Teatre

Intel·ligència més enllà del gènere

Shakespeare va voler que les dones mostressin una intel·ligència molt més fina que els homes “pallussos cultivats” d’Afanys d’amor perduts. Alfredo Sanzol prefereix que la joventut triomfi sobre l’experiència i el coneixement a La tendresa. Per la seva banda, les vuit autores de Clàssics desgenerats mostren un paper molt més actiu per als rols femenins, tant si són intel·ligents, cruels, equivocats com si es rebel·len contra les formes de manifestació individual. Per acabar, Mayorga atorga a l’alumne que ningú valora el compromís perillós i obscur de l’art. La sorpresa sempre arriba d’on un menys s’espera, més enllà del gènere del protagonista.

‘Afanys d’amor perduts’

La clariana que els de Parking Shakespeare ja van escenificar al bosc del Parc de l’Estació del Nord el 2012, es reprodueix ara, més depurada, a la Sala Petita del TNC. En les dues propostes hi ha una evident dimensió del joc, però en aquesta la il·luminació, el so i l’espai fan que es pugui treballar molt millor el matís i sorprendre Cupido baixant del sostre i ferint amb un elixir diferent del de la fletxa que creua els cors. Pere Planella, que celebra 50 anys de professió amb aquesta direcció, decideix celebrar-ho amb l’ampli somriure de la intel·ligència. Ho fa amb una companyia que s’ho passa bé presentant cada rol, jugant al teatre de la manera més directa. Aquest cop no hi ha un audiovisual que actualitzi la trama. Tot és clar i net, com l’escenari on la seva companyia imaginava palaus, boscos i cementiris.

L’adaptació juga a situar l’acció a principis del segle XX, en un moment convuls socialment, de grans troballes tecnològiques (el gramòfon, la càmera de fotos, el cinema, el patí semielèctric). És un moment en què la dona pren consciència del seu paper en la societat i reclama equiparar-se amb l’home (el dret a vot). És anacrònic que els personatges siguin de la cort, una aristocràcia divertidament encartonada (amb Carles Martínez fent d’un patètic noble espanyol, don Adriano de Armado, que honora el rei i les seves lleis). Planella s’atreveix a utilitzar la convenció teatral i atorga el paper del patge de don Adriano a l’actriu Queralt Casasayas. És un gest que demostra la voluntat de donar més paper a les actrius. Els personatges de la princesa francesa (hegemònica Sara Espígul) i les seves acompanyants (Mima Riera juga a favor de la princesa) són, de fet, les que disparen cada escena, les que demostren la intel·ligència davant el poder i la cultura més aviat inútil del seguici reial de Navarra. El poble és l’altre detonant. Laura Pau i Oriol Genís reben les conseqüències d’una llei imposada i proven de fintar-la. Són divertits però un pèl desdibuixats. Tot i així, mostren amb franquesa sense floritures quina és la seva voluntat.

‘Clàssics desgenerats’

Cop de realitat a l’Espai Lliure. Coincidint amb el cicle Dones Lliure, el Patronat ha triat nova direcció. I tot i les pressions i especulacions, ha tornat a ser un home. Per això, des de divendres 18 de gener (segon i antepenúltim dia dels Clàssics desgenerats) la cita “El director del Teatre Lliure torna a ser un home” rebia els espectadors. S’ha de ser molt valenta per plasmar, en poc més de deu minuts, una mirada femenina a partir dels clàssics. El repte majúscul el van assumir les vuit autores i directores, convençudes que era una oportunitat. Potser hauria donat més recorregut proposar aliances per escriure a quatre mans el text i disposar de més temps per presentar un treball consensuat. Perquè les vuit escenes, separades, tenen més un to de microteatre que no pas de projecte unitari. És evident que cada autora i directora ha tingut uns recursos molt limitats i que ha volgut parlar, des de la dona, d’altres coses. Lamentablement, aquest cicle és notícia (i un element corrector). Un cop creat, cal parlar més enllà d’aquest problema latent, ensenyar la mirada hegemònica a la platea (la femenina) i minoritària a l’escena sobre els temes que interessen les dramaturgues.

