Lletres

SALES. L’eterna revisió d’una glòria (incerta?)

Trenta-cinc anys després de la mort de l’autor d’Incerta Glòria, el seu llegat documental permet recórrer un segle de la literatura i de la història del país

COMPROMÍS
“Considerava l’edició com una resistència”
EPISTOLAR
“Les cartes amb Rodoreda ens han donat pàgines memorables”
FI DE LA DICTADURA
“Els canvis el va agafar amb el pas canviat”
RODOREDA
“En les cartes, només hi entra fins on ella li permet”
ACTIVISME
“La resistència cultural li donava vida”

Joan Sales, l’escriptor, l’etern grafòman que va mantenir correspondència continuada amb amics i coneguts al llarg de més de cinquanta anys i l’editor, esdevé un personatge clau dins del món de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. El seu llegat literari, una Incerta glòria constantment revisada i corregida per la necessitat de perfecció, un Vent de la nit que ens endinsa en el món de la frustració que sorgeix amb la pèrdua de la guerra i amb el desencís en els ideals, uns poemes recopilats a Viatge d’un moribund escrits, en bona part, des de l’exili, més alguna altra peça com el seu Tirant lo Blanc a Grècia, òpera bufa, es compagina amb una incansable producció de missives i escrits amb amics i coneguts, que ens el situen molt bé tant a nivell ideològic com literari. El conjunt ens permet conèixer a l’home de lletres que esdevé alhora narrador directe d’un llarg període de la nostra història política i cultural. Després, la seua faceta com a editor, va ser igual de fructífera perquè en definitiva, considerava l’edició de llibres en català com la manera de fer resistència al llarg de dictadura.

Advocat d’ofici, funcionari de la diputació republicana de Barcelona i un dels primers alumnes de l’Escola de la Guerra de Catalunya, el jove Sales no deixa d’escriure ni un sol dia sobre les peripècies i la barbàrie de la Guerra Civil, i ho fa mentre narra el que ell veu i viu, per exemple, als seus amics Mercè Figueras (Mahalta) i Màrius Torres. Escriu també, i no solament del conflicte, a gent tan diversa com Joan Coromines, Xavier Benguerel, Joan Fuster, Ramon Folch i Camarasa, Mercè Rodoreda, etc. I ho fa fins a la seua mort. No pot parar de relacionar-se epistolarment amb la gent que configura el seu entorn social, familiar i literari i aquest és un valor afegit a la seua ingent labor com editor. I és que la correspondència entre dues persones permet, de forma més intensa que altres fonts documentals, copsar el seu món i llur representació. Les personalitats i les complicitats que hi emergeixen faciliten extraordinàriament la feina de reconstrucció individual i col·lectiva. Precisament per aquest motiu, hem considerat que la correspondència amb el poeta lleidatà Màrius Torres i amb l’escriptora barcelonina Mercè Rodoreda, mereixen ben bé un capítol especial i a banda.

L’any que va començar la guerra, el jove Sales es cartejava amb la Mercè Figueras que, reclosa al sanatori de Puig d’Olena, al Moianès, havia endegat amorosa amistat amb el poeta ponentí Màrius Torres també al mateix sanatori a conseqüència de la tuberculosi. El poeta, precisament a través de la Mercè, es fa amic de Joan Sales i endeguen una relació epistolar rica i profunda en la qual mostra un inicial entusiasme i espontaneïtat com a narrador de primera línia d’esdeveniments que, durs i tristos, queden magníficament detallats per tal i com els viu i els sap explicar. Després narra d’igual manera el desencís i la tristor per la situació al final del conflicte armat. Abans procurava no parlar-vos de coses tristes. Ara no se que em passa que no me les puc treure del cap ni callar-les (...) tants xicots morts. Déu meu, ¿sabem gaire perquè?, li escrivia a Torres el 15 d’octubre de 1938. D’igual manera, les seues missives ens mostren un home que, en el seu afany de buscar la perfecció en la paraula escrita -Sales es defineix a si mateix com un gramàtic empedreït-, revisa tots i cadascuns dels poemes que Màrius li envia i l’anima en moltes ocasions a polir aquells que es resisteixen a desempallegar-se de la ploma del poeta... M’he despertat tot sol en un jardí, que no sé si es la meua presó o el meu imperi... El aleshores «proto editor», ajuda a posar en ordre els poemaris del lleidatà i tan aviat com li es possible, i ja en el seu exili mexicà, l’any 1947, els publica.

