Articles

LA JOTA ÉS NOSTRA

Un gènere polièdric com la jota, que té diverses connotacions culturals i del qual s’ha discutit la catalanitat, serà el centre de debat d’un congrés científic que tindrà lloc a la capital del Priorat del 19 al 21 d’octubre. Els ponents analitzaran el passat però sobretot l’embranzida que ha pres en els darrers anys aquesta manifestació cultural que engloba música, dansa i cant improvisat

PARÈNTESI
“Es va deixar de ballar durant el mateix període en què la gent llençava calaixeres i comprava mobles de contraxapat”
ORIGEN
“Històricament, no sabem si la jota va pujar o va baixar per l’Ebre; la qüestió és que la compartim”

La jota, aquest gènere de tres potes –música, ball i cant improvisat– està viva? En queda algun rastre a les demarcacions de Girona i Barcelona? Hi ha hagut una visió esbiaixada d’aquesta manifestació cultural pel que fa a la seva catalanitat? Aquestes són algunes de les qüestions que es debatran en el primer Congrés de la Jota als Territoris de Parla Catalana, que tindrà lloc a Falset del 19 al 21 d’octubre i que han impulsat l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), el Departament de Cultura de la Generalitat i l’Ajuntament de Falset. “L’objectiu del congrés és abordar el debat sobre aquesta expressió polièdrica de la cultura popular des de diversos punts de vista i donar a conèixer al públic general la història, l’evolució, el fet identitari, la funció i l’ús actual de la jota, i també la seva difusió i preservació”, explica Verònica Guarch, cap del Servei de Recerca i Protecció de la Direcció General de Cultura Popular de la Generalitat.

Que el congrés tingui lloc a la capital del Priorat no és casual. L’any 2002 ja s’hi va organitzar una jornada d’estudi sobre la jota, impulsada pel Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria Carrutxa i per l’Associació Cultural la Clavellinera, una de les poques que aleshores divulgaven la jota. Ara, passats setze anys, en són moltes més. Un exemple de la revifalla d’aquesta manifestació musical és el creixement del nombre d’escoles de formació –només a Tortosa n’hi ha tres– i també la seva pràctica, en la modalitat de ball o de cant, a la gran majoria de pobles del sud del país. A les Terres de l’Ebre, la seva presència és omnipresent en bona part de les manifestacions festives, i també reivindicatives: la jota ha pres volada en lluita contra el transvasament del riu Ebre i ara també ha posat música i veu al procés català.

Però la jota no és exclusiva del sud, ni ho és per la influència de l’Aragó. “Durant el congrés descobrirem moltes coses”, avisa Lídia de Mena, fundadora de l’associació La Clavellinera i que des de fa anys centra la seva activitat en el coneixement i la pedagogia de la jota a Catalunya. La catalanitat de la jota ha estat sovint qüestionada, però pels organitzadors del congrés avui dia aquest debat ja està superat. “La jota no és ni catalana ni castellana, ni extremenya ni andalusa ni aragonesa.

La jota és un gènere musical que apareix en un moment determinat de la història recent, i que s’escampa arreu de la península Ibèrica i de l’àmbit hispà i a cada lloc agafa un caràcter determinat”, diu De Mena. Aquesta manifestació en què interactuen paraula, dansa i música està documentada històricament des de mitjans del segle XVIII i la seva implantació a Catalunya té un origen incert: “Històricament, no sabem si la jota va pujar o va baixar per l’Ebre; la qüestió és que la compartim”, afegeix De Mena. Catalunya, el País Valencià i les illes Balears la tenen també com a patrimoni comú. “És com tot: a cada lloc la jota té la seva pròpia personalitat. És tan diferent com ho pot ser parlar en català o parlar en valencià o en mallorquí. El ball i la música són manifestacions culturals molt primàries de l’ésser humà, amb les quals expressa el seu ésser”, indica De Mena. Els organitzadors del congrés pensen, com ha dit en diverses ocasions Arturo Gaya, líder del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que va ser el franquisme qui va atribuir una música a cada regió i va enquistar la idea que la sardana era catalana i la jota aragonesa. El folklore utilitzat políticament: “El franquisme i també el catalanisme n’han fet ús”, afegeix Joan Francesc Vidal, professor de música i estudiós de la jota. Una altra especialista en aquest gènere, Elena Espuny, tècnica de projectes de l’Institut Ramon Muntaner, afegeix: “El fet d’identificar un territori amb una sola expressió popular empobreix i no es correspon amb la realitat: som polièdrics, múltiples.” Per ella i per la directora de l’IRMU, Maria Carme Jiménez, “hi ha territoris, com les Terres de l’Ebre, on la jota és identitària”.

