MARIÀ MANENT i els anys acabats en vuit
Els anys acabats en vuit són significatius en les principals dades biogràfiques de Manent i també en la seva trajectòria literària
La seva producció creativa ha estat una constant que permet teixir una cultura pròpia i universal de gran qualitat en una nació sense estat i en reconstrucció
Quan tenia només 20 anys, amb el seu primer llibre, ja s’havia manifestat el poeta, el crític i el dietarista
En el seu dietari trobem anotacions que fan evident l’interès que té per la gènesi de la literatura, un fet que el singularitza
En llegir el títol d’aquest article, si és que els ha cridat l’atenció, potser es pensaran que és més aviat una mena de pretesa gràcia o una mig broma de poc senderi sobre un autor sòlid, seriós i poc donat a frivolitats, i potser conclouran que la seva obra no es mereix passar per un tràngol com aquest, però si em fan confiança i segueixen llegint convindran amb mi, espero, que té no un gran què però sí el seu què.
I és que si els anys acabats en vuit són significatius en les principals dades biogràfiques de Marià Manent perquè va néixer a Barcelona el 27 de novembre del 1898, o sigui tal dia com dimarts vinent de fa 120 anys, i hi va morir el 24 de novembre del 1988, també ho són en la seva trajectòria literària perquè contenen a mena d’embasta i ja des d’un bon començament el que serà la seva aportació múltiple, diversa i sempre sòlida al món de la literatura en general i catalana en particular. I és això, justament, el que voldríem remarcar.
Del 1918, encetant doncs la segona dècada de la seva vida, és el seu primer llibre, que serà de poesia, La branca. Poemes (1916-1918) i també l’inici de la seva col·laboració com a crític amb articles i ressenyes a La Veu de Catalunya. I encara del mateix any, concretament del 29 de juny, és la primera anotació de dietari que serà publicada més tard, el 1968 –també un any acabat en vuit–, en el recull intitulat A flor d’oblit.
En aquesta primera anotació diu: “Aquest vespre Teixeira de Pascoaes ens ha donat una lectura de poemes al local de la Joventut Nacionalista. Eugeni d’Ors l’ha presentat (jo no havia sentit mai cap discurs d’en Xènius). Ha dit que, talment com els enamorats, hem interrogat l’alfàbrega, en l’ardència d’aquestes nits de juny, per descobrir l’enigma de l’esdevenidor que escaurà a Portugal i a Catalunya. L’alfàbrega no ens ha respost; però, mentre introduíem els dits en la planta, les dues mans s’han trobat i han anat instintivament a l’encaixada. D’aquesta encaixada i la seva emoció ha d’endur-se’n un bon record el poeta de Lusitània que ha estat aquests dies l’hoste de Catalunya.”
El seu viure d’autor
Ja hi trobem, doncs, i insistim que només tenia vint anys, interessos que presidiran el seu viure d’autor i motius que necessitarà fixar i després donar a conèixer en els dietaris: autors de literatura catalana i estrangera, preocupació pel futur de Catalunya, atenció a opinions d’altri... Per tant, als 20 anys, ja s’ha manifestat el poeta, el crític i el dietarista.
En la dècada següent, el 1928, Manent publica L’aire daurat. Interpretacions de poesia xinesa, a partir de traduccions a l’anglès i ofereix a la cultura catalana allò que, com escriu en el pròleg, “nombroses versions franceses, angleses i alemanyes han fet accessible al lector occidental”. Tot un privilegi, doncs, per a la llengua i la cultura d’una nació sense estat!
Així enceta –encara que la seva primera traducció de poesia, Sonets i odes de John Keats és del 1919– un nou capítol que no només serà singular, sinó també cabdal en la seva producció i pel qual més tard, el 1976, li són atorgades pel govern anglès les insígnies de Cavaller del Més Excel·lent Orde de l’Imperi Britànic pels seus serveis a la literatura anglesa.
gènesi de la literatura
Dels anys trenta, concretament del 1938, trobem en el seu dietari anotacions que ens fan evident l’interès que té per la gènesi de la literatura; una preocupació que no es dona en el comú dels escriptors i que també el singularitza. I és que no solament s’hi refereix per lectures o converses que comparteix amb altres autors i que ens dona a conèixer mitjançant anotacions en els seus dietaris ja des dels inicis, sinó també i sobretot –i per això ho esmentem– per reflexions sobre la pròpia experiència de creació, sobre com es genera la pròpia obra, sobre els camins per on es manifesta la inspiració i de les quals Manent comparteix les conclusions. El 8 d’abril del 1938 escriu: “Avui ha fet el dia més paradisíac de tot l’abril”, el descriu i confessa: “Endut per aquelles subtileses primaverals he escrit, a la manera xinesa, el poema Abril que comença «Hem dit adéu al març, / però encara blanqueja la neu fina de l’arç...»” Per tant, objectiva sobre la pròpia obra i ens dona a conèixer la seva opció estètica.