Carol López passa pel tràngol de la menopausa en to còmic a partir d’una mena de musa o mite (Faust, que ha de valorar si concedir-li un determinat favor). Carla Torres, en vers, imagina la Lolita que es deixa enamorar i es pregunta si estaria disposada que la seva filla repetís el seu comportament. En aquesta farsa, es percep el cinisme de la sexualitat consumista. Denise Duncan signa un Otel·lo en què Desdèmona decideix venjar-se. Probablement la simple lectura asèptica de l’autòpsia d’una noia morta a mans del seu company hauria estat més contundent. Clàudia Cedó indaga, en un late show ben còmic, les raons per les quals Mary Shelley va escriure Frankenstein, en com es pot identificar tant amb el doctor com amb el monstre, tant amb qui genera vida com amb qui després la rebutja. Marta Buchaca parla sobre el món professional de la publicitat masclista en una àcida escena, Delicada. Hi apareix la reivindicació femenina des de l’evidència: menys princeses i més compreses. Marilia Samper vol que Lady Macbeth mori a escena. Amb la dignitat que es mereix el personatge que activa la destrucció de Macbeth. Carla Rovira trasllada Clitemnestra i Electra al faristol del segle XXI. Qüestiona si és correcte aplicar la destral amb els que abusen i maten les seves parelles. Per acabar, Lali Álvarez només imagina una revolució i una vaga general com a Lisístrata si és col·lectiva, i convida que totes les espectadores deixin d’anar al teatre “fins que no sigui un espai de justícia i igualtat”. Sens dubte, remouria els ciments del teatre.

‘La tendresa’

Alfredo Sanzol ha escrit una comèdia, amb evidents essències shakespearianes, que planteja un joc escènic ben senzill, sense gaire pretensió psicològica, però amb una gustosa posada en escena. La peripècia que planteja és tan vella com la guerra de sexes (homes que no volen saber res de les dones i dones que volen viure lluny dels homes). I, evidentment, aquest antagonisme fa que topin els uns amb els altres, amb tots els equívocs del mostrari. El destí els juga una mala passada i els plans enginyosos de la reina i mare fan fallida un cop i un altre. La peça té llarga vida al Poliorama, i la tindrà també més enllà de la cartellera de Barcelona. Té el gust de l’èxit acabat d’estrenar, perquè és enginyosa, té la imprescindible complicitat amb el públic i els actors hi despleguen una notable paleta de colors interpretatius. També és bonic veure com casen intèrprets de tres moments diferents: T de Teatre (Marta Pérez i Jordi Rico), exprimera Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán) i els joveníssims Elisabet Casanovas i Ferran Vilajosana.Sanzol és un autor intuïtiu, que es deixa sorprendre dels personatges mentre escriu petites escenes (Delicades). L’experiment amb Teatro de la Ciudad d’atrevir-se a escriure a la manera dels tràgics grecs (Edipo, rey)o, ara, en clau shakesperiana, ha suposat un complex repte que han sabut resoldre desarmant cada fórmula, des de l’experimentació escènica. D’entrada, la comèdia sembla prima i previsible (que ho és) però aguanta el ritme i la tensió gràcies a un ajustat receptari de subtilitats. Potser algú dirà que Sanzol s’ha deixat anar per la comèdia del traç gros. De cap manera. La trama es de personatges divertidament patètics, però la fusteria teatral és curada amb els ribots més selectes. I sí, sona molt propera, quan les dones reivindiquen no haver de dependre dels mascles per a ser lliures. La llibertat està en decidir amb qui i com compartir la vida.

‘El chico de la última fila’

Juan Mayoga és un autor cordial, molt educat que, en canvi, projecta unes inquietants ombres a l’escenari. Com ja va incomodar amb Hamelín i va glaçar la rialla de Últimas palabras de Copito de nieve, ho torna a fer amb aquest noi, aparentment absent, però que observa llargament, en silenci, d’una certa manera malaltissa, quasi obsessiva, fins al punt de fer por. Andrés Lima és el seu director executor infal·lible. El detonant és una redacció, agafada al vol, que proposa el professor de literatura. El jove, de 17 anys, troba la manera d’aconseguir tot allò que vol. I d’imaginar-s’ho i donar-li una pàtina de veritat. Perquè les escenes del que passa a casa del seu company de classe (amb un pare patèticament avariciós i orgullós del seu fill i una mare intrigantment absent) només es coneixen a partir de la seva redacció. La literatura, com tot l’art, dona precioses oportunitats de conèixer nous mons, de conèixer punts de vista antagònics. Mayorga es pregunta si tanta llibertat creativa no pot amagar comportaments de futurs psicòpates, davant d’un professor que prefereix no interrogar més i que opta per la seva vida rutinària, mig frustrada al costat de la seva fidel companya, que, ara sí, l’escoltarà més. Farà l’esforç.

afanys d’amor perduts Direcció: Pere Planella Lloc i dia: Sala Petita del TNC, 17 de gener (fins al 24 de febrer)
clàssics desgenerats Autoria: Carol López, Carla Torres, Denise Duncan, Clàudia Cedó, Marta Buchaca, Marilia Samper, Carla Rovira i Lali Álvarez Lloc i dia: Espai Lliure, 19 de gener
LA TENDRESA Autoria i direcció: alfredo Sanzol Lloc i dia: Poliorama, 21 de gener (fins al 24 de febrer, de moment)
EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA Autoria: Juan Mayorga Lloc i dia: Sala Beckett, 22 de gener (fins al 3 de març)
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)