Pantalla

Estranys en un tren

Al cine Gran Via de Premià de Mar feien estranyes combinacions de pel·lícules una mica antigues en un mateix programa, i molts dissabtes a la tarda agafava el tren i les anava a veure. M’hi esperava l’amic Jaume Genís, que era de Premià i m’informava de la programació. En Jaume va morir fa un any. El cine Gran Via fa molt temps que és un supermercat. Anant en tren a Premià vaig descobrir Estranys en un tren. Com que era en blanc i negre, era la “dolenta” de la sessió doble. La “bona” d’aquell dia era Els paraigües de Cherbourg. Vaig preferir la dolenta. Si la bona era una crema de xantillí, Estranys en un tren tenia una graduació molt alta. Un home pretén un intercanvi de crims: ell matarà la dona d’un tennista famós que ha conegut al tren, la qual no li admet el divorci i li impedeix casar-se amb una altra que estima i, a canvi, el tennista matarà el pare del maquinador, que odia. El tennista no li fa cabal, però l’altre executa el crim que creu haver pactat i li exigeix acomplir la segona part del “tracte”. Si no ho fa, s’ha reservat una prova que l’acusa de l’assassinat de la seva dona. Per mi, la millor de Hitchcock. Hitchcock no hi fa encara de Hitchcock. La pel·lícula és del 1952. En aquella època, com en les precedents, els directors de Hollywood feien les pel·lícules que els tiressin, fossin comèdies, de guerra, de suspens, negres o de l’oest. És el cas de Billy Wilder, William Wyler i Howard Hawks, per dir-ne alguns que ara em venen al cap. Hitchcock, que havia fet alguna comedieta, es va especialitzar en el suspens. De l’especialització, van venir els vicis estilístics. Grans vicis, però vicis. Estranys en un tren és neta i clara, sense cap declaració de: “Jo soc darrere la càmera.” Anys més tard, Hitchcock va dirigir Perseguit per la mort, una obra mestra i una comèdia de dalt a baix. Hauria d’haver fet com Billy Wilder, que passava de Testimoni de càrrec, que sembla de Hitchcock mateix, a Ningú no és perfecte, que podria ser de Hawks. L’apartament ja és una altra cosa: només pot ser de Billy Wilder.

Estranys en un tren es va projectar al cine de col·legi, en una sessió de cine fòrum organitzada pels més grans. Hi vaig assistir il·lusionat. En el col·loqui es va analitzar la seqüència del partit de tennis, la dels cavallets de fira que permeten al tennista recuperar la prova que l’incrimina i demostrar la seva innocència... El pare rector del col·legi, que era present a la projecció, va sortir enfurismat i dient que era la pel·lícula més cínica i amoral que havia vist mai: “El tennista no és culpable, però s’acaba sortint amb la seva gràcies al providencial crim comès per l’altre.” Vaig quedar parat. El rector havia penetrat més que nosaltres en Estranys en un tren, en el seu director i en Patricia Highsmith, autora de l’argument.

ESTRANYS EN UN TREN Direcció: Alfred Hitchcock Guió: Raymond Chandler i Czenzi Ormonde, a partir d’un text de Patricia Highsmith País: Estats Units Any: 1952
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)