Pantalla

Una nit a l’òpera

Els germans Marx ens fan riure perquè estan doblats. Si no, per entendre a fons els seus jocs de paraules hauríem de tenir un nivell d’anglès propi dels nadius. Una nit a l’òpera, la més celebrada de les seves pel·lícules, va tenir la traducció de Miguel Mihura, dramaturg espanyol dels anys trenta i quaranta proper al surrealisme i a l’absurd. Quan riem veient-la, no sabem si riem pels Marx o per Mihura. En un passatge, hi ha una referència a un fet de l’actualitat espanyola del moment. La referència original, d’àmbit domèstic americà, hauria estat incomprensible. Vista ara, la pel·lícula és incomprensible per a nosaltres i ho deu ser per als americans, perquè els dos fets són molt remots.

Molts prefereixen Sopa de ganso (Duck Soup) a Una nit a l’òpera. Ho diuen perquè ridiculitza un règim autoritari, cosa que sempre fa augmentar el prestigi. Però en la versió doblada, moltes coses no s’entenen. No es va comptar amb Mihura, sinó amb un traductor maquinal, o potser a Franco i als seus censors ja els va anar bé que no s’entengués gaire. Les dues pel·lícules, com d’altres de més antigues i més esbojarrades dels Marx, són dels anys trenta. El cine sonor feia poc que s’havia inventat. Harpo evoca el cine mut. Groucho el dinamita. Chico és l’intermediari conciliador. He dit “dinamitar”? Tots tres posen petards a l’òpera, al western, a la universitat, a les curses de cavalls o a Hitler, Mussolini i Franco.

Billy Wilder explica que els germans Marx encadenaven els acudits de manera tan ràpida que molts cops els espectadors no els podien seguir perquè encara reien del primer quan ja n’havien explicat tres més. Per aquest motiu, el productor d’Una nit a l’òpera els va obligar a representar-la abans en diversos teatres. Observaven la reacció del públic per saber on havien d’imposar una pausa o un silenci entre acudit i acudit. A Ningú no és perfecte, el mateix Wilder va haver de córrer a refer la seqüència en què Jack Lemmon confessa a Tony Curtis que ha interioritzat tant el paper de dona que s’ha promès amb un home. Les maraques que Lemmon fa sonar mentre exterioritza la seva alegria van ser el recurs per espaiar el diàleg que el públic no hauria pogut atrapar complet de tant com reia.

En el cine mut, per la seva naturalesa, aquests perills eren inexistents. En el cine actual, també. El Sensorround primer i els sistemes de reproducció sonora vigent impedeixen sentir el riure del senyor del costat i també el teu. Abans, molta gent anava al cine a fer comentaris: un “ai” quan sortia un nadó, un “oh” quan sortia un monstre, un “mossega-li un ull”, un “xarrupa que vessa” o un “quin sello” davant d’un petó. Se’n fan? No es poden sentir. Rèiem o ploràvem amb la gent. Ara riem o plorem com si Harpo fóssim nosaltres.

Una nit a l’òpera Direcció: Sam Wood Guió: George S. Kaufman, Morrie Ryskind País: Estats Units Any: 1935
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)