Viridiana
El franquisme va voler donar una imatge de transigència convidant l’exiliat republicà Luis Buñuel a fer una pel·lícula a Espanya. Buñuel va acceptar. La comunitat exiliada li va dir de tot, el va tractar de traïdor. El resultat, Viridiana. Va ser presentada al festival de Canes i va guanyar la màxima distinció. Buñuel no la va anar a recollir perquè estava malalt. Ho va fer un alt funcionari ministerial. L’endemà, havia estat destituït. L’Osservatore Romano, el diari del Vaticà, havia titllat la pel·lícula de blasfema. Ho és, sempre que considerem el fresc del Sant Sopar de Leonardo da Vinci una obra sacra o un dogma. Buñuel va fer que els pobres, desgraciats i marginats que surten a la pel·lícula reproduïssin exactament la imatge de Leonardo en el transcurs d’un sopar. Un cec de mal cor suplanta la figura central de Jesucrist. Un disc emet l’Alel·luia de Händel. Una de les assistents, diu: “Jo us faré el retrat.” I els retrata, es retrata, alçant-se les faldilles. Ara no ho sé, però abans, quan una noia ensenyava una porció excessiva de cuixes, les amigues li deien: “Nena, com retrates.”
Franco en persona va decretar que la pel·lícula fos destruïda. Com que era una coproducció amb Mèxic, es va poder salvar per a la història en aquell país, on es va estrenar sense problemes. Buñuel va ser victorejat per l’exili i per més gent. Havia burlat el règim. La censura no se n’havia adonat? Estaven tan contents de la “traïció” de Buñuel als seus que la van deixar passar. També és cert que Buñuel i els seus productors, Pere Portabella i Ricardo Muñoz Suay, aquest un comunista, havien actuat amb astúcia: van arrencar la pel·lícula de les mans dels censors abans no se la poguessin rumiar gaire amb el pretext cert que Canes la reclamava amb urgència.
A la Via Laietana de Barcelona, molt a prop de la catedral, hi havia San Pablo Films, una distribuïdora de pel·lícules en setze mil·límetres destinades a centres parroquials i catequístics. Atenien el negoci i el taulell unes monges vestides amb l’hàbit. Un dia algú va descobrir que al catàleg tenien Viridiana. Com que la protagonista és una novícia i la pel·lícula comença en un convent, potser les monges només n’havien vist el principi i havien pensat que tot el metratge mantenia el mateix to. O potser no, potser sabien perfectament el material que posaven en lloguer. Avalaria aquesta tesi el fet que els clients que s’interessaven per Viridiana no feien cap cara de catequistes, si més no religiosos. Hi havia cua per llogar-la. Jo n’havia fet. La projectàvem clandestinament en locals clandestins, que de vegades coincidien amb una parròquia.
La pel·lícula exposa l’Espanya negra i cruel: cruel amb els nens, amb les dones, amb els animals. Coixos contra cecs, esguerrats contra leprosos. Negra de traumes, de violència, d’injustícia. Més que Espanya, Castella, que és on se situa l’acció. A Barcelona, la facilitaven unes monges.