Ara bé, en el congrés que començarà el dia 19 a Falset també es presentaran ponències sobre la jota a Girona, La jota hostil. Construcció històrica d’un gènere al·lòcton a les comarques gironines, i una altra sobre la jota a Barcelona, aparentment dos territoris on la jota no és tan present. “En aquests últims cinquanta o seixanta anys s’ha quedat més impregnada als territoris que anomenem del sud, però en realitat, en l’inconscient col·lectiu de tota la societat catalana, andalusa, aragonesa, extremenya, gallega, la jota és la peça per excel·lència. Si vas a qualsevol ball de plaça, fins que no hi ha la jota la gent no s’aixeca. Un ball de plaça o de festa major que no acabés amb una jota no tindria sentit. Ni aquí ni a Galícia. És una manifestació cultural que encara està molt present”, destaca Lídia de Mena.

No sempre ha estat ben viva, la jota. A la capital del Priorat, per exemple, hi va haver una època –entre finals dels anys cinquanta i finals dels vuitanta– que es va deixar de ballar: “No perquè fos considerada castiza, sinó per la responsabilitat musical: pel traspàs dels músics de banda que hi havia a cada poble, coneixedors d’un repertori que, en un moment determinat, van desaparèixer dels balls de festa major i hi va passar a haver grups més electrificats o que venien llogats de fora. Aquells repertoris van desaparèixer, amb excepcions com l’orquestra Bandor’s, que va continuar tocant aquestes peces.” Per Lídia de Mena, aquest va ser un període molt curt: “El mateix període en què la gent llençava les calaixeres i comprava els mobles de contraxapat: musicalment i en dinàmica festiva va passar el mateix. A finals dels vuitanta, amb la recuperació i la recerca de la identitat pròpia, que va succeir a tot el país, aquí va quallar la jota”, assenyala.

La revifalla d’activitats i escoles de formació sobre la jota es va escampant més enllà de les terres ebrenques: “També han sorgit iniciatives i activitats al voltant de la jota en llocs més urbans, com poden ser Barcelona i Girona. I, per exemple, hi ha propostes de cursos permanents sobre els balls de bot, o sigui, sobre la jota a les illes Balears. Els esbarts en els darrers anys també han incorporat als seus repertoris més jotes; i no tant jotes de les illes Balears o valencianes, sinó que ara molts esbarts també porten repertori de jotes de Catalunya”, explica De Mena.

Ara, les dones

I una novetat: la incorporació de la dona al món de la jota. Elena Espuny explica que una de les grans novetats que s’han viscut en aquest ressorgiment del cant improvisat entre la gent jove “és que actualment hi ha dones cantadores, cosa que mai no havia estat així”: “Normalment les dones cantaven en l’àmbit privat, però ni cantaven en públic ni cobraven per fer-ho. No era un àmbit professional, i actualment, des dels anys noranta més o menys, sí. La dona s’ha incorporat al cant improvisat. És un exemple de l’evolució: la jota, com altres gèneres, com que està viva, ha anat canviant i evolucionant”, explica.

Totes aquestes qüestions relacionades amb una de branques de la música tradicional i popular es debatran en aquest primer congrés. De fet, la Generalitat ja pensa en altres edicions. El congrés es dividirà en quatre àmbits temàtics: els aspectes històrics, els aspectes identitaris i de patrimonialització, l’ús i funció i les formes de transmissió. Les comunicacions de caràcter acadèmic i científic s’alternaran amb activitats d’aspecte lúdic.

Una de les curiositats és que les conclusions de cada bloc seran cantades: cantadors de cant improvisat de Catalunya i de les Illes donaran les conclusions cantant. Seran Mateu Matas, Xurí (Santa Margalida); Guardet lo Cantador (d’Amposta) i Sílvia Ampolla (de Roquetes). I una de les conclusions que ja treu per avançat l’organització és que la jota encara té avui un munt d’usos i funcions: “Ballada amb caràcter ritual, cantada –sovint amb textos improvisats– en rondes festives, traslladada dalt de l’escenari, en saraus tradicionals o de nova creació, viscuda col·lectivament a places i carrers...”

JOAN FRANCESC VIDAL

“La jota ha passat de ser ‘demodé’ a ser allò que ens identifica”

Joan Francesc Vidal, que és professor al Conservatori de Música de la Diputació a Tortosa, també és membre, per la seva llarga trajectòria com a estudiós de la jota, del comitè científic del primer congrés, que se celebrarà a Falset.

