La guerra dels botons
Recordo amb prou feines l’argument de La guerra dels botons, una pel·lícula francesa de l’any 1962. Dos grups de nens de dues poblacions veïnes es barallen. Suposo que, vista ara, hi endevinaria una al·legoria de la Segona Guerra Mundial a França, que devia ser la intenció dels que la van fer. En canvi, recordo vivament l’escena en què un nen és fet presoner pels del bàndol contrari. O potser és del mateix bàndol i el volen castigar per una traïció. El degraden tallant-li amb unes tisores els botons de la camisa. Els botons són a la pel·lícula la moneda de canvi dels nens, el botí i el tresor. Després el deixen nu. El nen humiliat se’n va per un camí, vist d’esquena. Se li veu el cul. Era el primer cul que veia i va ser el primer cop, que recordi, que em vaig excitar. Aquestes coses no s’expliquen? I per què no si en aquesta sèrie tot són confidències?
No havia vist cap altre cos nu, ni d’home ni de dona, que el meu. A col·legi, exclusiu de nens, quan acabàvem la classe de gimnàstica no hi havia dutxa. Ingressàvem a l’aula bruts, suats. “Esto huele a tigre”, vociferava el mestre Pedro quan entrava. Després anàvem al pati a saltar i jugar. L’acumulació de suor i brutícia augmentava sota la bata, la camisa, la samarreta, sota l’abric quan sortíem. A casa, el sentit del pudor era molt acusat. Els germans sempre ens vam dutxar individualment i ens vam despullar a soles i sense mirar: “No miris.” El cul de La guerra dels botons m’havia, doncs, de torbar. La censura, que vetllava perquè aquesta pruïja de la sang no es produís i ho tallava tot va deixar passar aquell cul pensant que seria innocu, carn d’àngel. No va tenir en compte aquell altre nen que iniciava la pubertat i estudiava en un col·legi on tot eren nens perquè el règim que els censors servien descartava l’educació mixta. Quin efecte hauria tingut un cul de noia?
Diuen que el cine va ensenyar a les parelles a fer-se petons. Ha ensenyat moltes altres coses, referides al sexe, amb censura o sense. Anne Bancroft, la dona madura que sedueix el jovenet inexpert Dustin Hoffman a El graduat va declarar que després de la pel·lícula molts joves li havien confessat que havien tingut fantasies amb ella. Molts? Tots.
El cine, i ara em refereixo a les sales de projecció, ha facilitat aproximacions de cossos, amb petons i jocs de mans. Un dia, al cine Modern de la Riera un individu assegut al meu costat va intentar tocar-me. Primer no vaig entendre la maniobra. Després vaig fugir. Sembla que m’ho inventi, però la pel·lícula es titulava, també en anglès, Hombre. És del 1967, cinc anys després de La guerra dels botons. Hi sortia Paul Newman. Ella era Diane Cilento, una actriu que va estar casada amb Sean Connery i que era realment esponerosa i “torbadora”.
