Llarga vida al palíndrom!

. MIQUEL MARTÍ FREIXAS

mmfreixasblog.wordpress.com

Un documental argentí filmat a Catalunya està recollint èxits al seu país. Titulat ¡Viva el palíndromo! es va estrenar al festival de cinema més important de l’Argentina, el BAFICI de Buenos Aires, i a finals del 2018 va arribar a sales comercials. El director de la pel·lícula és Tomás Lipgot (Neuquén, 1978). El nom de la ciutat que el va veure créixer a la Patagònia ja era una predestinació de la seva passió per les paraules capicua. Lipgot és un amant de la creació de palíndroms, aquelles paraules o frases que repeteixen l’ordre de les seves lletres i que poden ser llegides tant del dret com del revés. “Argentina, la nit negra.”

El director admet que crear palíndroms és un passatemps solitari, incomprès i amb un punt addictiu. Xerrant amb ell, m’explica que va ser la seva dona la responsable que mossegués l’ham: “Fa set anys em va regalar el llibre Karcino, de Juan Filloy, que és un tractat de palindromia i conté milers de palíndroms. No en sabia res, fins a aquell moment. Vaig devorar el llibre en un sol dia i em vaig posar a escriure’n compulsivament.”

Per aprofundir en la seva devoció literària, així com per intentar comprendre millor aquesta singular afició, el realitzador va decidir emprendre un viatge a la capital del palíndrom mundial i filmar-ho tot. Com aquell peregrí que un cop a la vida fa el Camí de Santiago o el devot que visita la Meca. On es troba el centre neuràlgic de l’art de les simetries lingüístiques? A Catalunya. Recau en el Club Palindromista Internacional (CPI), una associació creada en els anys vuitanta i que conserva el seu fons a la Biblioteca Central d’Igualada.

Per a en Tomás vas ser un alleujament descobrir l’existència del CPI: “Al principi dir que era palindromista em feia vergonya, era inconfessable. Vaig trobar el club per internet, m’hi vaig associar i em vaig començar a sentir acompanyat en aquesta curiositat ludolingüística.” El club ha anat congregant la seva activitat en la revista Semagames, que fa més de tres dècades que s’edita. En aquesta publicació es poden trobar palíndroms en castellà i en català, aportacions d’experts en molts d’altres idiomes, publicació de treballs, intercanvi d’informació, innovacions, teoria, premis... De tant en tant també sorgeixen trobades presencials. Del que van ser uns primers encontres al voltant d’un dinar a Igualada o a Olot es va passar al congrés del 2009, celebrat a Torredembarra, fins al més recent, el 2017, dut a terme al poble medieval de Montfalcó Murallat, a la comarca de la Segarra. I el cineasta argentí no se’l va voler perdre.

En el seu viatge filmat, Lipgot es troba amb palindromistes de professions ben diverses: filòlegs, neurocientífics, docents, advocats... També n’hi ha alguns de coneguts mediàticament, com Màrius Serra i Alfonso de Vilallonga. Entre molts d’altres, destaca una simpàtica participant xilena, que es desplaça des d’Alemanya per assistir al congrés i rega la seva assistència amb unes cançons difícilment oblidables.

Tenint en compte que la paraula capicua és d’origen òbviament català, probablement vinculada a una jugada de dòmino que tanca la partida pels dos costats, és Catalunya el gran referent palindròmic? “L’Argentina, Espanya i Catalunya són tots territoris fèrtils en relació amb el palindromisme” ens explica l’autor. El país llationamericà, que té una tradició excelsa amb la parla, rebuscada, poètica, onírica, creativa... n’és una font essencial. “L’Argentina ha aportat dos palindromistes fundacionals, Carlos Nafarrete i Juan Filloy. També Julio Cortázar, que en va escriure pocs, però en va ser un gran difusor a causa de la seva popularitat.” En tot cas, el CPI és ben singular arreu del món. “A l’Argentina tampoc som gaire gent i hi estem tots associats. Que jo sàpiga no hi ha cap altre club palindròmic en llengua castellana. N’hi ha un de llengua anglesa als Estats Units.”

En Tomás traça un viatge que va més enllà de les coneixences personals, pretén entendre el perquè de tot plegat. Va fent amistats, però no deixa de preguntar-se sobre aquesta activitat, per què els desperta tanta passió, intenta esbrinar quina activitat neuronal genera... “Va ser un rodatge intens. Van ser dues etapes viatges. Primer per conèixer la majoria de membres del CPI en persona i entrevistar-los, ja que prèviament només tenia contacte virtual amb ells. El segon viatge va estar focalitzat en el congrés. Entremig, vaig aprofitar per anar muntant la pel·lícula. Va ser tot plegat una sorpresa. Tenia el prejudici que toparia amb una gàbia de freaks antisocials i em vaig trobar amb gent meravellosa que van omplir la meva soledat palindròmica.”

El documental transcorre de manera amena i divertida. Pel camí, apareixen anècdotes per tot arreu. En un desplaçament per Europa, l’equip de rodatge s’adona, a la porta d’embarcament de l’aeroport, que el nom de la companyia Ryanair és capicua. Hi ha revelacions sucoses, com aprendre que el dia internacional del palíndrom és el 2 de juliol, meitat exacte de l’any. I es recuperen palíndroms magnífics, com en un discurs de Màrius Serra sobre la immersió lingüística i la llengua catalana (“Català, a l’atac”) o un del venerat Filloy que ho resumeix tot: “Sé verlas al revés.”

L’amor per aquesta perfecció dual, per aquest miracle constant de la naturalesa, procura també ser present en la realització. El film està ple de plans simètrics, o que intenten cercar una relació harmònica dins seu, portant aquesta fascinació més enllà de les paraules. “Va ser predeterminat, ho vam treballar molt amb el director de fotografia, Javier Pistani. Em va costar decidir com traslladar el palíndrom a la forma cinematogràfica i se’m va ocórrer que el millor camí era la simetria en els enquadraments. El palíndrom té una estructura literària implícita i crec que no hi ha manera de traduir aquesta forma, en aquest cas, al cinema.”

Un dels fets que destaquen a ¡Viva el Palíndromo! és el desinterès material per la creació duta a terme. Així eren els passatemps en altres èpoques, deslligats d’un vincle econòmic, però avui dia, en un món globalitzat i mercantilitzat, trobar aficions que no es mesuren amb impactes econòmics de la seva activitat comença a ser menys habitual. “Crec que és necessari i és un acte de resistència, trobar activitats i passions que estiguin ubicades fora de l’hegemònic sistema comercial que determina gairebé tots els cantons de la nostra vida contemporània. També és cert que el palíndrom és difícilment comercialitzable...” Tomás Lipgot aconsegueix en el seu documental endinsar-se en uns camins lúdics i lingüístics, alhora laberíntics, sense ànims lucratius i d’alt enginy. Reivindica i aprofundeix en un hobby ben original, una gimnàstica mental que potser és propera a l’extinció. La singular pel·lícula, però, provoca un perillós efecte per a l’espectador. Després de gaudir-la, començareu a mirar les paraules d’una altra manera i podreu estar buscant lectures reversibles en tot allò que veieu durant bastants dies.