És un gènere viu, la jota?
Sí, ens trobem en un moment de creixement en l’ús i la pràctica dels tres àmbits tradicionals de la jota: el repertori de cant, el de cant improvisat i el de ball a la plaça. El primer està molt viu, perquè molts grups de música tradicional, sobretot de les Terres de l’Ebre, com ara Quico el Célio, l’incorporen. Pel que fa al cant improvisat, va morir la generació de cantadors que en origen tenien com a ofici principal la pagesia o oficis vinculats, i ha estat substituïda per una generació de gent jove, amb la particularitat que ara hi ha cantadores.
La dona ha entrat al món de la jota?
Sí, i ha estat un punt d’inflexió. El 2010 vaig formar part d’un grup de recerca i vam documentar 68 cantadors en quatre comarques de l’Ebre però cap dona. Ara n’hi ha força (Imma de Sopa, Sofia de la Ribera, Sílvia Ampolla...).
La jota també evoluciona, doncs.
Sí, i això demostra que està ben viva. En l’àmbit del cant improvisat, hi ha gent molt jove. I la jota com a ball a la plaça també es fa present en totes les festes i en tot allò que sigui identitari.
Hi ha qui encara pensa que la jota no és de tradició catalana.
Més que res, és un conflicte terminològic. La jota és una etiqueta: és un repertori musical i de cant tradicional i de repertori de ball a la plaça. Això és universal. Però des de principis del segle XVIII, detectem que el repertori musical acaba donant nom a les pràctiques. Per exemple, el cant improvisat que està vinculat al gremi de pagesos, el tenim identificat des del 1701, i són les mateixes pràctiques que fan arreu de Catalunya i per tot el Mediterrani. Va ser a posteriori, que al cant improvisat se li va dir jota cantada improvisada. La majoria de melodies tradicionals catalanes són d’origen romànic.
L’origen de la jota no és prou clar?
L’origen de la jota com a repertori musical es podria buscar en qui va ser el primer mestre de capella que va fer servir aquesta melodia. És com si ens preguntem quin va ser l’origen del vals i si realment és vienès o ja teníem un vals com a melodia que potser es cantava a Itàlia.
El franquisme va contribuir a donar una visió esbiaixada de la catalanitat de la jota?
El franquisme va utilitzar el folklore per al seu profit polític. No hi ha dubte. El catalanisme també n’ha fet ús. Però en la recuperació identitària, busquem els nostres referents. A les Terres de l’Ebre, que identitàriament no estàvem gaire cohesionats, ens vam cohesionar arran del moviment en defensa de l’Ebre. De cop, va sorgir la jota com a concepció identitària i tot va canviar. La jota és ara un dels elements identitaris principals. Ha passat de ser una cosa demodé, d’una generació de postguerra, a ser considerada allò que ens identifica.
Per a què ha de servir, el congrés?
Hem de parlar del que entenem per jota als territoris de parla catalana i també del que en queda, de la pràctica de la jota. Hi ha comunicacions sobre l’ús de la jota a Lleida i a Girona. Són pràctiques comunitàries que en altres llocs són vives, però que no es diuen jota. És una pràctica comuna a l’arc mediterrani.

Hereus de lo Canalero

w Josep Garcia Sanz, més conegut com lo Canalero (Roquetes, 1914-2004), ha estat un dels cantadors de jota més destacats de les Terres de l’Ebre. A ell es deu la plena incorporació de la llengua catalana al cant de la jota quan, l’any 1949, en un concurs de cantadors convocat a Tortosa, va sorprendre el públic cantant en tortosí. La jota ebrenca cantada i improvisada ha tingut i encera té molts altres noms propis a les comarques del sud. Des de Josep Guarch, lo Teixidor –mort fa set anys– fins als actuals Guardet lo Cantador (d’Amposta), Sílvia Ampolla (de Roquetes) i un grup com és Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que han donat una arrel més moderna a la jota i han contribuït a la seva recuperació i difusió. La jota cantada improvisada ha viscut una revifalla en els darrers anys i entre els seus usos i funcions hi ha el que pren un to reivindicatiu o de caràcter polític: no han faltat en les manifestacions en contra del Plan Hidrológico Nacional ni tampoc en diversos actes relacionats a favor o en contra de la independència de Catalunya. De fet, pels especialistes, el moviment en defensa de l’Ebre ha estat un dels elements que més ha contribuït a revifar la jota com a element identitari a les Terres de l’Ebre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor