“Els concursos obren portes però no vol dir que estigui tot fet”

Sí, estava predestinada! Vaig començar estudiant piano amb la meva mare fins a l’adolescència. Després vaig continuar a l’escola de música de Móra d’Ebre. Des de ben petita també vaig cantar en la coral del poble, que portava el meu pare. Sempre he viscut en un ambient musical. A casa sempre s’escoltava molta música i òpera. Tot el que ha vingut després ho he viscut d’una manera molt natural.

Sí, em fa força respecte, però jo intento agafar-ho tot amb la màxima naturalitat. De fet, ja ho busco, això, no pel fet de ser famosa sinó de ser reconeguda perquè faig una bona feina. Són molts anys d’estudi, molt temps invertit, i voldria una recompensa; almenys una recompensa personal, de saber que ho estic fent bé. Al cap i a la fi, es tracta d’anar treballant i de posar-hi esforç.

Als 14 anys vaig començar a estudiar lírica amb Isabel Cañas a l’escola de música i dansa de Móra d’Ebre. Em va agradar molt i hi vaig descobrir les possibilitats de la tècnica i del cant, que desconeixia totalment. Dos anys després la meva padrina, que també és professora de música en un institut de Barcelona, em va informar que es feien unes audicions per a l’Òpera Jove. M’hi vaig presentar i em van escollir. Els dos anys de batxillerat, als 16 i 17 anys, anava els caps de setmana a Barcelona per muntar l’òpera al Teatre Nacional de Catalunya.

Sí, en alguns sentits. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig demanar consell al professor de direcció del meu pare, Manuel Cabero, perquè volia entrar a cantar en un cor a Barcelona. Em va aconsellar el Cor Jove del Palau de la Música. Allà hi vaig estar un any i mig. I vaig veure que hi havia molts companys que estaven al cor des de molt petits. Jo, això, no ho he tingut a l’abast. També ha estat més complicat per a mi poder apropar-me a funcions d’òpera infantils que feien al Liceu, com ara La flauta màgica per a nens. Des d’un poble com Darmós t’assabentes de menys coses. De totes maneres no ho canvio. Perquè viure al poble m’ha donat una altra personalitat i l’oportunitat de poder créixer en un entorn diferent. Al final, però, he acabat vivint a Barcelona.

Els concurs s’han de fer perquè, si més no, et posen a prova. Passes molts nervis i hi ha molta tensió i molta competitivitat. Et trobes en aquesta situació i fa que, d’alguna manera, t’hi hagis d’enfrontar. Els concursos són bons per posar-se a prova un mateix. El que pugui passar després ja és una altra cosa. El més important és que un mateix quedi satisfet de com ho ha fet. Després, si et donen premis o no depèn de moltes coses. N’hi ha que fan una molt bona actuació i no els donen cap premi i, en canvi, hi ha gent que ha guanyat molts premis i després no aconsegueixen fer una carrera com a cantant. Potser és perquè tenen una tècnica perfecta i una veu molt bona, però emocionalment no acaben de transmetre allò que busquen els teatres.

La veritat és que no, perquè actuar m’agrada molt. També hi ha influït el fet que he estudiat molts anys dansa clàssica i he ballat en diversos festivals. Això vol dir que ja tenia treballada una presència a l’escenari. Des de petita ja tenia assolit el fet de saber-me moure a l’escenari, per haver ballat durant molts anys. Però he de dir que també m’ho he treballat molt, i he analitzat en profunditat els personatges que he hagut d’interpretar. Fins i tot posant-me davant del mirall i provant cares, gestos i expressions.

Sí, el concurs Tenor Viñas ha estat un fet clau. Dels premis que em van donar, alguns ja tenien forma de contractes, com per exemple, amb el Festival Castell de Peralada, el Teatro de la Zarzuela i el Teatro Real de Madrid. Van ser tres portes importants que es van obrir i després, per la feina ben feta, han volgut continuar treballant amb mi; m’han fet altres propostes. El concurs m’ha obert moltes portes però no vol dir que ja estigui tot fet. He fet audicions per a altres teatres, algunes que van bé i altres que no. És una lluita continuada. Però de moment sembla que les coses van bé i vaig obtenint bons resultats.

Sí, perquè just en les mateixes dates tenia una òpera al Teatre de Sarrià, fet que volia dir que el dia que no tenia concurs estaria assajant o cantant al teatre; em suposava molta més pressió. A més, emocionalment tampoc no estava passant un bon moment. Però, com que ja tenia la inscripció feta, a mesura que s’anava aproximant la data vaig pensar que no m’havia de rendir i que havia d’anar a provar-ho. Al final treus la força. M’hi vaig presentar i va ser un encert que ho fes.

Pesa i encara més en el meu cas, perquè soc molt perfeccionista i m’ho faig pesar més del que no tocaria. M’exigeixo molt, i com més reconeixements, més m’exigeixo. Fa respecte pensar que en algun moment les coses puguin deixar d’anar tan bé. M’esforço molt perquè tot vagi en la mateixa direcció i per anar progressant. De totes maneres, l’experiència d’anar coneixent teatres diferents i treballar amb gent diversa en aquesta activitat professional també et fa créixer i t’ajuda.

