.” “Personalment jo no em puc queixar –explica Alzamora, que publica amb Proa amb distribució al conjunt dels Països Catalans–, però és evident que encara existeix una fragmentació absurda i molt perniciosa i els llibres en català no circulen amb la normalitat que haurien de circular.”

Els premis, nexe d’unió

Però en aquest panorama negatiu, també hi ha lloc per a les bones notícies. Els premis literaris i alguns festivals i trobades sí que funcionen com si la catalana fos una literatura cohesionada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És l’espai on se supera la fragmentació política i comercial. “He fet de jurat en diversos premis, i allà sí que s’hi veu la diversitat i pluralitat de la nostra literatura”, explica l’escriptor andorrà Albert Villaró. “Des d’Andorra fins a Mollerussa, Palma o Elx, arriben textos escrits en tota mena de models de llengua, són universals”, comenta Villaró. “Escriure és una feina molt individualista, solitària, i a més durant els darrers anys l’escriptor ha perdut influència i prestigi social, però justament per això també s’agraeixen els espais de trobada i intercanvi entre escriptors.” En aquest sentit, Bennasar posa l’exemple dels nombrosos festivals de novel·la negra, “en què sempre conviden i fan l’esforç de portar escriptors d’arreu dels Països Catalans”.

Pere Pena, poeta lleidatà guanyador d’un premi Estellés en els Premis Octubre de València i director del festival Mahalta durant sis anys, en què es van marcar com a obligació convidar autors de tots els territoris, és un exemple d’aquesta funció de connexió dels premis i festivals. “Gràcies al premi vaig tenir crítiques i vaig conèixer gent, però va ser des del festival que vaig veure de prop l’amplitud de la literatura catalana, que funciona amb molta força.” Pena, però, reconeix que en general les oportunitats per sortir del propi àmbit geogràfic són complicades, fins i tot dins del Principat: “Continua funcionant un cert centralisme barceloní. I de fet la literatura lleidatana és una de les més oblidades, i no ho dic com un assumpte personal: si, per exemple, Pere Rovira visqués a Barcelona i freqüentés els seus cenacles, seria una patum, i no només un bon poeta.”

Des de la Catalunya del Nord, Joan-Lluís Lluís viu una situació ben particular. “La dinàmica aquí és ben diferent de la que hi ha a la resta de territoris: només hi som un parell d’escriptors, i no hi ha cap política per fomentar la lectura d’expressió catalana.” Ell i Joan-Daniel Bezsonoff s’han hagut d’obrir camí des d’editorials barcelonines. “Em sento molt còmode amb el concepte de Països Catalans, de fet és l’únic a què et pots acollir quan vius en un territori on només el 8% de la població està prou formada per llegir en català.” Lluís explica que, amb un llibreter, va fer números i va descobrir que només fa l’1,5% de les seves vendes a la Catalunya del Nord. “Jo no he pogut passar mai per l’etapa de publicar primer localment, cobrint les zones perifèriques, sinó que vaig haver de fer el pas d’intentar portar la meva obra al Principat i ser jutjat allà pel que valia”, explica. Reconeix, això sí, que tot i publicar en grans editorials amb distribució arreu, la connexió “és menys fluïda amb el País Valencià i les Illes.” “Els meus llibres hi són, però suposo que no tant com al Principat. I em conviden menys sovint a fer presentacions i participar en trobades. També és una qüestió de distància, i potser no s’atreveixen, però jo vaig a qualsevol lloc on em demanin.” “La literatura –indica l’escriptor de Perpinyà– és una de les poques coses en què els Països Catalans funcionem com un país, i ho hauríem d’aprofitar.”

El sindicat de l’oblit
Albert Villaró
Columna
Jo soc aquell que va...
Joan-Lluís Lluís
Proa
Dones d’aigua...
Toni Cucarella Bromera
La netedat
Sebastià Alzamora
Proa
Aquelles solituds...
Josep M. Vidal
Bromera
Un oceà de memòria
Sebastià Bennasar
El Gall Editor
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)