Lletres

No prendre’s la pàgina en blanc a la lleugera

La majoria dels llibres sobre l’escriptura estan plens de disbarats

El poeta i traductor Martí Sales em porta a la plaça de la Vila de Gràcia un exemplar d’Escriure. Memòries d’un ofici (L’Altra ed.) del prolífic escriptor nord-americà Stephen King. Malgrat que King té nombrosos registres, resulta difícil imaginar-lo reflexionant sobre la seva experiència vital i literària. Cal dir que el llibre és apassionant, perquè ens dona algunes claus de l’ofici de qui ha estat l’escriptor amb més lectors durant més temps de la literatura americana.

El llibre conté una part autobiogràfica i una altra que podria servir perfectament per a un taller d’escriptura, és a dir, que va des d’un anecdotari sobre els cangurs que tenia quan era un nen o sobre un grup de rock que van formar entre escriptors amics fins a la utilització d’adverbis en la redacció. Sempre sota la premissa “aquest llibre és curt perquè la majoria dels llibres sobre l’escriptura estan plens de disbarats”. King, com sol fer en les seves novel·les de terror, no desaprofita l’espai, i tot el llibre esdevé un decàleg profitós d’amor per l’escriptura, i també per la vida. Com a lector tens aquella sensació, no habitual, de tenir davant dels ulls un conjunt d’eines i consells aprofitables. Quan ens parla de la seva dona ho fa amb la franquesa d’un gitano, no s’està de reconèixer que li va salvar la vida en els anys de deliris, alcohol i cocaïna, i valora que encara facin l’amor mentre recorda quan ballaven al ritme dels Ramones. No pretén tampoc ser èpic: “No vull ser gaire despectiu amb la meva generació (o sí: vam tenir l’oportunitat de canviar el món i vam acabar optant per la Teletienda.” Sí que valora les oportunitats que li va donar la vida, des d’un dia que els Wallflowers –el grup del fill de Bob Dylan– el van convidar a pujar a l’escenari a tocar la guitarra, fins quan el seu primer editor li va notificar que una editorial important havia contractat l’edició en butxaca de Carrie per quatre-cents mil dòlars. Sobretot després d’haver signat un avançament pírric de dos mil cinc-cents dòlars sense tenir ni agent literari: “Abans que se m’acudís que en podia necessitar un, ja havia generat ben bé tres milions de dòlars d’ingressos, que en bona part es va quedar l’editor (en aquella època, el contracte estàndard de Doubleday era millor que un de vassallatge, però tampoc gaire).” Aquests inicis suren amb una prosa que el traductor Martí Sales aconsegueix conservar fins i tot en els exemples que substitueix de l’original per fer-los més comprensibles. Les classes, un matrimoni gairebé juvenil amb dos fills de bon començament sense feina estable i les dificultats són narrats amb grandesa d’ànim i amb un to de proximitat amb el lector que és d’agrair per la sinceritat i la senzillesa.

Abruptament, el to confessional és substituït per uns capítols en què l’experiència personal es combina amb l’ofici d’escriure, com una mena de cartes de Rilke al jove poeta. Després del salt, torna al mateix to. Té moments, de nou, epifànics. Com quan diu que no et pots prendre l’escriptura a la lleugera: “Deixa’m que ho torni a dir: no et prenguis la pàgina en blanc a la lleugera.” I després d’unes lliçons magistrals de literatura, farcides d’exemples, Stephen King corona la revelació que són les seves memòries amb un tractat del que cal i no cal fer. Com a bonus track es permet fer una llista de llibres que li han servit “i prou”. No us puc dir res més: enfonseu-vos en una lectura exemplar i diferent.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)