Altrament, i fem un salt en el temps, la correspondència entre Sales i Rodoreda (1960-1983), esdevé una font magnífica que ens el torna a revelar com un amant inesgotable del gènere epistolar. Mentre ella li escriu cent cinquanta-una cartes -almenys que s’hagin conservat i que surtin en el volum publicat per Club Editor-, ell n’hi fa quatre-centes setze i encara se sospita que en falta alguna. Les baralles lingüístiques, els comentaris d’edició i de difusió que s’hi reflecteixen, ens proporcionen pàgines memorables i ens regalen tot un capital simbòlic i unes identitats que són fonamentals per entendre la psicologia tant de l’editor com de l’escriptora. El temps, la feina i els problemes els condueixen indefectiblement a fer-se amics. Ell li parla de la família, preferentment de l’esposa, Núria Folch, i dels nets, entre els quals en destaca la Mariona Bohigas, de les reformes al pis de Barcelona o de la casa de Siurana. Ella li parla de flors, de viatges o de la pols acumulada als mobles de les cases de Ginebra, París o Romanyà amb motiu d’alguna llarga absència. Esdevindran tan amics que les vanitats sobresurten despullades, a vegades sense sobrefilar com quan parlen de Pedrolo o d’Espinàs. No obstant això, coneixen els límits que no s’han de travessar. Sales sap que pot discutir-hi de novel·les, de traduccions i d’editorials, però és conscient que hi ha aspectes de l’escriptora sobre els quals cal no aturar-s’hi i ni de bon tros remenar. En les complicades relacions de Rodoreda amb son fill i amb Armand Obiols, Sales només hi entra fins on ella li permet, que és ben poc. Encaren les fronteres de la confiança amb eficàcia. Hi ha secrets que mai deixaran de ser-ho. Les cartes reflecteixen que tan important és el que es diu com el que s’omet. I això, en ocasions, és clau.

Els epistolaris ofereixen mirades polièdriques. D’una banda dibuixen amb pinzell els respectius perfils individuals. Faciliten observacions a escala molt reduïda similarment a allò que fa uns quants anys des de l’univers de la microhistòria va fer Carlo Ginzburg.

D’altra banda, i en aquest cas molt especialment, les cartes també projecten, a vol d’ocell, la seua visió sobre el país. L’editor i l’escriptora pertanyen al mateix tall generacional i això fa que es moguin amb naturalitat parlant de la guerra i de l’exili, especialment ell. Sales ha pogut sotmetre la seua experiència a un procés de cirurgia terapèutica a través de la imprescindible i monumental Incerta glòria i durant els anys d’exili (ja sigui França, República Dominicana o Mèxic) no ha patit daltabaixos sentimentals com la Rodoreda. Tot i el perenne desencís, se’l percep còmode quan ho evoca. Fins i tot no sembla pas que la resistència cultural a la qual es dedica en cos i ànima enmig de la dictadura franquista li produeixi un dolor especial. Més aviat li dóna vida, a diferència de Rodoreda que, tot i la lucidesa que constantment transmet sobre la percepció de la seua realitat més immediata, sempre desprèn un aire amargant. Les cartes evolucionen alhora que ho fan ells a cada moment vital. És així com veiem que en l’immediat postfranquisme, allò que tant ha marcat les seues vides queda cada vegada més lluny. Les noves constel·lacions polítiques i socials, les confrontacions, les noves relacions que s’enceten en diferents àmbits de la cultura amb la mort del dictador, els agafen amb el pas canviat. Amb unes personalitats tan rotundament poderoses, ara són dos venerables ancians desubicats en uns nous escenaris que a penes reconeixen. El país ja no els pertany.

Molt probablement qui millor ha definit el gran valor d’aquesta correspondència ha estat Maria Bohigas, responsable de Club Editor i néta de Sales, que en una entrevista el 2008 a Vilaweb deia: «L’epistolari Rodoreda-Sales és com una gran novel·la.»

Editor i creador abrandat, compromès i insubornable

L’assaig, la correspondència, la novel·la, la poesia i el teatre formen part dels gèneres que va conrear com a autor. Els poemes Viatge d’un moribund (realitzats en diàleg constant amb el poeta Màrius Torres), les Cartes a Màrius a Torres i les Cartes de la guerra, i les novel·les Incerta Glòria i El vent de la nit formen part d’alguns dels títols propis d’un editor que, a més d’abrandat i insubornable activista per la literatura en català, i en diàleg amb els principals autors de la seva generació, també es va dedicar a creació pròpia en diversos gèneres.

‘Incerta Glòria’, primera pel·lícula catalana a Netflix

L’any 2012, en el centenari del seu naixement, la figura de Joan Sales va emergir al primer pla i, en paral·lel, el de la seva gran obra de ficció, Incerta Glòria. Amb direcció d’Agustí Villaronga, es va portar al cinema, amb estrena el 2017. Des d’aquesta tardor ja és Netflix per a Catalunya (des de fa un any ho era en altres països), i és la primera pel·lícula en català que arriba a la popular plataforma de cinema.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)