Lletres

El pas dadaista i surrealista per la realitat

La mostra, tan necessària com difícil de pair, va ser la més visitada de la història del museu
De mica en mica, Brossa va trobar que potser els mots havien de ser poètics, és dir, que no havien de tenir el sentit que se’ls atribueix

P er apropar-se a l’obra de Joan Brossa calen uns condicionants especials. En primer terme tenir davant de la realitat una actitud dadaista, de mofa, burleta, perquè res té el nom que li correspondria; la de Brossa és una actitud dadaista, que vol dir que res té el sentit que sembla que té. L’altre element necessari és entendre el món exterior com la manifestació i l’expressió del món interior; aquesta és una actitud surrealista: no hi ha més realitat que aquella que des de mi mateix decideixo que existeix. Hom pot considerar un tercer element, que en podríem dir el de l’acció, el que justificaria les presències efectives que composen l’entorn on vivim, on vivia Brossa. Aquest element té nom propi en l’elenc brossià, és Frègoli. Què és o qui és Frègoli és circumstancial, si bé, com tot el que és surrealista, sempre té un nucli de realitat desencadenant de l’aparença, que no és tal sinó que és o una realitat objectiva o una obsessió. Frègoli és aquella dinàmica que mou o modifica constantment l’entorn. Podria ser l’energia que consciencia que l’entorn no és estàtic sinó un fer constant. Frègoli entra i surt de la realitat, apareix a escena, sense parar i mai és el mateix, si bé sempre és com una força, una dinàmica que es mostra diferent, tenint la presència de cada nou instant, com succeeix en tota actitud surrealista, un sentit i una projecció diferent: cada decisió modifica l’anterior i mai res és el que s’ofereix identitàriament perquè sempre és una altra cosa.

Els mots permetien a Brossa gairebé tots els jocs de transmutació possibles, però de mica en mica va trobar que potser els mots havien de ser poètics, és dir, que no havien de tenir el sentit que se’ls atribueix, sinó que havien d’al·ludir a allò que no sembla que puguin ser referents.

En possessió de la poètica sui generis que va modelar i modula Brossa li va semblar que la dinàmica els podia aportar una altra contradicció, l’espai tancat del teatre, el cub teatral que té una part de dalt, de baix i quatre costats, dels quals hom pot entrar i sortir quan vulgui, però que mai poden escapar d’aparèixer sempre, de nou, dins del cub.

Abans de donar un altre referent sobre els condicionants brossians a l’obra de Brossa he d’afegir que els mots, aquell material primari per on exhala la presència humana, en Brossa surten d’una substància que és la d’un absolut i radical catalanisme. Brossa té i reté les paraules perquè són l’expressió de la gent, dels que viuen. Ara bé això no vol dir que ell estigui d’acord amb l’ús que se’n fa; li pot semblar inadequat a la realitat humana, pot pensar, com ja hem indicat, que els mots s’utilitzen amb i/o des d’un ús fals i estrafet, equívoc, traint els mots des de la seva essència. Per això busca sempre els mots espontanis, els que sorgeixen pràcticament de l’acció immediata del viure, mai els que s’elaboren intencionadament per a algun objectiu que no és espontani.

Donades aquestes premisses, Brossa va pensar, va observar al seu entorn que, si en lloc de presentar un mot amb el seu significat, el que fos, l’espontani, el surrealista o el social, l’oferís –com Frègoli– com un objecte però que en lloc de ser transitori, com ho és la vida mateixa, fos estàtic, aleshores potser podríem tenir uns mots cosificats que en lloc de comunicar-se etèriament per la ment, de copsar-los per la vista, connectessin pel tacte, potser aleshores obtindríem un món d’escultures que, com el d’abans dels mots dadaistes o surrealistes, ens dirien d’una altra manera el que voldríem que diguessin. Hem arribat als poemes objecte i als objectes poètics. Heus ací la trajectòria d’un home que va venir al món i que en va marxar horroritzat, però que abans ens va voler deixar el testimoni de la seva inquietud, de les falsedats en què vivim i res fem per treure’ns de sobre.

Tot això no és un galimaties, és una realitat. El reguitzell de títols de les obres escrites i/o encarregades a fer per Brossa són el testimoni d’aquest trànsit que ell, a partir dels 20 anys i una guerra brutal i injusta, va haver de suportar al bell mig d’un món injust amb tothom. Ajudar a veure-ho d’una altra manera va ser la seva aportació. Brossa va ser –empès vitalment per l’existència (no oblideu la càrrega social que implica)– un transgressor lúcid i intel·ligent, apte per ser entès pels esnobs de les societats burgeses establertes. La millor imatge que se’n pugui fer va ser ell mateix qui la va autoelaborar: un vulgar desarrapat amb barret de copa alta apareixent per l’escletxa del teló d’un teatre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)