Pantalla

‘La grande bouffe’

Al teatre i cine Clavé del costat de casa, l’entrada de platea era més barata que la d’amfiteatre, el pis. Jo ho vaig trobar normal fins que un dia ho vaig comentar com de passada a un amic. Em va dir que no era possible. Hi vaig insistir. Em va observar que, aleshores, devia ser l’únic teatre o cine al món que es regia per aquest criteri econòmic. La platea, segons em va informar, era el lloc distingit de qualsevol teatre o cine i, en conseqüència, els que n’eren usuaris havien de pagar més. Quan anava a la universitat ho vaig explicar a en Ricard Salvat i li va fer molta gràcia. Sobretot perquè llavors ja sabia el motiu de l’alteració i l’hi vaig poder comunicar. Durant la guerra i la postguerra, el cine era el refugi dels que tenien fred a casa. Parlo en general, de tots els cines del país. La gent hi assistia en massa proveïda de cacauets i pipes. La mare m’havia explicat la quantitat de cacauets que havia ingerit mirant pel·lícules: “Durant un temps no hi havia res més, ni a casa.” Al Clavé, les cloves de les pipes i dels cacauets consumits pels espectadors de l’amfiteatre, i també algun pinyol de préssec, anaven a parar sobre el cap dels de la platea, que es van anar a queixar a la direcció. El propietari, auxiliat pels acomodadors, va mirar d’estroncar la pluja. Com que el resultat va ser nul, va decidir el trasllat: el públic fi de la platea va ser desplaçat al pis i el més popular va passar a ocupar la planta baixa. No és segur que els nous inquilins de l’amfiteatre no llancessin també cacauets als de baix. El fred, la gana i els aliments eren iguals per a tothom, si més no durant els mesos més punxeguts de la guerra. Quan va venir l’estraperlo, ja va ser una altra cosa.

Jo, al Clavé, hi havia menjat moltes ensaïmades amb xocolata. Soc d’un altre règim alimentari. Parlem dels anys cinquanta i seixanta. Sempre, en aquest cine, vaig ocupar seient de platea perquè l’amo es va oblidar de fer el canvi i retornar a la normalitat de la qual l’amic un dia em parlaria.

Al cine sempre s’hi ha menjat. El meu oncle llibreter, l’Enric, m’havia explicat que quan havia d’anar a Barcelona per unes gestions que li ocupaven tot el dia ho feia amb una carmanyola que contenia el dinar. Es tancava al cine Publi, que no parava del matí fins a la nit, i feia l’àpat. Ara són les crispetes i les llaminadures.

L’any 1973 va arribar La Grande Bouffe. Una colla es reuneix per suïcidar-se a base de rebentar menjant. Durant la guerra i la postguerra hauria estat insultant, una burla intolerable. Però és que llavors no era possible. Ho va ser quan la prosperitat i el consumisme van fer el ple i les saturacions gastronòmiques començaven. És de l’italià Marco Ferreri. A final dels cinquanta, havia fet a Espanya El pisito i El cochecito, cròniques de quan l’ensaïmada tot just substituïa els cacauets i encara hi havia gana.

La grande bouffe Direcció: Marco Ferrari Guió: Rafael Azcona, Francis Blanche i Marco Ferreri País: França / Itàlia Any: 1973
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor