‘Descodificacions’ samperianes

Acaba de ser editada l’Obra nuclear –tal és el subtítol del llibre– de Màrius Sampere, amb més precisió l’obra nuclear poètica, ja que Sampere va ser també novel·lista. L’edició –el títol és Descodificacions–, a càrrec de Carles Duarte –que signa també el pròleg– i Mireia Vidal-Conte, ofereix als lectors l’ocasió d’accedir a una obra d’abast físic difícil en termes de llibre, ja que molts eren introbables, estaven descatalogats, etcètera.

En alguna ocasió aquest humil cronista ha glossat la figura literària de Sampere, un poeta detentor d’una aventura anímica molt personal –totes en són, però no sempre queda eficaçment reflectit en el resultat–, utopista, ucronista, espiritualment i formalment desacomplexat, aventurer, sardònic però no malcarat, inclement però mai cruel, definitivament juganer, estranyament divertit fins i tot quan s’endinsa en contrades profundes i terribles. Aquest és un llibre per gaudir com un breviari, com un llibre de capçalera, o com un trip, per passar la prova de foc definitiva de tot poeta: no sortir de les seves pàgines en el mateix estat emocional i de coneixement que s’hi ha entrat.

Esperem que la crítica aprofundeixi en detall en les qualitats i les peculiaritats d’aquest aplec de vuit llibres. No descarto fer-ho, si més no de manera parcial, en una ocasió en què disposi de més espai. En la present, em limitaré a comentar les circumstàncies de la tria dels llibres. Sembla que va ser feta per Sampere mateix, quan editors i curadors li van plantejar de fer-ho així en lloc d’una poesia completa rigorosa. Se li va dir una cosa com: “Quins dels teus llibres salvaries d’una gran destrucció?”, i ell va dir: “Aquests.” Ja s’excloïen d’entrada els dos últims, L’esfera insomne (2015) i Dèmens (2017), encara vius editorialment i que, pel que es veu, incloure’ls aquí els hauria matat. Tot i això, el lector té dret a trobar a faltar alguns objectes del seu gust; en el cas d’aquest cronista, a part dels dos acabats d’esmentar, Ignosi (2015) i Ningú més i l’ombra (2013).

I aquí ve el cas. Quin és el criteri de conveniència per gestionar d’una manera o d’una altra una poesia reunida (o com se’n vulgui dir)? Poetes menys consistents que Sampere –no diré noms perquè ja tinc prou amics– disposen en vida d’edicions de l’obra poètica total. Altrament, tampoc estem davant de la figura pròpiament anglosaxona del Collected Poems. Tot sigui dit sense ànim de desmerèixer l’edició que ens ocupa, sinó al contrari: que aquesta sigui l’esca que ampliï l’interès per la figura de Màrius Sampere tal com sens dubte mereix.