Música

Miquel Abras Músic

Músic

Miquel Abras Músic

Miquel Abras acaba de treure dos discos d’estils i temàtiques diferents, però del tot complementaris

PRESENTACIÓ
“La presentació oficial serà el 5 de maig, en un concert a les escales de la catedral de Girona”
1-O I L’AMOR
“Moltes parelles m’han escrit després de sentir la cançó, per dir-me que es van conèixer així”

Miquel Abras ha publicat aquesta tardor dos discos alhora, i tots dos ben diferents: Punt de no retorn, de ritmes més rockers, contundents i crus, i Punt de partida, un treball molt fresc, optimista i amb sons molt elaborats. Del primer, destaca El primer dia d’octubre, una cançó inspirada en el que va passar en aquest país l’1 d’octubre del 2017, i que Abras va tocar durant l’acte de lliurament dels Premis Republicans de l’Any d’aquest setmanari. Del segon, Fills del mar, un tema que s’ha punxat molt aquests darrers mesos a les ràdios comercials i que ha tingut moltes reproduccions a internet.

Per què dos discos alhora?
Punt de no retorn és fruit del trencament radical que vam viure l’1 d’octubre amb l’Estat espanyol, i Punt de partida és una mica com l’au fènix, el renéixer. El primer és molt rocker, molt reivindicatiu, i el segon és tot el contrari: més melòdic, i amb la producció més orgànica, fent servir instruments acústics, molta ambientació. Feia temps que tenia moltes cançons, ben diferents. I al final vaig pensar: per què he de triar? No vull renunciar a res. I més tenint el meu propi segell. I al final han sortit aquests dos discos.
Punt de no retorn és més polític.
Molta gent em diu si m’apunto ara a la moguda. I no, jo fa molts anys que soc independentista. I he fet projectes com Cançons de nosaltres i el món, amb el Cesk Freixas, a partir dels incendis de l’Alt Empordà, d’on va sortir una història en què homenatjàvem Raimon, Llach, Ovidi... Jo soc molt empordanès, molt català i, de fet, cantar en català ja implica una certa militància amb el país. Crec que els músics ens hem de posicionar. No entenc aquests que, sobretot al país veí, no es mullen mai davant les injustícies. Almenys els catalans hem de donar la cara, i el 99% dels artistes que cantem en català volem la independència.
L’any 1997, vostè ja va participar en un projecte solidari amb Bòsnia.
Sí, sempre he col·laborat amb moltes causes. I en projectes d’ajudes a nens, amb Sant Joan de Déu, la campanya Cap nen sense joguina... Crec que els artistes ens hem de mullar sempre, i si a més passen coses com les que han passat al nostre país, encara més.
Les seves lletres sempre tenen, això sí, un missatge positiu.

Sí. En la cançó sobre l’1 d’octubre vaig voler lligar les vivències que vaig viure amb la meva part més romàntica. I al final és una cançó que parla de l’1 d’octubre com el del dia dels enamorats. El que és fort, però, és que un cop la vaig penjar a les xarxes, em van sortir parelles que em van dir que s’havien conegut aquell dia. Em va sorprendre la quantitat de gent que s’havia conegut aquell dia i s’havia enamorat! “Sembla que ens l’hagis dedicat a nosaltres”, em deien. La història de la cançó és curiosa: abans de l’1 d’octubre jo tenia una història, unes estovalles que tenien el disseny de diari en un restaurant de Palamós... Una de les notícies era d’una parella que s’havia conegut en un restaurant, s’havien enamorat i s’havien casat el mateix dia. Vaig llegir la història en aquelles estovalles i vaig pensar que havia de fer una cançó sobre allò, però no em sortia. I va passar l’1 d’octubre, i em vaig adonar que ja la tenia.

