Articles

“El saben aquel que diu...?”

Fa gairebé divuit anys que Eugeni Jofra, l’Eugenio, va morir. A aquell home alt i introvertit, de llargs silencis, se’l va endur un infart. Un dels seus fills, Gerard Jofra, ha publicat ‘Eugenio’, un repàs de la vida de l’humorista, marcada, com un abans i un després, per la mort prematura de la seva dona

HUMOR
“Reia d’ell, no dels altres. Era tots els personatges dels acudits”

El 8 de març del 2001 Eugenio va anar a l’hospital a conèixer la seva neta Andrea, que acabava de néixer. Era la primogènita del seu fill Gerard. Aquella mateixa nit, als 59 anys, un infart va posar punt final a la seva vida. A l’hospital, al matí, Eugenio havia manifestat al seu fill que estava cansat. “Quan va sortir de l’habitació el vaig abraçar. Em va dir que no volia continuar. Li vaig dir: «No fotis! Ara ets avi!» Sempre em deia que tot s’acabaria quan ell volgués. Estava molt ensorrat”, recorda el fill. El cor ja l’havia avisat temps abans, amb un primer infart. Se sentia fràgil i sense confiança. Amb por escènica. Immers en una relació amorosa que, segons el seu fill Gerard, li feia més mal que bé. Tot i així, dos dies abans de morir va fer una actuació.

Aquests detalls formen part de la biografia que el seu fill Gerard acaba de publicar amb Libros Cúpula: Eugenio. El text, en castellà, acosta el lector a un home profundament introvertit. I profundament ferit. Tristament alegre? El cert és que hi va haver un abans i un després a la seva vida i la dels seus dos fills grans: la mort de la seva dona, Conchita Alcaide, el 1980, a causa d’un càncer. Eugenio va rebre una sacsejada que el va deixar en un estat de dol que el va acompanyar sempre. L’home que havia estudiat a la Massana i que havia treballat com a joier, el mateix que havia après a tocar la guitarra per acompanyar la Conchita en el duo Els Dos, es va trobar perdut. La seva carrera com a humorista quallava, però ja no tenia al costat una peça bàsica del seu trencaclosques interior. Fins a l’últim dia, va portar al coll una creu i les dues aliances de matrimoni. Les tres peces les havia fet ell mateix. Va ser la seva dona la que es va adonar de com atreia el públic quan explicava acudits, un cop havien acabat de cantar. A poc a poc, ella es va anar retirant per donar-li pas. I l’home de negre va triomfar.

Som a la porta del darrere del Club Capitol, a les escales. Gerard Jofra és a punt de convertir-se en el seu pare, per fer una funció de ReEugenio, un espectacle muntat a partir dels quaderns amb què l’humorista treballava. L’ha fet amb material que no es va sentir mai en un escenari, i també amb acudits clàssics.

Per als que van conèixer Eugenio és fàcil imaginar-se’l. Tot de negre, en un escenari pelat. Ulleres de vidres fumats. Copa en got de tub i una cigarreta darrere l’altra. La veu greu i nasal. Els silencis llargs. La cara impàvida i a la parla una barreja de català i castellà. El seu fill reedita tota aquesta escenografia en un muntatge que s’estarà al Club Capitol fins a finals de novembre. Jofra fill està rematant un particular homenatge als pares, un encàrrec del seu progenitor i un desig de reivindicar molt especialment la seva mare. Desitja poder actuar a Espanya, en alguns dels escenaris que va trepitjar el pare. I espera també donar-lo a conèixer una mica més a través del llibre Eugenio. També aquest any s’ha estrenat el documental Eugenio, una coproducció de TV3 i TVE. Gerard Jofra, que hi intervé, valora positivament una part del reportatge i és molt crític amb la manera d’enfocar els últims anys de la vida de l’humorista. “Per a qui no coneix el meu pare, aquest documental està bé, està molt bé. Però qui el coneix sap que no és del tot veraç... Ha tingut ressò per una cosa que no és veraç.” Es refereix a la decadència del pare els últims anys i a la seva relació amb les drogues? “No està ben explicat, no és com s’ha dit. El meu pare era un professional. Des dels 14 anys jo viatjava amb ell i mai el vaig veure begut ni consumint res. No li interessava! Arrel d’un infart, de conèixer una dona, de no confiar en la seva persona, de tenir por escènica, va ser com si entressin els dimonis al seu cos. El fet de prendre drogues, tot plegat, va ser per fugir d’alguna cosa.” D’aquest últim període té ben present la discussió quan li va anunciar que pensava casar-se. Va ser a finals dels noranta. L’última parella del seu pare, diu, “no li convenia”. “Ho va destarotar tot i ens va separar. Si estàs malalt i no creus en tu, i l’altra persona se n’aprofita... La culpa, però, va ser seva.” Explica que en van parlar cara a cara. “Ell m’havia ensenyat la dignitat, la veritat!”

