Música

Acusmàtica a l’Ebre

Sota el nom de ‘Cinema per a les orelles’ vam poder sentir, el diumenge 21 d’octubre a Flix, un concert de música acusmàtica amb acompanyament audiovisual. Aprofitant els mitjans que ofereix un espai com el cinema de la Unió Social de Flix, es van interpretar obres de Luc Ferrari, Joan Bagés i Laurent Redolfi

Flix és una vila de la Ribera d’Ebre envoltada per un meandre que es pot contemplar amb tota la seva esplendor des del castell carlí. És un lloc doblement fronterer, pel fet de pertànyer a les Terres de l’Ebre, l’extrem sud de Catalunya i, alhora, situar-se a la part més septentrional de la Ribera d’Ebre, tocant a les terres de Lleida. La seva tradició industrial, que ha propiciat un singular desenvolupament cultural, li confereix una posició privilegiada, alhora d’espectador i d’agent actiu, per exemple, en l’àmbit musical, amb una escola de música amb centenars d’alumnes, un orfeó molt actiu, una agrupació de caramelles, una programació de música contemporània anual dels Amics del Jazz de la Ribera d’Ebre i un cicle de concerts englobats en la Primavera Musical. Flix té un orgue magnífic a la seva església gòtica que es va estrenar amb un Te Deum de Josep Vila i Casañas, i on és habitual que actuï el Cor de Cambra Enric Granados de Lleida.

Per tot plegat, no es fa estrany que aquest sigui un dels pocs llocs de Catalunya on es pugui escoltar música acusmàtica, com a continuació de l’impuls que va donar al poble el Festival Sirga. La música acusmàtica és un corrent depurat de la música electroacústica, en el qual l’element performatiu converteix l’artista en un director que, a la taula de so, controla les dinàmiques dels diferents altaveus disposats a consciència. L’element espacial, per tant, és fonamental i, si tanquem els ulls, la nostra percepció s’eixampla per tal de copsar amb més intensitat el moviment acústic a la sala. El material sonor està prèviament enregistrat a l’estudi, modificat amb recursos electrònics sofisticats i la font pot ser des d’un objecte quotidià, un element natural, fins a modulacions purament computacionals. Però en l’acte performatiu, la font sonora ja no té rellevància. A diferència de la música tradicional, que parteix d’una idea (abstracta) i es plasma amb l’execució instrumental (concreta), la música acusmàtica parteix d’un material concret i fa que escoltar-la resulti una experiència abstracta. Però no ens enganyem, l’artista continua tenint, en el germen creatiu, l’interès metafísic de plasmar una idea (abstracta). Allò que sorprèn l’oient desacostumat és aquesta cerca de la font sonora i els moviments del compositor a la taula plena de cables embullats i interruptors, que s’adaptaran a cada espai i circumstància experiencial.

El diumenge 21 d’octubre vam poder sentir una mostra representativa d’aquesta estètica, la que beu del terreny radiofònic, amb un homenatge a Luc Ferrari, compositor que es va desmarcar de l’avantguarda imperant i que buscava les impureses del so en una obra feta amb cinta magnètica que es pot entendre com un collage. En aquesta línia anava la proposta del perpinyanès Laurent Redolfi, que presentava una obra documental que tracta de la creació d’un cinema a Camallera, amb interès per les taques sonores, les imperfeccions, els “sons equivocats” i el “silenci sorollós”. Més narrativa es va presentar l’obra de Joan Bagés, que sempre juga al límit de les nostres capacitats sensorials remarcant la liquiditat del vi en una creació molt de la terra. Tot, acompanyat d’imatges dotades d’una misteriosa càrrega semàntica que emergia en la foscor per eixamplar l’experiència estètica de l’auditor i convertir aquest art en cinema per a les orelles.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)