Pantalla

STEFAN IVANCIC

CINEASTA SERBI-CATALÀ

“Tenim certes mancances de recursos, però això ens porta a ser creatius”

Stefan Ivancic (Belgrad, 1985) és un jove cineasta talentós, vertebrador de l’actual cinema de la “zona iugoslava”. Per a nosaltres inclou una singularitat, és serbo-català. Va viure gairebé tota la infantesa i adolescència a Barcelona, però va tornar a la seva ciutat natal per estudiar i fer cinema. Els seus curtmetratges (Soles de primavera, Moonless summer, A handful of stones) han estat seleccionats en els millors festivals i ha dut a terme amb èxit pel·lícules amb la productora Non-Aligned Films. Programador de cinema i gran coneixedor de tot el que es cou als Balcans, parlo amb ell del cinema emergent a la regió, però també del que succeeix a Catalunya.

Que està fent actualment des de Sèrbia i els Balcans?
Visc a Belgrad i soc director de cinema. També produeixo pel·lícules, programo en els festivals de Locarno i Pancevo i faig classes a la Facultat d’Art Dramàtic de la ciutat. Potser és que no puc estar quiet. Com a director estic escrivint el guió del que espero que sigui el meu primer llargmetratge, a pesar que tota aquesta feina em treu temps i concentració. Aquest 2018 he culminat dues pel·lícules com a productor, Teret i Ti imas noc, i ens està anant molt bé.
La seva família continua a Catalunya?
Sí, jo vaig viure a Barcelona entre els anys 1991 i 2009. Aleshores vaig intentar entrar a la branca de cinema de la Facultat d’Art Dramàtic. Si ho aconseguia –només accepten sis o set alumnes per any– el pla era quedar-m’hi quatre anys durant els estudis. Hi vaig entrar, segueixo vivint aquí i és on m’agradaria continuar fent pel·lícules, de moment. Els meus pares i germans viuen a Barcelona, treballant, estudiant...
El cinema de les exrepúbliques de Iugoslàvia està experimentant un creixement que fa una dècada no tenia.
Crec que estan passant coses interessants. Els nous països que van aparèixer després de Iugoslàvia van estar bastants anys culturalment desconnectats de la resta del món. Ara entra en escena una generació més jove que va créixer durant l’era d’internet i que es va amarar del cinema d’arreu del món saltant-se les limitacions dels canals tradicionals de distribució. És un bon grup de gent jove que fa cinema als països de l’ex-Iugoslàvia i del qual em sento part. Alhora som gent que col·laborem entre nosaltres i que som amics. Et podria citar una vintena de persones mínim. Tenim certes mancances de recursos, però això ens obliga a buscar altres solucions que ens porten a ser creatius i autèntics en relació amb el context de la realitat on vivim.
Per circumstàncies de la vida, es troba que de petit era iugoslau, després també espanyol, però alhora català, i ara també és ciutadà serbi. Com s’ho fa?
Ser iugoslau, espanyol, català i serbi alhora pot ser una mica confús, sobretot quan ets més jove. D’una banda, es tracta només de burocràcia, una necessitat de definir de manera molt simple les persones. D’una altra, a partir de l’experiència, cadascú es forma com a persona i adopta una identitat cultural pròpia. La meva és una barreja d’una cultura balcànica i una de mediterrània, diguem-ho així. Crec que és una riquesa singular. Tinc un company, Filip Martinovic, que ha viscut un periple similar al meu entre Catalunya i Sèrbia, i està fent una pel·lícula sobre aquesta qüestió.
Com ha viscut el que ha ocorregut a Catalunya el darrer any?
Venint d’un país com Iugoslàvia, i coneixent les conseqüències de la seva desaparició, encara presents a totes les antigues repúbliques que es troben en un estat de transició permanent, mai he estat seguidor de les tendències independentistes. Malgrat això, l’espectacle de repressió que fa temps que té en marxa l’Estat és lamentable. A mi mateix, que em sento de tot arreu a la vegada, em provoca rebuig. No puc sentir que pertanyo a una política com la que s’ha viscut últimament a Espanya, de la mateixa manera que mai vaig tenir afinitat amb la política de Sèrbia durant els anys noranta.
M’agradaria saber com s’ha vist des de la distància, el seu entorn professional, els seus cercles d’amistats.
Tothom em preguntava per la independència de Catalunya. A Sèrbia la gent hi estava interessada, era un tema recurrent pel conflicte amb Kosovo. Són conscients que no coneixen les complexitats del tema, però intentaven trobar-hi paral·lelismes. La violència que es va veure als carrers va crear preocupació; un no s’imagina que imatges com aquestes siguin possibles en un país democràtic d’occident. Van impactar, però també fa la sensació que ja s’han oblidat. Vivim en un món que ens colpeja constantment amb noves imatges.

AIRES NOUS

“Ara entra en escena una generació més jove que va créixer durant l’era d’internet”

INTERÈS A SÈRBIA

“Tothom em preguntava per la independència de Catalunya. A Sèrbia la gent hi estava interessada, era un tema recurrent pel conflicte amb Kosovo”

CONTRA LA REPRESSIÓ

“Mai he estat seguidor de les tendències independentistes. Malgrat això, l’espectacle de repressió que fa temps que té en marxa l’Estat és lamentable”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)