Descórrer un vel

Sigui pel llibre, sigui per ReEugenio, és com si s’hagués obert una caixa que hagués estat tancada molts anys. No se sap si és la caixa dels trons... “No s’ha obert per diners. No ho faig per això, sinó per passió. Si no fos així, seria un suïcidi dedicar la vida als meus pares, com ho estic fent.” Té ganes d’enllestir l’encàrrec del seu pare, i tancar un cicle. Té ganes d’independitzar-se de l’ombra del pare. “Estic enllestint allò que em va demanar, que acabés la seva obra, perquè ell no tindria temps.” En aquest “acabar la seva obra” anava més o menys implícita la petició de posar la seva mare al lloc que li pertoca. “Ella va ser l’artífex i l’artista; ell era un joier”, diu Gerard Jofra. “La mort de la mare va ser un dolor permanent... Passa amb tot: valorem les coses quan les perdem. Per això sent dolor, per això em demana que faci el que estic fent.” I segueix: “Durant la malaltia, ell va fugir. Anava sola amb l’autobús a rebre quimioteràpia... Això és dur. Som covards.” No li ho va retreure, ella? “Va donar la vida per ell! La mala jugada que ens va fer va ser morir. Jo em vaig rebotar amb la vida. Amb 11 anys perds el teu pilar, el teu tot...” Encara ara sent la fiblada. “Era una dona espectacular darrere d’un nen gran. El va fer com a home i com a artista.”

L’Eugenio pare –humà, al cap i a la fi– va deixar un reguitzell d’emocions, de vegades contradictòries. S’intueix, en el llibre i en la conversa. I l’Eugenio humorista, còmic, explicador d’acudits? “Què ha deixat? Per començar, que gairebé divuit anys després de la seva mort es continuï parlant d’ell.” “Era un perfeccionista, molt meticulós. Treballava la paraula, l’acudit. Reia d’ell, no dels altres. S’imaginava que era tots els personatges dels acudits.” Ni sec, ni tímid: un introvertit a l’escenari. “Els moments abans de sortir a escena eren terribles. No volia. Em deia: «Gerard, has cobrat? Sí? Doncs marxem!” I és que fer riure és molt difícil! Imagina’t, si riguessin dels teus silencis... Però ell feia callar. Com? Sense dir res; imposava.”

S’ha acabat el temps per xerrar i en Gerard Jofra se’n va. Al cap d’uns minuts apareix a l’escenari. A la sala, entre els espectadors, n’hi ha que van veure el seu pare, segur, a la televisió o en directe. I també hi ha joves, i nens. I es tornen a sentir acudits, i es torna a riure encara que alguns ja se sàpiga prou bé com acaben. És un rosari de situacions absurdes narrades amb un posat que vol recordar el pare, seriós i irònic, com qui fa riure sense voler. I durant una estona, el món no gira tan de pressa.

. MERCÈ MIRALLES

mmiralles@lrp.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)