Wang Bing, gran narrador de la Xina contemporània
No és un nom conegut per la indústria mainstream però Wang Bing, un cineasta xinès de 50 anys, és tingut en alta consideració dins l’espai cinematogràfic d’autoria. La major part de la seva obra s’inscriu en el cinema documental, un territori en què és valorat com un dels millors realitzadors del món, d’aquells pocs capaços de renovar-ne el llenguatge. També ha creat obres properes a l’espai museístic i ha dirigit una ficció.
“Gravo amb equips lleugers i això m’ofereix la possibilitat d’entrar en tot tipus d’escenaris i personatges, de ser-hi molt a prop. Les meves pel·lícules van en paral·lel a la vida de les persones. Quan filmo gent, vull ser el seu veí. No soc els mitjans de comunicació, ni la veu del públic. Només em represento a mi mateix. Estem ells i jo. És una relació personal sense tercers.” Wang Bing és un cineasta xinès de 50 anys. No és un nom conegut per la indústria mainstream, però és tingut en alta consideració dins l’espai cinematogràfic d’autoria. La major part de la seva obra s’ubica dins el cinema documental, un territori en què és valorat com un dels millors realitzadors del món, d’aquells pocs capaços de renovar-ne el llenguatge. També ha creat algunes obres properes a l’espai museístic i ha dirigit una ficció.
Un dels seus trets més significatius és el factor temps. D’una banda, s’estén en el retrat de personatges, en seqüències que semblen poc rellevants però en què, amb el pas dels minuts, esculpeix el contorn dels racons humans existents dins de cada persona. D’una altra, crea pel·lícules molt llargues, motiu per què s’ubiquen fora dels delimitats marges de la indústria. Una altra característica dominant és el seu profund humanisme, el seu interès per les persones, per la seva quotidianitat i formes de vida, sovint lligades a problemes estructurals del país, desigualtats o injustícies, fet que el converteix en un dels grans narradors de la Xina contemporània.
Actualment, la seva filmografia consta de quinze llargmetratges, ha rebut les màximes distincions en festivals prestigiosos i els seus films es projecten arreu. El Museu Reina Sofia i la Filmoteca Española de Madrid li dediquen una retrospectiva completa aquesta tardor. Vaig assistir a la seva classe magistral inaugural i li vaig poder fer una entrevista. Fruit d’aquestes declaracions, intento aprofundir en l’artista i la seva obra.
A l’Oest dels rails
La primera pel·lícula de Wang Bing, amb què va impactar el món dels festivals, l’any 2003, va ser A l’oest dels rails. Nou hores i vint-i-cinc minuts de duració. És, ja avui en dia, un cim en la història del cinema contemporani. Sense massa experiència, el jove cineasta es llançà a retratar el dia a dia dels obrers d’unes fàbriques en procés de desmantellament. “És una memòria de la transformació de mercat a la Xina entre finals dels noranta i inici dels 2000, feta precisament en una zona industrial. Va ser una transició econòmica molt important: va afectar milers de treballadors que van sofrir molt. No hi havia una reflexió, ningú no pensava en ells, per exemple, en les dones obreres que es van fer-se prostitutes per poder sobreviure.” Va estar quatre anys fent-la amb recursos propis, que eren escassos. Va captivar per la proximitat que va aconseguir amb les persones filmades, fent gairebé invisible la seva presència, així com pels seus prolongats i fascinants plans seqüència. “La vaig rodar després d’acabar els estudis amb una minicàmera. No tenia gaire idea de cinema documental. Simplement ho vaig fer.”
Tres germanes i d’altres films extraordinaris
Una de les seves obres mestres es titula Tres germanes (2012), de només dues hores i trenta minuts. Segueix la vida de tres nenes que viuen amb molts pocs recursos en un llogaret precari. La mare és absent i són cuidades per un entranyable avi i un pare que va de bòlit. “Vaig descobrir aquesta família en un lloc del país desconegut per mi, un poblet a la província de Yunnan. La Xina viu un desenvolupament comercial que suposa canvis forts però que contrasta amb indrets aïllats que són un altre món completament diferent.” Els aprenentatges, l’anada a l’escola, cuinar, les vicissituds econòmiques i el pas del temps configuren un relat extraordinari. La següent pel·lícula que va culminar, Fins que la bogeria ens separi (2013), també és una de les seves obres més impressionants. De quasi quatre hores de durada, és un dels millors retrats d’un manicomi mai fets en cinema. En un centre psiquiàtric, que per les dures condicions dels interns s’aproxima més a una presó i on no tots hi estan tancats per problemes de salut mental, copsa la condició humana dels pacients, compartint amb ells emocions i incomprensions.
