Pantalla

La caiguda de l’Imperi romà

Vaig entrar al cine Serra a veure La caiguda de l’Imperi romà i vaig quedar parat: passava a l’hivern, nevava, i els romans anaven abrigats. És clar que érem als confins de l’imperi, però no ho havia vist mai. Més endavant, el termòmetre es normalitzava i els homes adoptaven les faldilles i la màniga curta i les dones la túnica de poc gruix de sempre, i es bellugaven per palaus amb corrents d’aire. Les pel·lícules de romans passen a l’estiu, com les de l’edat mitjana ho fan a l’hivern. L’altre dia vaig propagar pel Twitter aquest pensament, que no és res de l’altre món, i la gent va reaccionar com si ho fos. El van replicar més de cent mil vegades. Amb els articles que cada matí penjo també a Twitter no tinc pas tant d’èxit. Tants anys acumulats, tants de dedicats al periodisme, i encara seré cèlebre per una observació que ja feia quan era petit. Els meus repiuladors es veu que no hi havien pensat. Uns em van citar altres pel·lícules de romans excepcionalment situades a l’hivern: Gladiator i una o dues més. Cap no en va dir ni una de l’edat mitjana calorosa. Els medievals van sempre coberts de pells i, els que poden, tenen una llar de foc encesa a mà. Un corresponsal em va recordar que a l’antiga Roma s’havien produït anys de gran calorada i que, en canvi, l’edat mitjana havia estat marcada per una onada de fred. Els fets estan documentats. Ara: hem de creure que els productors de pel·lícules són sensibles a les oscil·lacions històriques de la meteorologia? No cuiden pas detalls més elementals: he vist romans amb avarques menorquines i reis medievals consumint a taula tomàquets de penjar. Al batxillerat em van fer traduir Juli Cèsar del llatí. És cert que quan arribava l’hivern mantenia inactius els seus soldats als cèlebres hivernacles, lliçó que Napoleó i Hitler van demostrar que no havien après quan van atacar Rússia. Les pel·lícules sobre Napoleó i no diguem les de la Segona Guerra Mundial passen a l’hivern. Però si a Juli Cèsar el fred li impedia batallar, no l’estalviava de maquinar i fer política a Roma. Al senat de Roma sempre hi ha fet calor. Charles Laughton no hi va parar de suar. Jo puc dir que a Roma hi he passat molt fred; que a Atenes, on tothom sempre anava mig despullat, em va atrapar una nevada, i que tinc al cap retaules medievals amb personatges molt desabrigats i fins i tot ensenyant el cul.

No hi donin més voltes. La primera pel·lícula va portar les altres. Les disfresses són cares i s’han d’amortitzar. Les faldilletes d’una van a parar a la següent, com també les pellisses dels cavallers de la Taula Rodona. Són sempre els mateixos vestits, aprofitats, apedaçats i renovats per mimetisme. Un senyor de totes maneres em diu que hi ha ideologia d’encuny renaixentista i il·lustrada amagada: fer-nos creure que a l’edat mitja tot va ser foscor, cosa que no és certa, i, a Roma, llum i claredat, cosa que tampoc no ho és.

LA CAIGUDA DE L’IMPERI ROMÀ Direcció: Anthony Mann Guió: Ben Barzman, Basilio Franchina i Philip Yordan País: Estats Units Any: 1964
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)