Més enllà de les orquestres (de més o menys instruments) en els musicals, bona part dels espectacles de teatre ambienten la posada en escena amb una música característica, que s’hi adapti bé o que contrasti, depèn de la voluntat de la direcció artística. La composició musical es pot desenvolupar a través d’una música gravada, pactada entre l’autoria i la direcció, o bé interpretar-se en directe. De fet, aquest camp cada cop és més habitual en altres disciplines com ara la dansa contemporània.
Què passaria si no hi hagués composició musical en una producció?
No tots els espectacles en preveuen. Per mi, si no n’hi ha, és una producció coixa. Perquè la composició musical pot ser un element tan necessari com el de la il·luminació o l’espai escènic. Quan hi ha música, es poden potenciar determinats moments, crear uns universos que ajudin a transportar l’espectador.
Però l’espectador és conscient sempre de la música que sona de coixí en una producció...?
És molt probable que, si hi està molt ficat en la trama, ni se n’assabenti. La música al teatre juga a favor de l’emoció de l’escena.
Com arrenca un procés de treball? Com es posa un espai musical a una idea que ja està elaborada?
Hi ha vegades en què ja hi ha una part descrita al text. Sovint, ens guiem molt per la proposta del director. Va agafant forma quan aixequem l’obra, sobretot a la sala d’assaig. Normalment, et proposen. Depèn molt, també, de si es tracta d’una composició musical gravada o de si hi intervinc. Una creació és un vaixell a dins del qual anem tots. Com més temps hi passes, més convius en el recorregut i més te n’impregnes. El procés és molt maco, però quan cedeixes una composició musical no pots estar-hi tant de temps. La creació creix, sobretot, quan entres a la sala.
Cal una coordinació per construir una partitura a partir d’uns ressons que coincideixin amb el vestuari, que siguin de la mateixa època, no?
Dependrà de la proposta. De vegades, es voldrà que es contradiguin voluntàriament: que hi hagi vestuari d’època i música moderna. I funciona aquest contrast. No hi ha límits.
Com va entrar en aquest camp, per amistat, per afinitat?
David Selvas volia un guitarrista en el seu petit muntatge True west. Va ser l’actor Manuel Dueso qui va pensar que m’agradaria. Fins llavors, no ens coneixíem. Aquella va ser la primera aparició en què hi havia tres actors i jo feia la composició musical en directe i, també, alguna frase... Després ja va venir la proposta de Llibert. En aquella ocasió Norbert Martínez i Gemma Brió ja tenien clar que volien que jo fos la que cantava.
Es pot implicar més en un projecte si hi intervé en directe...
Quan actues, allò que sona és teu; és una part de tu. És cert que si t’encarreguen una gravació, com el que vaig fer per a Fronteres, al TNC, és una pista de so. Són situacions, però totes dues estan bé.
La feina porta a més feina?
En general, en el teatre, sí. Jo també treballo en la part de vídeo, i l’escena és un magnífic aparador del que pots arribar a fer. És més difícil ser-hi com a actriu que canta.
Es pot considerar un luxe tenir un músic en directe?
En el fons som un actor més, un sou més. Tot depèn molt del pressupost. És, si fa o no fa, un personatge més que il·lustra d’una manera molt determinant.
I com es casa on ubicar-se? En general, ja està molt acceptat que s’entri al mateix espai?
Cada cas és un món; cada proposta del director és diferent. A Llibert, actuava i tenia text: interactuava amb les altres dues actrius. A True west vam optar perquè em quedés en un racó. Va ser molt fàcil. A Llibert, en canvi, em movia amb una guitarra. Els va agradar l’estètica d’anar movent l’amplificador i anar-me connectant pels cables que hi havia disposats per l’escenari.
És una situació diferent a l’actuació d’un concert, no?
No té res a veure. Al teatre, estic dins del joc de l’obra. Has d’estar pendent, i tenir clar quin paper has de fer. Cal molta concentració. Jo no soc actriu, no me’n considero, i per això he de fer un esforç.
El repte d’una compositora musical és fer tot un musical?
Si algun dia m’encarreguen un musical, ho passaré a un compositor! Per mi, el gran repte és fer una bona cançó. Pots considerar que és relatiu perquè tu pots considerar que és bo i jo, creure que no ho és prou. Fer un musical no és només fer-ne una, sinó 15 i que lliguin en una trama.
Vaja, que seria un malson. Però fer una quinzena de temes amb una atmosfera similar deu ser com fer un disc ben personal, amb una atmosfera que ho relligui tot.
Exactament. És com fer un disc I això significa molta feina. Quan una cançó té lletra, vol dir que hi ha un discurs, una opinió. No s’ha donat mai el cas, però seria compondre uns personatges molt propers a mi, seria una extensió molt personal. Amb la música has de transmetre. I si no tens feeling amb el que cantes, és més difícil.
El compositor, dramaturg i actor Andreu Rifé (‘Los pelones’, ‘Polseres vermelles’...) diu que fa espectacle per vendre discos amb les cançons del muntatge. També grups com ara Malacara & Wilson Band integren actuacions amb la funció per fer la sortida al teatre més atractiu. Ho ha provat?
No. La veritat és que el que faig al teatre no té gaire a veure amb el món musical de Mürfila. També m’agrada, perquè així se m’obre un nou món. És cert que la indústria del disc està molt tocada. Mai he entrat un tema propi gravat abans en un espectacle, tot i que sí que he aprofitat adaptacions d’altres autors per a obres, com a Llibert.
Li correspon cobrar drets d’autor?
Sí, si hi ha una banda sonora amb molts temes propis.
L’evolució de la tècnica ha simplificat la presència de composició musical a l’escenari, a normalitzar-lo?
Imagino que sí, però segurament no tant com en el camp audiovisual. Ara amb un telèfon mòbil pots fer vídeos de molta qualitat. Amb la música no és tan evident perquè els micròfons que sonen bé no són tan accessibles. Però al final el que compta és què transmets al públic, tinguis millor o pitjor equip.
Cantant, vídeo, espai sonor, composició musical. Conviuen bé totes les seves facetes. Té un punt d’esquizofrènia laboral?
Depèn de com t’organitzis. Musicalment, estic en un punt embrionari que no tindrà gaire res a veure amb la Mürfila dactual. Ara m’estic dedicant més al teatre. M’han encarregat que faci un making of del Maremar de Dagoll Dagom, que emetrà Televisió de Catalunya. Quan tingui temps, el podré dedicar al meu projecte musical. Ara fa temps que no toco, però tot el que faig m’encanta. Vaig estudiar cinema i el meu pare era actor i la meva mare, escenògrafa. Sempre he tingut el teatre molt a prop. Ara he aconseguit lligar totes les meves aficions a l’entorn de l’escenari.
JORDI BORDES
jbordes@elpuntavui.cat
VAIXELL
“Una creació és un vaixell a dins del qual anem tots. Com més temps hi passes, més convius en el recorregut i més te n’impregnes”
PERSONALITAT
“Un músic en escena és un personatge més que il·lustra d’una manera molt determinant”
TÈCNICA
“La tècnica ha evolucionat molt. Amb un mòbil pots fer molts bons vídeos. No ho ha fet tant en la part musical. Al final el que compta és què transmets al públic”
