Pantalla

L’home tranquil

Quan feia classes, vaig aprendre molt de Lluís Carné, professor com jo a la mateixa escola. Era un gran cinèfil i un lector gairebé monogràfic de Josep Pla. De Pla, em va fer descobrir el viatge amb carro que l’escriptor narra al seu llibre sobre Sardenya. De tant en tant el rellegeixo. Qui pogués escriure així! Un dia va situar L’home tranquil de John Ford entre les seves pel·lícules preferides. Vaig fer memòria i me’n va venir un record dolent. L’havia vista al cine Modern quan era molt petit. Per una raó atribuïble a un error de distribució va ser projectada en versió original subtitulada. No havia vist mai una pel·lícula “amb lletres” i amb els actors expressant-se en un idioma diferent del castellà. Els espectadors d’aquella sessió van rebre la pel·lícula amb crits i xiulets sostinguts. El Modern tenia una clientela molt poc distingida, però em sembla que la del Serra, el cine “elegant”, hauria reaccionat igual. La meva capacitat lectora era llavors deficitària, i no vaig entendre res. Les lletres anaven als meus ulls massa de pressa. Hauria entès alguna cosa, si els actors s’haguessin expressat en castellà? Probablement tampoc: un boxador “traumatitzat” que tornava a Irlanda (on era Irlanda?), un capellà catòlic i un altre de protestant (jo només en coneixia de catòlics i ni tan sols els anomenava així), una baralla a cops de puny que no arribava fins molt cap al final i que tenia un origen inintel·ligible... Què era l’IRA? Qui era “l’home tranquil”, si el protagonista no parava de bellugar-se? Potser aquell individu impàvid davant les discussions de la taverna? Però si només sortia un moment... No em va agradar.

John Ford em va oferir una altra experiència estranya. Era al cine Clavé veient-li La taverna de l’irlandès. Ara que ja havia localitzat Irlanda, passava a Hawaii. Els cops de puny aquí eren al principi. Si no ho recordo malament, John Wayne i Lee Marvin havien nascut el mateix dia i tenien per tradició barallar-se amb motiu de l’onomàstica. Tot d’una, a mitja pel·lícula, van aparèixer a la pantalla unes imatges que ja havia vist un moment abans. Aquell dia vaig descobrir que les pel·lícules no es projectaven seguides del principi al final, sinó dividides en rotlles d’un quart d’hora cada un, amb el concurs de dos projectors que s’anaven alternant. El projeccionista s’havia equivocat i havia repetit un rotlle. Ara ja no perquè es projecten seguides, però després de veure La taverna de l’irlandès i davant de certs flashbacks i experimentacions, molts cops m’havia preguntat si el projeccionista no havia desordenat els rotlles.

He tornat a veure L’home tranquil, no una, sinó dotzenes de vegades. He donat la raó a Lluís Carné. És de les millors, també entre les de Ford. Qui fes cine així! Qui ens pogués oferir una condensació de Catalunya com la que se’ns presenta d’Irlanda.

L’HOME TRANQUIL Direcció: John Ford Guió: Frank S. Nugent i John Ford País: Estats Units Any: 1952
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)