Què llegirem aquest any?

El problema d’estar llegint un llibre de 869 pàgines tan complex, tan profund i tan poc transportable com Solenoide, de Mircea Cartarescu (Periscopi), és que he acabat el 2018 llegint-lo, he començat el 2019 llegint-lo i, si no m’afanyo, em plantaré al 2020 llegint-lo. Els qui, per feina, hem d’estar al dia del que es publica, rarament ens podem permetre aquest luxe, encara que he de reconèixer que pequem, val a dir que molt menys del que secretament voldríem pecar: si et cau una joia d’aquesta envergadura a les mans, no la pots desmerèixer. El que passa és que els dies continuen tenint 24 hores, les editorials van bombardejant amb les novetats per al 2019 i, és clar, anem generant una salivera que ens augmenta la impaciència.

Tinc clar que el següent de la llista serà Serotonina, de Michel Houellebecq, que publica Anagrama, en traducció d’Oriol Sánchez Vaqué. Promet. Houellebecq és un dels grans que sap interpretar el nostre temps, i en la sinopsi ja se’ns explica que el protagonista pren antidepressius, que França s’ensorra, que la Unió Europea s’ensorra i que l’art també en surt esquitxat. És un Houellebecq pur. Li haurem de fer un bon repàs. N’hi ha, d’ell, que m’han agradat moltíssim, com El mapa i el territori i Submissió, i d’altres que pse, però mai he tingut la sensació de perdre el temps. En algun lloc he llegit que tenim l’escriptor enamorat i això em preocupa una mica. Aquests tipus d’autors torturats, com més fotuts estan, més bons, però confiaré en la seva intel·ligència per dissimular l’eufòria de l’amor que ens torna a tots una mica sòmines.

Tampoc em vull estar de veure què ha fet Carlos Zanón amb el nou Carvalho, una operació de Planeta per ressuscitar el carismàtic personatge de Vázquez Montalbán. El títol, Problemas de identidad, ja em sembla tota una declaració de principis de l’autor de Taxi. M’han desvelat que el llibre és molt zanonià. Anem bé. L’escriptor està polint l’eina i aconsegueix un estil poètic, dur, vibrant, molt madur, el que ja li intuíem des del principi. A més, les va deixant anar, amb una capacitat d’observació que és tot un regal per a una ciutat a la recerca d’autenticitat com és Barcelona. M’han dit que sortirà també en català.

Un altre que tinc a la llista és el Miquel de Palol, i aquí he de reconèixer que per interès molt personal. Ell és qui tancarà l’invent de l’Editorial Comanegra, que l’any passat ens va posar en acció a una setena d’autors perquè expliquéssim l’evolució de la ciutat de Barcelona en clau de ficció lliure i amb un personatge compartit. A mi em va tocar fer el tret de sortida, situant La primavera pendent el 1818, i a Palol li toca tancar les aventures d’aquest Frank Stein amb Angèlica i Rafel, que em diuen que està previst per al març. Soc tota interrogants. Ni la Susanna Rafart, ni el Julià de Jodar, ni el Jordi Coca, ni la Núria Cadenas, ni la Mar Bosch ni jo no tenim ni idea de com se les ha empescat Palol per aconseguir lligar tots els nostres arguments. Sospitem, però, que n’ha estat ben capaç. D’atreviment i ofici, no n’hi falten.

Si una cosa m’he proposat aquest 2019 és no deixar-me atabalar per l’allau de novetats que ens assetjarà, sobretot els mesos previs a Sant Jordi. Calma i bona lletra. Miraré d’obviar les llistes que ens envien les editorials i em deixaré guiar pels llibreters i pel boca-orella dels amics lectors, i si, de tant en tant, cau a la meva tauleta de nit aquell llibre pendent que no és el que tothom està llegint, benvingut sigui. A la secta de la literatura sempre hem estat amants de la lentitud. Evitem ser engolits per les presses del mercadeig. No val la pena.