Arts visuals

Any nou, vida nova

Quina força tenen els mots emprats pel poeta Joan Maragall! Exemple: emprada per Maragall, la dita popular “any nou, vida nova” assoleix una altra dimensió. No suggereix que s’ha de canviar la rutina, sinó que cada dia neix amb un projecte nou a desenvolupar. Les rèmores del dia anterior, o de l’any anterior, no són un llast. En apuntar el dia, la tasca és neta, pristina, engrescadora, per enfondir fins a trobar resultats convincents, aptes per continuar l’escomesa. Voldria posar un exemple: mentre el lacrimogen (si bé que excel·lent escrutador dels racons de l’ànima) Apel·les Mestres s’ha de refugiar a la fantasia per justificar l’ensulsiada que cada dia representa pels mortals, Verdaguer, només viatjant com a capellà de vaixell, escriu L’Atlàntida: un projecte vital extret del passat per construir el futur. Com que no troba ressò en la intenció –que es fotin els sords!– emprèn una excursió a peu (amb maleta i paraigua) per les muntanyes nostrades pirinenques i en surt Canigó, el niu, l’arrel i la solera d’un projecte de l’esdevenidor (o, si més no, una llegenda que ens fortifica i ens fa invençuts per sempre). I quan tot li falla, tot s’ensorra perquè l’únic que és realista, l’únic que manté els ulls oberts, és ell. Aleshores escriu Sum vermis: “soc un cuc” que s’ha de soterrar per trobar altres oportunitats, topar amb els entusiastes necessaris per emprendre un projecte no només vital sinó d’àmbit mundial: que la humanitat llueixi per les diferències personals, no pels afegits dels escalpels socials. Sense tanta transcendència, Maragall, amb la seva “paraula viva” converteix en meravella humana qualsevol cosa que veu o toca.

No dic res sobre que el modernisme fos un desastre –que no ho fou perquè és el nucli des de les entranyes del qual sorgí la força creadora dels catalans moderns–, ni tampoc dic que el noucentisme fos la imatge d’un món que es volia clar, net i pacífic, amb cada cosa al seu lloc, sense les asprós que sebolliren el modernisme. Unes asprors necessàries, perquè ens mostren les riqueses individuals, els trets únics de cada vivent o, si es vol, de cada contendent.

De tot plegat en sorgiren les Elegies de Bierville, un cant a la mort gloriosa però vitalment estèril. Per sort el surrealisme ens ho dreçaria tot instal·lant-nos provisionalment en un lloc anomenat Sírius, segons el poeta Foix, on pel 1920, en un sonet meravellós, ens hi afermàvem. Sociologies a part (no hi ha sociologia a Sírius), escriu el poeta: “Feliç avui qui gaudeix dels alous / amb trenta focs, i bat amb propis trills; ... i el feu pairal amb rialles dels fills, ... i [dur] el penó dels seus zels ... / i en verb natiu ajusta un rim segur.” Fins aquí diríem que el poeta mira enrere, però afegeix tot seguit: “Feliç el pilot de mirar dur, / Mestre dels cels, per a qui el món és u, / tot delejant de conquerir els estels.” És la nostra contradicció actual: o la DUI o el soterrament.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)