El 2016, va presentar Ta’ang, de tres hores, sobre ciutadans de l’ètnia ta’ang que fugien cap a la Xina d’una eterna guerra que pateixen a Myanmar. “Me’ls vaig trobar viatjant. No sabia ni per què succeïa allò i, de cop, descobreixo una guerra. És una zona oblidada. Gent completament ignorada. No sabem com viuen, no sabem de la seva mort.” Posant en perill la seva integritat, va mutar en cineasta de conflicte bèl·lic sense perdre la seva essència humanista fent una descripció colpidora del sofriment dels desplaçats, la majoria ancians, dones i criatures. “Vam estar limitats. Ens trobàvem els exèrcits i ens reduïen els moviments o ens esborraven el material filmat. Ens vam apropar tant com vam poder a la guerra. Sovint érem a quinze minuts del front; sentíem bales i bombes molt properes.”
La memòria històrica de les Ànimes mortes
Wang Bing té una altra vessant de treball diferent que es vincula a la memòria històrica del país. La seva pel·lícula Ànimes mortes (2018), presentada en el darrer festival de Canes, de nou hores i quart de duració, es focalitza en una repressió maoista prèvia a l’anomenada Revolució Cultural. A finals dels cinquanta, uns ciutadans classificats pel règim com “de dretes” van ser enviats a “camps de reeducació” i de facto exterminats. Ha tardat 17 anys a acabar-la i és un monument a la història de la Xina, un recull de testimonis únic. Des del 2005, va cercar per tot el territori supervivents d’aquests terrorífics camps situats al desert del Gobi. A partir d’una curta llista de noms facilitada per l’escriptor Yang Xianhui, que havia escrit la novel·la Memory of Jiabiangou sobre aquests fets, va acabar entrevistant 120 persones represaliades. En aquesta obra, l’autor varia el seu procediment habitual. Posa la càmera davant dels personatges i, sense fer gaires preguntes, recull les seves memòries fonamentant tot el metratge en la paraula. Aquesta estratègia d’aparença senzilla amaga al darrere un enorme esforç per trobar aquestes persones però també per convèncer-les de participar. Moltes d’elles preferien seguir callant per por. “És la meva pel·lícula més important”, afirma el director. Alguns dels seus altres films, com ara Fengming (2007) o el seu darrer estrenat a Madrid, La bellesa viu en la llibertat (2018), una prolongada conversa de cinc hores amb l’artista perseguit i exiliat Gao Ertai, giren també entorn als crims ocorreguts a Jiabiangou.
Un cinema cru i despullat
“No crec que les meves obres siguin molt bones; són corrents. Crec que faig pel·lícules honestes, sinceres i pures. Al llarg de tants anys de treball, estic còmode perquè he pogut mantenir les meves característiques. El cinema comercial no és el meu espai ni la meva mentalitat. No vull perdre el meu temps i també el meu talent limitat en coses que no m’agraden. Un només pot ser honest amb un mateix. Per això faig documentals simples, despullats.”
Malgrat exposar amb cruesa bastants dels problemes sociopolítics que viu el país més poblat del món, i que es mantenen força ocults a la societat occidental, el cineasta no ha esmentat mai haver topat amb les autoritats. Ha tingut ressò internacional, filma sense els permisos que exigeix la burocràcia estatal però sempre ha tingut “llibertat de moviments per rodar les pel·lícules” i ningú no li ha “impedit fer-les”. Ara bé, la repercussió de fronteres endins és inexistent; “No puc mostrar-les a la Xina i els mitjans de comunicació no en parlen”, afirma. La seva obra són finestres per descobrir la vida de molts ciutadans xinesos alhora que és un tractat de filosofia humanista. El públic capaç d’endinsar-s’hi experimentarà unes sessions de cinema que difícilment oblidarà.
.MIQUEL MARTÍ FREIXAS