Arts visuals

D’anada i tornada

Recordo molt bé la cara d’esbalaït i beneitó de Joan Miró dret i bolcat sobre una taula, o assegut en una cadira Thonet, quan admirava la feina que li feien aquells animalets minúsculs o el mateix vent sobre la tela o un paper blanc davant dels quals ell no sabia què fer perquè el que volia no era pintar la garrofa o les fulles dels arbres, sinó l’energia que expel·lien aquelles formes i que impulsaven, a qui les sabés mirar, força per elaborar un món realment entenedor sorgit de la voluntat i no de la submissió bèl·lica o política. Miró ja sabia que el que hi havia al seu entorn era natural, però el que no ho era, de natural, era l’ús que se’n feia. A la realitat, totes les formes només en tenien una de vàlida: el preu de mercat, la mercaderia (no els queviures). Miró cercava un món com el d’aquests creadors que ara, treballant als cimalls de la Sagrada Família de Gaudí, pensen no en les pedres que hi ha a l’abast, poroses i subjectes a qualsevol embat sorprenent o desconegut, sinó en aquelles altres pedres –pedra tesa, pedra sense porus, perquè no sigui atacable per cap força fins ara coneguda–, perquè no volen que el seu enginy pugui ser destruït pels que fins ara ja sabem més o menys com poden anar les empentes que ens poden clavar. Unes pedres –una voluntat hauríem de dir– que permetin mantenir ferma la capacitat del que amb el nostre enginy som capaços de crear*.

En soc conscient; no barrejo coses que aparentment no es poden barrejar. Al·ludeixo que hem d’anar a cercar els altres fonaments de la realitat. Els animalets que ajuden Miró a endevinar el que podrà concebre i fer són aquells mateixos que, netejant-los d’impureses, permeten als grans paquiderms viure i progressar segons els encadenaments que els ha previst la naturalesa. Els arquitectes que aixequen les torres gaudinianes assagen –tal com pensava Gaudí– que les formes parlin directament: que el desig es vegi concretat en quelcom de tangible. Que els ideals no siguin utopies sinó realitats. D’anada i tornada he batejat aquestes paraules perquè soc conscient que no hi hauria carbó a l’illa àrtica Spitsbergen ni petroli sota la sorra del Sàhara, ni una terra benaurada com la nostra, si entre els moviments que fa la Terra no n’hi hagués un que capgira totalment les coses sense esborrar-ne la història. Tot passa, però torna i una mica més: la creació.

*Hauríem de començar a entendre que l’enginyosa estructura arquitectònica de la Sagrada Família pot ser el monument a l’estructura de la Sagrada Catalunya. Aquesta tergiversació d’intencions la imposa la realitat política.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)