Del mateix any 38, el 21 de maig, podem constatar com coneix la cultura i el saber de camps diversos del coneixement no necessàriament literaris o artístics. I és que escriu en el dietari, publicat a El vel de Maia (1975): “Acabo de traduir el llibre de Coleridge. He fet una mitjana de 6 pàgines (unes 23 quartilles) diàries. És una crítica penetrant, amb anticipacions de la psicologia d’ara, fins de Jung, Freud i Proust.”
I també el mateix any publica l’antologia Versions de l’anglès i la traducció catalana d’El renaixement. Estudis d’art i poesia, de Walter Pater.
En la dècada dels quaranta, el febrer del 1948, publica Montseny. Zodíac d’un paisatge, una edició privada i limitada de 171 exemplars en paper de fil Guarro i ornada amb vinyetes de Josep Narro. Conté una primera tria d’anotacions sobre la natura extretes dels dietaris de la Guerra Civil espanyola. Un nou dietari, doncs, impecable, delicat, dissenyat amb cura, saber i sensibilitat se suma a la seva producció. I també publica La poesía inglesa. Los contemporáneos, que ens permet insistir en l’abast i l’amplitud de la seva obra.
El mateix any 1948, se’ns manifesten els seus vincles amb el món de l’art en general. Pels dietaris, sabem que el 16 d’agost ha d’acompanyar Irving Penn, redactor de Vogue i un dels millors fotògrafs dels Estats Units, en la preparació d’un reportatge gràfic sobre Picasso en l’època barcelonina. Quan el saluda, a l’hotel Ritz, té ocasió de conèixer, en observar-los a poca distància, Salvador Dalí i Gala.
Ja en la dècada dels seixanta, el 1968, rep no un homenatge a la seva trajectòria pel conjunt de la seva obra com semblaria natural, sinó la Lletra d’Or, distinció privada atorgada al millor llibre editat en català l’any anterior, per Com un núvol lleuger. Més interpretacions de poesia xinesa (Barcelona: Proa, 1967), que conté poemes traduïts i interpretats a partir de traduccions a l’anglès. Amb 70 anys, es troba, doncs, en plena producció, i més encara perquè publica, també, A flor d’oblit. Dietari dispers (1918-1966) amb pròleg de Joan Teixidor i una nota de l’autor en què insisteix que les anotacions “no foren escrites pensant en la seva possible publicació”, sinó per a ell i “obsedit per la voracitat del Temps que tot ho esborra”.
En la dècada dels setanta, el 1978, se’n publica per celebrar els 80 anys una Antologia poètica, amb pròleg de Pere Gimferrer. I en la següent, el 24 de novembre del 1988, mor a Barcelona a tocar dels noranta anys.
Rutes literàries
Ja amb posterioritat, el 1998, se celebra el centenari del seu naixement; en els anys posteriors aniran sorgint volums pòstums i reedicions de les seves traduccions i aquest 2018 –ara per ara l’últim acabat en vuit a què podem fer esment–, dues rutes literàries dedicades a l’obra de Marià Manent se sumen a la que s’ofereix des del 2006 a l’Aleixar i Maspujols (al Baix Camp), juntament amb l’obra del pintor Joaquim Mir, que també en va glossar el paisatge. Són la intitulada Viladrau, un entorn poètic, que transcorre per aquest poble d’Osona i que està dedicada a Marià Manent i Guerau de Liost i Passejant amb Marià Manent, que se’ns ofereix des de Premià de Dalt, al Maresme.
Quin valor significatiu tenen, per tant, els anys acabats en vuit en la trajectòria de Marià Manent? Doncs que des de l’inici i fins gairebé el final dels seus dies, en la seva producció creativa, interpretativa, de traducció i crítica han estat una constant que permet teixir des de les embastes fins al cosit una cultura pròpia i universal de gran qualitat en una nació, com dèiem, sense estat i en reconstrucció.
I si això que ens hem proposat de glossar és el que trobem en els anys acabats en vuit com el que estem vivint, què no deu haver passat en els altres tractant-se com es tracta d’un autor, d’una persona –com deia Albert Manent, el seu fill– molt treballadora “sense fer soroll”.
Descobrir-ho ho deixem per a la curiositat dels nostres possibles lectors, però no ens estem d’avançar-los, manentians com ens sentim i per tant sotto voce, que per al 2019 i el 2020 es preveu la quarta edició de la Poesia completa, la segona del Dietari complet i que una nova edició agruparà en un sol volum les interpretacions de poesia xinesa L’aire daurat i Com un núvol lleuger.
I és que com és sabut de la vida quotidiana, si les embastes estan ben fetes el cosit aguanta temps i traspassa segles. Resisteix, dit manentianament, la “voracitat del temps que tot ho esborra”.