Des de sempre havia volgut ser cantant d’òpera. Quan vaig anar cap a Barcelona als 18 anys per estudiar ja vaig entrar al conservatori amb la idea clara de ser cantant d’òpera. La professionalització m’ha vingut donada d’una manera natural. Ha estat una evolució natural. El 2013 va ser el primer cop que vaig cantar en un teatre important d’òpera, en el Rossini Opera Festival de Pesaro [Itàlia]. Aquell va ser el meu debut.

Vaig anar presentant-me a concursos, fent audicions... Hi havia feines més ben pagades i altres que no. Va ser una mica dur el fet de mantenir-me econòmicament, perquè la nostra és una feina irregular, en què no saps mai què t’espera i què et pot venir. Però, després del concurs Viñas, en aquest sentit sí que ha representat una estabilitat; almenys estabilitat temporal, perquè l’any que ve el tinc ple però hem d’estar sempre a l’expectativa.

Per començar, dir que de sopranos en som moltes, al contrari que de tenors, que és més difícil trobar-ne. Som moltes sopranos i de moltes tipologies diferents. I, com que n’hi ha tantes, moltes estan molt ben preparades. Com que la competència és tanta, ja ens ocupem de preparar-nos bé per fer-nos un espai en aquest món. Ens hi hem de bolcar molt, tenir paciència i a vegades aguantar coses que no sempre són fàcils.

Depèn. Per exemple, jo crec que hi ha hagut com una epidèmia de sopranos russes! Han sorgit moltes sopranos russes no sé si per una moda, pel tipus de veu o per què.

Al final d’alguna manera tots acabem sent una mica internacionals. Si vols fer una carrera internacional com a cantant d’òpera et mous per tot arreu i no importa d’on vinguis. Sí que costa obrir-se camí a fora quan no et coneixen. Has d’anar al teatre, que t’escoltin i després veure si et donen confiança per fer-te un contracte. Però a poc a poc es van obrint portes.

Sí. Perquè tothom vol el seu lloc. Però sempre penso que al final és l’estudi, el treball, allò que t’acaba portant endavant. És molt difícil que, si estudies molt i treballes molt, no surti res. Quan estàs centrat en una cerca constant de perfecció del so i de millorar els errors, vas avançant. Hi ha qui no vol veure o no es deixa dir allò que no fa bé. També s’han de tenir unes condicions vocals. Jo en certs aspectes tinc facilitats, i si, a això, hi afegim el treball, al final el resultat és doble. Si un no té la veu, no és afinat, poc hi ha a fer.

Lleugera perquè arribo a molt agut, fins a la 5. I aquesta part aguda és la que permet fer agilitats, picats..., coses més delicades amb la veu. També hi ha tota la part de coloratura, d’agilitat, de notes molt ràpides cantades en poc temps. I la part de lírica seria més aviat pel color de la veu: és una veu que té un cert cos, que no és tan delicada ni fina com una veu purament lleugera.

Sí, unes quantes vegades. Ella em va donar el premi en el concurs i després vaig fer unes classes magistrals amb ella a Saragossa. També em va convidar a unes classes magistrals amb ella al Liceu de Barcelona, entre d’altres.

Tècnicament ella era impecable. És un referent per a tothom. Com a mestra, imposava molt; feia respecte. Perquè si no li semblava bé allò que feies, et podia dir qualsevol cosa. Però després era molt tendra i propera. Les grans dives sempre fan respecte.

Molt positiva, pel fet de veure’l a ell en escena tan a prop i veure com canta, com es mou, com assaja... Hi vaig descobrir una altra realitat. Hem tornat a fer l’òpera Thaïs aquest estiu al Teatro Real de Madrid i a Peralada, amb Plácido Domingo, també. Ha estat un bon retrobament, perquè ell és una persona molt propera.

Em van oferir una gira per Espanya amb La Traviata, però vaig dir que no perquè era molt jove i vocalment encara no em tocava. De fet, ara encara no em toca. La podria fer, però crec que hi ha molt repertori que és més apte per a mi ara mateix. És millor fer primer tot aquest repertori i, d’aquí a un parell d’anys, potser sí que faré La Traviata.

Sí. Ho faig també per conservar la veu i no gastar-la abans d’hora. Cal anar amb ordre.

Per exemple, Lucia di Lammermoor, de Donizetti. Em vindria molt de gust i la podria fer ja. És una òpera belcantista molt important que m’encantaria fer. Fins que no me la proposi algú, però..., queda pendent.

Principalment Rossini. Aquest compositor em va molt bé pel meu tipus de veu i és el que he cantat més. També Mozart, Donizetti i Bellini són dels compositors que em van millor.

Ara ja hi ha bastants projectes. Per exemple, el Liceu ofereix òperes per a escolars; a Sabadell també hi ha funcions per a escoles i a molts altres escenaris d’arreu també. Es fan espectacles més adaptats per a nens. Però és un art que és tan complet, i a vegades potser complex, que costa d’entrar-hi i de tenir la paciència, per exemple, de llegir subtítols per l’idioma diferent, d’entendre la història. Musicalment, a vegades també costa saber apreciar la complexitat. Però sé de molts joves que s’apropen a l’òpera i després els agrada i la gaudeixen. A l’escola, no es dona a la música el valor que se li hauria de donar. Van traient cada cop més hores de música i això fa que no hi hagi prou temps per poder educar en aquest sentit.

Sí. El meu pare va compondre uns divertiments i, el gener de l’any passat, quan vaig fer un recital a Barcelona amb compositors actuals, hi vaig incloure aquestes obres seves. Els meus pares estan molt contents amb la meva carrera.