Quina resposta li ha arribat?
N’hi ha que m’han preguntat pel motiu de parlar, en un moment de la cançó, de vessament de sang. I és que n’hi va haver, de sang! Pel que fa a la resta de cançons del disc, també hi ha hagut una bona resposta. I totes tenen aquest to reivindicatiu. Una s’havia de dir Tossudament alçats, però la vaig canviar perquè en Llach en té una amb el mateix nom, i la vaig titular Punt de no retorn. I vaig descobrir que allà hi havia el títol del disc. Cendres sobre el fang parla dels camps de concentració. I després, Els teus valors, que és una crítica a Rivera, Albiol, a tots aquests que posen altres interessos al davant dels valors de la democràcia i la llibertat. Són cançons amb les quals em nego a dir que el rock ha mort, són un homenatge al rock que es fa ara, que no sona en cap emissora perquè allà només hi punxen disjòqueis, reggaeton i altres històries.
Com va viure l’1 d’octubre?
Vaig tocar la nit anterior en una plaça de Berga, i vaig arribar a casa a les 4 o 5 de la matinada. Em vaig estirar al sofà amb les notícies, i a les 9 vaig obrir els ulls i vaig veure al 3/24 com la policia entrava al col·legi on havia de votar Puigdemont. Em va entrar un mal rotllo enorme. Vaig anar a votar amb la meva dona i després a la seu d’FP a la Bisbal, on demanaven que hi hagués gent defensant-la, i després vam tocar amb altres grups al vespre, mentre es feia el recompte i els resultats.
Com veu les coses, ara?
No ho sé. L’altre dia vaig estar tocant a la presó de Puig de les Basses, en directe, i després, m’ho van preguntar. Vaig respondre que potser haurem d’esperar a ser més gent i tornar a fer un altre referèndum... Fa anys quan parlava amb Cesk Freixas d’aquestes coses érem molt pocs. Ara som majoria, o la meitat, almenys. I ja ho deien, que les presses potser no eren bones. Som conscients que hem de marxar, però primer s’han de posar d’acord tots els que s’han de posar d’acord, i anar tots a l’una. Després quan siguem independents, ja es discutiran, però ara, tots a l’una. Abans hi havia un líder, Puigdemont; ara encara el tenim, però a Brussel·les, i no hi ha unió, i tot és més difús.
Parli’m de la llengua. Vostè va començar en anglès...
Jo he fet una evolució que ha fet molta gent. Primer amb una banda d’amics fèiem versions en anglès. Llavors em volia menjar el món, els meus referents eren Queen, Led Zeppelin, i l’anglès, la manera natural d’arribar-hi. Després t’adones que també hi ha cançons bones en castellà, i en fas alguna. I finalment descobreixes que el català també serveix i que té tots els registres necessaris. Vaig descobrir Llach a l’estudi del meu pare, i em va marcar molt. De fet, va ser allà on vaig descobrir la música, al seu estudi. Mentre treballava, es posava vinils que jo després explorava tot sol. Recordo el disc Verges 50, de Llach. A partir d’aquí, ja versionava cançons de Llach. Vaig arribar a la conclusió que el meu millor timbre de veu és en català. No en tinc cap dubte. La sonoritat canvia. En castellà quedaria bé, però no és la mateixa màgia que en català. El timbre és diferent. Més aguda, més brillant en català.
Apostar pel rock en català és picar pedra, o en els anys noranta Gerard Quintana, Sau i la resta van obrir el camí?
El simple fet de fer-te músic ja és saber que picaràs pedra. I encara més si tries pop rock, jazz o música negra, ja que has de fer el teus propis temes i obrir-te camí. Si fas versions, almenys jugues amb una certa tranquil·litat.

DAVID MARÍN

dmarin@lrp.cat

“No vull renunciar

a res”

Desè i onzè

DAVID MARÍN

“He passat des dels 25 anys vivint només de la música, sobrevivint bolo rere bolo, i n’he vist de tots colors”, explica Miquel Abras, per a qui aquests nous àlbums són el desè i onzè de la seva discografia. Ho fa, a més, des de la seu propi segell discogràfic, Música Global. “Tot just ara comença a donar un benefici, però s’ha de picar molta pedra; en altres països s’ajuda l’artista.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)